Helga ens presenta el seu primer treball discogràfic de llarga durada. El projecte de la sueca Helga Gabriel (veus) s’ha convertit en banda al traslladar-se a les terres britàniques de York i fer participar a Cameron Gledhill (guitarra), Ryan Fairclough (baix), Sami Javed (bateria) i Cai Sumption (guitarra). Tot i aquesta emigració, continua realitzant cançons en suec, tenint temes en aquest idioma i d’altres en anglès.
I en la seva llengua natal ens presenta “Skogen Mumlar”, on la veu deixa pas a un ostinato controlat de la banda que contrasta amb la suavitat de les línies vocals i uns delicats violins, que s’uneixen també a les parts més contundents i que, quasi inevitablement, et porten a recordar a la banda polonesa Indukti. La part intermèdia, pràcticament a capella, deixa pas a una nova secció final per concloure un tema força complex, especialment pel bombardeig d’idees en poc més de quatre minuts.
“Burden” també continua sent una composició estranya que necessita més d’una escolta per entendre-la. No parlem d’amalgames rítmics endimoniats o d’execucions tècniques; si no d’estructures complicades, d’un llenguatge musical molt ric perquè ofereix la típica repetició d’idees que podem trobar en una cançó, però tant diferentment plantejades que ni te n’adones que és el mateix. És com una mena de pseudo-impressionisme musical. Com a particularitats tenim unes veus molt lleugeres i melòdiques, amb uns arranjaments instrumentals rítmics i foscos, on cada part funciona per separat i s’acaben integrant en un tot. Fins i tot la coda final que té uns cors bastant estàndards, encaixa.
I amb la necessitat d’una escolta menys exigent tenim “Water”. Tema íntim, lent i amb un aire nostàlgic. És correcte i ens proporciona un espai de repòs. I també de forma molt senzilla arrenquen els primers compassos de “If Death Comes Now”, que la seva segona part s’anima amb una base rítmica més viva i un “solo” de guitarra, d’aquests molt post-rockeros que apliquen el concepte mandolina a la guitarra.
Sorpresa us trobareu a “Farväl”, on us sobtarà el registre que adopta Helga Gabriel ja que de moment només la coneixíem amb veus etèries i delicades. Doncs aquí faria les delícies de Mikael Åkerfeldt (Opeth). A més que, precisament, treballen uns conceptes a l’inici molt de l’estil d’Opeth: El contrast entre preciosisme angelical i possessió demoníaca; tot i que a la part més contundent li falta una mica de potència a l’execució. Posteriorment tenim uns passatges més buits on agafa protagonisme el violí i van encaminant-nos progressivament (és el que té això del prog) cap a una part més explosiva. Malauradament hi ha mancances tècniques en l’execució de la part més ràpida de bateria, on trobem una evident falta de contundència que fa que desaparegui la caixa de la bateria en l’equació. Us estalvio la xapa tècnica, que si algú es bateria i l’interessa ja en parlarem. Total i resumint, que el tall queda una mica fallit.
Amb uns lleugers tocs folk, que van transformant-se cap a camins més prog, tenim “Alive Again”. Ara bé, no te gaire de destacable més enllà d’uns bonics ambients. I a “Vast and Wild” tenim un tall que es nota que no ha estat composat amb idea de banda, ja que a tota la instrumentació electrònica se li afegeix un treball de violins i les sempre presents veus. Fins i tot quan l’execució és ensemble queda molt tova i, per rematar, un altre manit mini solo mandolinero de guitarra que deixa pas a una part final que recorda a composicions de l’estil new age, com feia Enya.
Tornem a camins una mica més potents a “Son en trumma”, on la introducció bastant nua de guitarres i veus, amb algun teclat de fons, deixa pas a una autoritària base rítmica que dona suport a un motiu de guitarra i veus amb un cert regust víking. El joc d’arrencar i parar està ben reeixit i deixa pas a una altra coda, on la bona de l’Helga precisa d’unes pastilles juanolas després de cantar-la.
El sentit aràcnid se’ns dispara davant l’inici d’aquest tall de factura post-rockera, ja que en aquest estil és perpetren masses clixés horrorosos, però per sort està ben plantejat. I a la segona part tornem als ambients íntims habituals de veus i violins. L’interludi té un patró rítmic que s’ha fet molt famós i viral en un gènere abjecte, però que aquí és prova de que aquest patró no té la culpa del seu mal ús. Tornant al tema, aquesta part té un aire novament folk i continua amb un interludi on una línia de guitarra es repeteix per recolzar el desenvolupament final de “Mountain Song”. Hem tornat a les complexitats dels dos primers temes, però aquest cop tot ha resultat una mica massa inconnex.
A una nova introducció a les que ens tenen acostumats, insereixen una guitarra espanyola a la que el secundarà un violí. A continuació es desenvolupa en un cert ambient tradicional el final d’aquest fragment i arrenquen uns passatges rock. Torna a produir-se un cert grau de desconnexió entre totes les parts que farà parar una mica boig a l’oient, que hi ha molta audiència que això els hi xala extraordinàriament. Jo crec que més que “Wrapped in Mist” és podria titular “Retalls”, però insisteixo que hi ha persones que ho fliparan molt això.
Com a àlbum debut és més que decent i mostra un bon potencial pel futur. Val a dir que les dos primeres composicions estan a un nivell potser més madur que la resta. Així que crec tindrem reaccions extremes: O t’enamorarà o deixarà indiferent.
Redactor : David Sàez