John Lönnmyr és un teclista suec que ens ofereix el seu segon treball en solitari. Per sort, molt diferent al seu primer àlbum “Ristor” (2020), que havia estat totalment creat amb un teclat modular, i així li va sortir. Llavors celebrem que hagi composat “Aftonland”, una obra instrumental basada en el rock progressiu més clàssic. No cal ni esmentar que el protagonisme dels teclats serà predominant, però sabent deixar lloc a d’altres instruments.
Una base rítmica insistent acompanya al motiu principal de “Ekipaget”, que es desenvolupa amb el teclat i posteriorment amb la guitarra de Thomas Rundström a l’uníson, procurant donar un aire ambiental i amb un toc psicodèlic que recorda als Pink Floyd de l’època de “Obscured By Clouds” (1971), però amb una producció bastant més actual, lògicament. A modus d’introducció és una bona proposta.
El canvi de registre a “Aftonland” és considerable, sobretot per les melodies de la primera part que tenen un punt naïf. En canvi, a l’interludi tenim un tema totalment retro amb ambients molt suaus, de l’estil de l’anomenada escena de Canterbury d’inicis dels anys setanta, i la presència d’un saxofon que immediatament ens fa pensar en Van der Graaf Generator. Posteriorment tenim una coda sobre les idees de la primera part. Una composició amable i entretinguda.
“Borck” és un tema més íntim i curt que es justifica per donar una mica de varietat al treball, però que si no hi fos no passaria res. A continuació trobem la peça “Traktatet” que recorda a les composicions dels primers Camel, amb el que ja podeu intuir que tornem a fer un viatge en el temps i que, com que no hi ha quelcom que li doni un segell particular, és queda en un tall vintage amb una bonica interpretació a les flautes que agradarà als nostàlgics.
I, atenció, que “Spjutet” té un clar influx a Opeth un dia que no s’haguessin aixecat molt rockers. Podem veure que les melodies de orgue i els posteriors arpegiats de guitarra, amb unes precioses flautes i mellotrons, fan la clara connexió dels dos mons. I és que la banda sueca mai ha amagat les seves arrels, i John Lönnmyr tampoc. La consecució de solos de teclat i de la guitarra Elof Hanson Svensson en aquest cas, deixa pas a una part rítmica on també llueixen el baixista Anders Brisman i el bateria Mattias Jarlhed. El final abrupte és una sàvia decisió per concloure un excel·lent tema.
La trompeta de Kristin Lidell encapçala una peça més íntima com és “Vargtimmen” i que comparteix el protagonisme amb l’orgue i el teclat en una nova entrega d’una excursió temporal. Més enllà de la curiositat de escoltar una trompeta en aquest context, tampoc és un tema de gran interès per més correcte que sigui.
A “Gycklaren” el baix està executat pel propi Lönnmyr i el seu implacable riff és el que autoritàriament donarà vida a aquest tall, on de forma progressiva (és el que té això del prog) es van introduint més instruments amb diferents idees que aniran construint paulatinament la peça de forma solvent, fins arribar a uns graus de una èpica especial. Llàstima no saber suec per què no us puc traduir el que diu la veu inclosa cap a la meitat del minutatge, just abans del bonic solo de guitarra, novament d’Elof Hanson Svensson.
I com que hem parlat molt de que és un treball amb arrels dels anys setanta, doncs tancar-lo amb una peça que s’anomena “Nostalghia” li escau la mar de bé. Aquí tenim la veu de Maria Palmqvist fent una mena de discursos, i uns cors a l’inici i al final. Tot i amb això, el pes recau en els teclats i la flauta, cosa habitual.
Bonic tema que remata un àlbum que és d’una altra època i que agradarà a les persones més veteranes especialment, i a la quitxalla que no li importen les modes si les coses estan ben fetes. Val la pena donar-li una escoltada.
Redactor : David Sàez