Quelcom diferent serà aquesta ressenya, ja que el compositor noruec Ihsahn ens ofereix un àlbum complert d’onze talls, complementat amb la seva corresponent versió orquestral. Bàsicament, aquí no trobem una reinterpretació dels temes, sinó més bé una col·lecció d’arranjaments meritoris. Especialment quan veiem que els signa Vegard Sverre Tveitan, que és el nom real del mateix Ihsahn, fent gala de la seva extensa i sòlida formació musical.
Val a dir que no està acreditada cap orquestra en l’elaboració de l’àlbum i, per tant, és deduïble que en realitat és una orquestra virtual; almenys fins on ha pogut investigar aquesta redacció, ja que no disposem de nota de premsa de l’autor tampoc.
Lluny queden els seus anys d’Emperor, banda de black metal importantíssima en el gènere, però lamentablement recordada per les activitats delictives dels altres membres que formaven aquell grup. Els curiosos passeu per la viquipèdia i, abans o després, gaudiu d’aquest magnífic treball discogràfic.
El primer tall en ambdues propostes és “Cervus Venator”. El motiu principal s’executa amb una trompa obrint-se pas entre les cordes que, posteriorment, li prenen el relleu en la interpretació del mateix. Una bonica introducció per obrir boca.
Ja a “The Promethean Spark”, ens mostra el primer riff pròpiament rocker. A partir d’ell, se’ns presenten unes estrofes amb una veu rogallosa i uns subtils arranjaments orquestrals, més presents a les tornades i amb una veu més suau en elles. Sense apartar-se de conceptes estàndards, tenim un pont melòdic que deixa pas a un interludi instrumental. La part final explora passatges més eteris dintre d’una relativa foscor, del que ens treu novament la veu poc amable que ens acompanya fins l’exposició final.
En canvi, la versió orquestral, inicia de forma intima oferint-nos les notes principals. Tot i que de seguida reconeixem la línia complerta. Malauradament, s’ha optat per la inclusió de percussió per mantenir un cert nivell rítmic, el que allunya aquesta peça dels conceptes més clàssics i ens acaba recordant a un tema d’una banda sonora qualsevol de cinema. És perd agressivitat i potència per tal d’oferir quelcom més polit.
“Pilgrimage to Oblivion” és una peça bastant noisy que apel·la a atordir a l’oient amb uns arranjaments de veus guturals i uns blast beats de bateria que acaben confonent-se enmig de tants arranjaments, conformant una bonica bola distorsionada per on sobresurten els arranjaments de cordes. Quan s’opta per realitzar uns ritmes més reposats ja entenem per on van els trets i es comença a entendre el tema realment. Força interessant és la part intermèdia on guitarres i cordes realitzen a l’uníson les mateixes línies, com també les parts més melòdiques vocals. Però en línies generals s’acaba tenint la sensació d’una certa embriaguesa i que t’han atonyinat, amb gust, els timpans.
Evidentment els instruments clàssics ofereixen subtileses majors al no tenir la potència de l’amplificació elèctrica. Però és bonic veure com tenim uns plantejaments més propers a la música clàssica d’inicis del segle XX, on podem trobar idees més de l’estil d’Aaron Copland o Alberto Ginastera, però també els ambients d’escales que utilitza força John Williams.
A “Twice Born” tenim una introducció que beu massa directament del plantejament orquestral. Tot i que, posteriorment, tenim un ostinato implacable i l’ús d’aquella introducció a modus de tornada, fet de forma reeixida..
Lògicament, la introducció resulta magnífica amb la formació clàssica. Malgrat això, no s’acaba de veure una línia clara com per ser una peça profunda i independent, possiblement per la carència de melodies destacables, i acabem caient en la sensació coneguda d’estar més gaudint d’una melodia cinematogràfica que de quelcom més profund.
“A Taste of Ambrosia” és un mig temps amb uns bonics arranjaments de guitarra i una decisió compromesa al realitzar la melodia vocal amb tècnica gutural. Per una banda, és coherent amb l’estil de l’artista que no es sotmet a convencionalismes i, per altra banda, no explora per res les possibilitats preciosistes que se li brindaven. Probablement és la decisió correcte perquè si no diríem que no s’ha arriscat, i quan s’arrisca algú el critiquem igualment; així que, ben fet creure en un mateix i ja t’agradarà, o no. On no hi haurà tanta discussió és en considerar un encert l’extremat canvi d’ambient de la segona part del tema
El protagonisme de l’oboè, cordes i vents es va alternant en aquesta versió bastant similar als plantejaments anteriors. A la part més rítmica trobem un ambient molt de l’estil de Basil Poleduris, però amb una instrumentació més lleugera. Especialment bonica és la transició cap a la conclusió recuperant la línia principal amb cordes, arranjada amb molta classe.
“Anima Extranae” opta pel protagonisme de la sonoritat del piano i uns arranjaments orquestrals a l’ús. El desenvolupament, per això, ens porta a la sonoritat de peces de Bernard Herrmann. Un tall amable que és com una mena de espai de repòs per la versió rock, i un fons d’armari a la versió clàssica.
