Lamentablement aquesta banda originaria de Varsòvia va cessar la seva activitat deixant-nos aquesta obra com l’últim capítol del seu llegat. Un àlbum bastant instrumental i que quan hi trobem veus sempre és amb unes melodies estranyes, com les de la cançó “Tusan Homichi Tuvota” a la que han estat capaços d’incloure un Dulcimer, que és una mena de Cítara trapezoidal.
Com estrany és tenir un violí com a membre de la formació i no caure en el parany del folk. Ewa Jabłońska aconsegueix integrar-se excel·lentment en els ambients colpidors, tenebrosos, foscos i trasbalsadors que hi trobem a “Idmen”.
Wawrzyniec Dramowicz s’encarrega d’unes bateries crues, amb molt poc tractament i mostra un gran sentit comú al estar sempre al servei de les composicions, entenent que és el que cal en cada moment, esbojarrant-se quan toca i mantenint-se ferm i contundent en el precís moment. I a més cal destacar el treball de percussió a temes com “Indukted” o “Suken Bell”
El millor de tot plegat és que quan ho escoltes reps un munt de referències però en realitat no sona a cap d’elles en concret. Pots trobar passatges de la densitat d’uns Tool, ambients dignes de les èpoques més fosques d’Opeth, puzles matemàtics a l’estil Meshuggah. Fins i tot al sentir el violí et ve a la ment King Crimson de l’epoca on David Cross posava la replica, especialment a “Aemaet”.
Els guitarristes Maciej Jaśkiewicz i Piotr Kocimski executen amb precisió i contundència les seves parts, sempre sabent deixar espai pel baix d’Andrzej Kaczyński que està excels especialment en la impressionant, esquinçadora i colpidora “And Who’s the God Now?!…”; on, per cert, en un nou salt mortal Kocimski introdueix un Saz enmig d’un tema tant dark al que li acaben donant un gir folk, on no apareix el violí, i que et fa rebentar el cap.
Un no pot deixar de reflexionar sobre quantes bandes han acabat fent una genialitat com aquesta i, degut a la falta d’altaveus potents i de una major varietat musical a la premsa generalista, cauen en l’oblit. Però el millor de les xarxes socials és que podem recuperar per fer justícia musical a Indukti o a d’altres que durant molts anys només obtenien el recolzament de la discogràfica Inside Out Music quan el format físic encara marcava la seva autoritat.
Sé que és una escolta exigent i que no es por posar de fons a la feina a risc de rebre un expedient o que et facin anar a la mútua per què et donin algun antipsicòtic. Però és un àlbum totalment hipnòtic, seductor i embriagador. Diferent a tot i similar a moltes coses perquè hi ha tots els element d’un Rock progressiu extrem però sempre amb un gir dramàtic.
I si us ve de gust escoltar més a Indukti podeu escoltar “S.U.S.A.R.” (2005) on trobareu a Mariusz Duda (Riverside) a les veus.
Redactor : David Sàez