Nenry Now
13/01/2024 (Barcelona)
Sala : 3 Auditori Tete Montoliu
Redactor : Carles Pinós
Fotografía: Enric Minguillón
El passat divendres 12 de gener es va produir un esdeveniment històric, el concert del grup Henry Now, el resultat de la reunió d’antics membres de la històrica banda de Rock in Opposition anglesa Henry Cow.
Els culpables d’aquesta retrobada d’històrics són Fred Frith (guitarra), Tim Hodkinson (saxo, clarinet, samples i d’altres elements electrònics) i Chris Cutler (bateria i percussió); per completar el nou projecte s’ha afegit a Annemarie Roelofs al violí, trombó i veu. Aquesta nova versió, lluny de l’autocomplaença, en un eloqüent joc de paraules, s’ha batejat com a Henry Now (Henry Ara), enlloc de Henry Cow, fent tota una declaració d’intencions seguint aquest camí sense punt de retorn de l’avantguarda i les músiques més arriscades.
Amb un aforament gairebé complet, unes 400 persones, Henry Now es va presentar a Barcelona per primera vegada, tot i que com a Henry Cow ja van tocar l’any 1977 compartint escenari amb Suck Electrònic. El concert va consistir en un únic Set on els músic van explorar els límits de les sonoritats dels seus respectius instruments. Es va iniciar amb una Improvisació per part de Fred Frith amb guitarra amb arc , del trombó d’Annemarie Roelofs i diferents sorolls prevenients del set de percussions de Chris Cutler i els diferents objectes de Tim Hodkinson. La música cada cop es torna més inquietant i hipnòtica
De sobte, Tim Hodkinson va prosseguir amb un clarinet elaborant frasejos més propis del free jazz i, mentrestant, el trombó anava fent la rèplica emergint sons greus que semblaven provenir d’ultratomba, sempre amb fons sonor elaborat per la guitarra i bateria que comencen a prendre sentit harmònic.
El tema sembla un lent despertar, un procés mandrós i continu, com si l’alba no volgués sortir de la seva letargia. Els sons d’una guitarra distorsionada i d’un violí van contribuir a despertar la música i, sense adonar-nos, aquesta ens va conduir fins endinsar-nos enmig d’un caos sonor seductor i possessiu.
El teló vermell de fons irremeiablement ens evoca a certes referències Lynchianes que ens varen transportar a altres mons els quals habiten personatges estranys i fascinants. Sobre un fons sonor contundent el violí gemegava, Annemarie Roelofs va prendre el protagonisme elaborant frasejos secs i punxants a l’uníson amb violí i veu scat. Sense solució de continuïtat apareix el saxo de Tim Hodkinson i, juntament amb la veu amb la guitarra acompanyant elaboren una música atonal.
A la meitat d’aquest primer set Intervé la guitarra el la que Fred Frith colpeja les cordes generant un efecte pertorbador on tot just en aquell moment van aparèixer dues siluetes d’ovelles enfrontades.
Com a primer bis, van continuar amb una peça pertorbadora amb un inici molt potent on el caos ordenat va esdevenir el rei; de sobte tema es va relaxar i Annemarie Roelofs va començar a cantar en un estil free rock, va ser una peça curta i intensa.
El públic embogit van demanar un segon bis i Fred Frith va preguntar a l’auditori en un to sarcàstic: Are you sure? i a continuació ens van regalar una tercera peça curta, intensa amb més presència del saxo on va seguir governant el caos ordenat.
En definitiva, la música ens va transportar als confins del so en un viatge replet de sonoritats evocadores cap el més profund del nostre ésser, sons primaris que parlen en un llenguatge aparentment inintel·ligible el qual ens comunica al nostre jo més primari. Es va tractar d’un concert molt estimulant, exigent i no apte per a tots els públics però que va deixar a l’audiència satisfeta i amb ganes de més. El punt negatiu va ser la durada del mateix, 1 hora i 10 minuts, bisos inclosos, que es van fer massa curts malgrat la complexitat de la proposta.