“Blood Trails To Love” torna a explorar conceptes de contraposició entre unes veus agressives i a la frontera del desagradable, amb unes melodies orquestrals i de guitarres fermes i amables. També presenta una tornada melòdica vocal amb, potser, un excés de cordes que intenten donar-li una sensació èpica. En canvi, recolzar-se guitarres i cordes en una mena de staccatos, sí que li confereixen força i humanitat a les estrofes posteriors a la tornada. I ja el tall es torna magnífic amb la fusió de llenguatges en el moment que, orquestra i banda, mantenen cops rítmics i la guitarra realitza acords amb harmonies dissonants, al més pur estil King Crimson, per després desembocar en un passatge de transició cap a l’estrofa, on els arranjaments són deliciosos. Certament, recuperar una tornada final semblava inevitable, tot i que la conclusió és certament curiosa.
La seva versió clàssica té un gran dinamisme entre les parts prenent entitat pròpia i defugint de ser una col·lecció d’arranjaments. Malgrat això, es troba a faltar aquelles dissonàncies de la guitarra elèctrica que oferien un major caràcter a la peça. No obstant la conclusió és d’una exquisidesa magistral.
I a “Hubris and Blue Devils”, aparentment, el plantejament veu directament de la versió orquestral per realitzar la opció rock. Quasi que podem tornar a anomenar al bo de Herrmann perquè el cap és va directament al tema “Psicosis”, d’aquest compositor. És recomanable parar l’orella a la guitarra greu i als seus arranjaments. I força potent i impactant és l’arribada de la veu per sobre de les punyents guitarres que ofereixen una certa insània i un furor que fan del tema d’una escolta colpidora. I el contrast, ja conegut, amb una tornada vocal aquí accentua més la sensació d’enfrontar-se a un meravellós tall neuròtic de gran mèrit; encara potenciat més per la coda en un ritme ternari i unes cordes que el transporten a una dimensió superior. A sobre, preparen un final espectacular amb una cloenda quasi caòtica.
Mentre, el tall de l’àlbum orquestral té el mèrit, d’entrada, de no ser una còpia burda de l’anomenada “Psicosis”, que es corria un risc molt alt en que passes. Sí, l’influx hi és; però és una gran influència positiva. I l’altre encert és accentuar la foscor més que no pas intentar oferir major delicadesa a les parts mes melodioses. Això sí, com a tall independent no té tanta importància com altres composicions, malgrat ser un exercici excel·lent de arranjament orquestral; especialment a la part final on té un cert aire a “Petrushka” de Ígor Stravinski al utilitzar una melodia quasi infantil i arranjaments extremadament agressius.
“The Distance Between Us” té un inici d’una certa grandiloqüència, que és eficientment reconduïda amb l’aparició de la veu. Les cordes, en certs moments, són excessives i donen una pompositat a un tema que disposa de línies massa incisives com per ser tractades així. Al final, acabem tenint una acumulació d’informació auditiva massa densa i resulta d’agrair que a la seva segona part hi ha hagi una certa contenció i que s’opti per un final abrupte.
En canvi, en orquestra, aquests excessos no són tals davant l’absència de la banda i de les veus. Tot funciona de forma més ordenada i polida. És cert que les melodies principals queden també més diluïdes i flonges, però per la papereta que es presentava, doncs força bé ens hem sortit.
“At the Heart of All Things Broken” segurament és el tall més amable per on començar a escoltar l’àlbum si un no està avesat a músiques complexes. Unes suaus melodies de veus i cordes ens van desgranant un tema suau, en la seva primera part, i d’una gran riquesa musical. El predomini dels arpegiats de guitarra, com a conductors del tema, permeten que flueixi amb gran dinamisme. I a l’arribada de les primeres veus guturals tenim clars records de l’estil d’Opeth dels primers anys de transició cap a un rock progressiu més clàssic. L’interludi amb un ritme obstinat ens crida l’atenció per acabar davallant a uns paratges més eteris, dels que ens rescata el cremós arpegi de guitarra, lloat anteriorment, per portar-nos a la part cantada que anirà agafant caire èpic a mesura que avanci. I des del punt àlgid, tornarem a defallir als ambients més delicats. La veritat és que el que tens ganes és de tornar a escoltar tota la peça un cop més.
Així que, evidentment, queda molt descafeïnada la versió orquestral per si sola. Pel que el tema original arribi a les cotes més grans de excel·lència musical és imprescindible el consistent treball complementari de Vegard Sverre Tveitan com a compositor. Però, més que en altres talls, aquí l’escolta assumeix un paper més de curiositat que d’una altra cosa.
I finalitzem amb “Sonata Profana”. Una breu composició orquestral, fosca i amb un cert punt tètric que actua com a cloenda dramàtica de l’àlbum
Ens trobem davant d’un treball que va in crescendo en interès musical, amb grans composicions especialment a la seva segona part. Per tant cal una escolta atenta i amb un cert grau d’atenció ja que hi ha moltes subtileses.
Redactor : David Sàez