Des de que l’any 2006 va deixar la banda Pain of Salvation, separant els camins amb el seu germà Daniel Gildenlöw, en Kistroffer ha publicat diversos treballs en solitari, essent aquest el cinquè de la seva discografia.
Ara, establert als Països Baixos, ens presenta “Empty”, un àlbum tranquil i compungit, amb dosis enèrgiques, passatges destacables en bellesa i una gran qualitat interpretativa.
De forma molt nostàlgica, amb veu arrossegada i filtrada, la guitarra va desgranant notes en un ambient trist i íntim. L’entrada de la banda amb un solo de guitarra al més pur estil David Gilmour (Pink Floyd) li ofereix quelcom més d’energia. La finalització amb unes guitarres melancòliques aprofundeix en aquests sentiments. “Time To Turn the Page” és la presentació d’aquest àlbum.
Una introducció de teclat al que se li insereix uns violins, que semblen virtuals, segueix amb aquest to abatut a “End of Their Road”. El treball vocal es força interessant, doblant veus i aplicant uns efectes per donar un aire diferent; destacable l’harmonització de les mateixes quan entrem a la part grupal de la cançó. El tema evoca les composicions més clàssiques del rock progressiu, amb un cert regust a The Moody Blues o Barclay James Harvest, i amb un solo que manté la referència ja comentada.
I seguint amb l’ambient festiu, “Harbinger of Sorrow” permet que per sota de les veus i piano, aparegui un baix fretless (sense trasts), que es complementat amb l’entrada de la bateria i amb un segon baix més agressiu amb un excel·lent so. I aquí ens atansem a un influx de bandes com Radiohead, especialment. Les boniques figures reiterades de guitarra ens porten cap un crescendo que, un cop arribat a la seva culminació, es van fonent paulatinament.
I si sou un floydians empedreïts, a “He’s Not Me” xalareu bastant, ja que és un mig temps que està ple d’acords menors i unes línies vocals suaus i reposades. Cal posar bé l’oïda a les harmonitzacions de qualitat en els cors que es realitzen. En part és similar el tipus de composició que també fa a “Black & White”, amb una bellesa molt gran a les veus, introduint una de femenina, que sempre és agraït per donar diversitat a un treball llarg com aquest. Són dos talls amables i de gran classe, i partint dels mateixos preceptes musicals.
Ara bé, en aquest punt, a “Down We Go”, ja estem veient que la tònica general, i quasi única, serà aquest tipus de composició: Una distímia persistent. Que sí, que molt bonica; però si tens un dia una mica animat no és el millor àlbum per escoltar-lo d’una tacada. I si tens un dia xungo doncs esperem que tinguis un forn elèctric perquè pots tenir ganes de ficar-hi el cap. Malgrat tot, és un tall molt ben fet i amb molt de gust musical, però repetint tots els conceptes que hem estat escoltant, fins i tot els solos encantadors però recurrents.
Més fosc encara seria “Turn It All Around” sinó fos pels arranjaments de cordes que, definitivament, semblen digitals i, per tant, acaba sent una mica fútil parlar de l’elecció del pizzicato com característica destacable d’una composició que és un consistent fons d’armari. Com també ho seria “Means To an End” en que, després d’una part inicial una mica melosa, trobem una cançó bastant melindrosa i extremadament tòpica, i és que no tot pot sortir com un vol.
Novament escoltem un ús, que comença a ser abús, d’inicis de tema íntims que progressivament van sumant línies i arranjaments per arribar a conformar el tall complert. Certament, sorprèn gratament que a “Beautiful Decay” insereixi un instrument de corda que podria ser una mandolina, però com que ja no ens podem fiar de la tecnologia, qui sap si era una emulació amb teclat. De totes maneres, bona decisió productiva per no fatigar-nos en excés.
Però ens ho posa difícil a “The Brittle Man”, ja que un cop més tenim el començament minimalista i afectat de tots els talls. Que sí, que és molt bonic; i que tampoc cal que et posis a fer rock‘n’roll, però 60 minuts de desànim és poc engrescador. I té nassos, que ara que estem saturats, doncs “Saturated” sigui diferent i amb un ritme més animat. Compte, que tampoc és una festa, però almenys sortim una mica del de sempre. En sí és una cançó més aviat pop a mig temps, amb instrumentació senzilla i un bon treball vocal, que posats a fer també podria haver prescindit del solo de guitarra de rigor; però tampoc podem demanar canvis dràstics a aquestes alçades.
Com a cloenda trobem el tall homònim de l’àlbum: “Empty”. Disposa de una introducció de tres minuts que ens pot recordar a algun tema d’Alan Parsons Project, especialment per l’ús del piano elèctric de forma somera. Les primeres estrofes mostren que el millor d’aquest long play és el treball vocal que és molt emotiu i ben parit. L’últim terç de la composició serveix per donar aixopluc al solo de guitarra que ja trigava a arribar a la cita.
La veritat és que és un treball que dintre d’uns únics paràmetres i conceptes és magnífic. Però sempre és el mateix tipus de composició i això fa que, si no ets un fan d’aquests estils, puguis acabar desaprovant-lo. El millor és que l’escolteu tranquil·lament un dia de relaxació i sense gaires pretensions, o en un viatge llarg de cotxe que de ben segur no us incitarà a prémer l’accelerador.
Redactor : David Sàez