La polonesa Hania Rani ens presenta el seu tercer treball discogràfic: “Ghosts”. Íntim, amb clars i obscurs.
A modus introductori “Oltre Terra” ens ofereix una combinació entre els sons de cordes i ambients de teclats executant unes harmonies per anar escalfant. I acte seguit tenim “Hello” que és una cançó que inicia molt bé amb uns arranjaments i melodies vocals interessants on s’afegeixen conceptes jazz en el piano, però és bastant trivial en el fons.
El següent tema és “Don’t Break My Heart” que està composat amb Duncan Bellamy i intenta donar un aire íntim amb una melodia anodina sobre uns acords de piano i unes ritmes percussius tirant a noisy. A sobre es torna repetitiva i comences a demanar a l’àrbitre l’hora.
Direm a favor que hi ha un intent de fer quelcom variat ja que “24.03” és una composició instrumental molt del gènere electrònic que cultivava Jean Michel Jarre als anys setanta, amb uns teclats que evoquen aquella època. Però es continua amb el to calmat i reposat que marca tot aquest treball cosa que la diversitat que intenta fa que no comporti diversió.
“Dancing with Ghosts” compta amb el cantant canadenc Patrick Watson per acompanyar les melodies vocals. És podria haver dit: “Don’t Break My Heart, Again” perquè ens porta a exactament les mateixes idees que el tercer tall de l’àlbum. A veure, es suposa que les participacions d’altres artistes és per donar color a les teves composicions, no per tornar-les grises.
Seguint amb la línia tediosa, “A Day in Never” fa honor al seu títol. La idea del tema obertura que ja hem escoltat, afegint-t’hi un bombo i uns ritmes de percussions, i unes línies vocals que no expressen gaire cosa. Cert que s’ha de valorar el llenguatge que hi ha en els arranjaments finals de cordes on es nota que l’educació musical que ha rebut l’ha sabut aprofitar.
No sé si “Whispering House” l’ha plantejada des del punt de vista d’oferir-nos una nana, però sí que li faria una recomanació i és que amb l’edició de luxe regalés un coixí i un despertador. Curiosa idea, però no innovadora, és que ha estat executada a un volum molt baix per tal de que al fer la mescla es notin perfectament el contacte dels macil·los amb les cordes del piano, o l’airejat de les veus. Per cert, el tema ha estat perpetrat en complicitat necessària amb Ólafur Arnalds, un altre compositor trepidant.
Però la gràcia d’aquest efecte es perd quan passa exactament al mateix a “The Boat”. El contrabaix que era un acompanyant a l’anterior tall aquí ja agafa major presència tot i que el fil conductor és el piano. És un tema de set minuts però que tot el que havia d’oferir s’acaba al tercer minut, així que tenim una recurrència d’idees.
“Moans” és segurament la composició més interessant. Una introducció ambiental i uns girs harmònics menors amb una melodia reeixida i que poden recordar a cançons de Steven Wilson, tant per estructura com per producció.
“Thin Line” torna a comptar amb l’ajuda de Duncan Bellamy i val a dir que en un registre bastant diferent a l’anterior col·laboració. Si no fos per la peculiar veu de Haini Rani, podríem pensar que estem davant d’una composició de Kate Bush o Peter Gabriel. El segell particular del piano de Rani i la part final amb unes cordes amb acords propis de la música de l’orient mitjà, enriqueixen encertadament la conclusió.
Ja ens comencem a reconciliar amb aquest long play. A “Komeda”, en un aparent compàs de 3/4 que en realitat és un 4/4 més lent, desenvolupa la base rítmica sobre la que va afegint diverses melodies de piano, principalment, amb excel·lent qualitat compositiva i gran classe. Cert que és una composició bastant minimalista en aparença i que explota en diverses textures els mateixos conceptes; però està fet amb molt de criteri i acabes arribant al minut onze de forma agradable i sense adonar-te.
La mateixa idea polirrítmica, amb molta més subtilesa, la trobem a l’emotiva “Utrata”. Una balada on torna a oferir-nos uns preciosos arranjaments de cordes que envolten la seva característica veu i una mena de piano elèctric que acaba posant-te els cabells de punta. Què carai has fet a la primera part de l’àlbum noia?! Òstia, així sí que dona gust escoltar música.
I amb el títol de “Nostalgia” conclou “Ghosts”. Llàstima que tornem a tenir els macil·los i els pedals del piano extremadament presents i embruten una execució del piano que s’intueix com excel·lent, però que acaba sent desagradable. Amb el bé que ho estàvem reconduint.
Concloent, sempre dic el mateix: Els treballs de 35 a 45 minuts són fenomenals, però si fas 66 com és aquest cas, sempre hi haurà quelcom que sobri. Tenim 24 minuts amb alguns moments superbs. Només li calia una selecció de tres o quatre peces de les no tant brillants i estaríem parlant d’un dels àlbums de l’any; però fins que no arribes als talls del 9 al 12 es posa a prova molt durament la paciència de l’oient.
Redactor : David Sàez