De vegades el temps comença a fer justícia a àlbums que no van tenir la repercussió que merescuda. Tal és el cas de “Forever Changes”, de la banda angelina Love. Fill d’una època on la psicodèlia i el moviment hippy estava al capdamunt de tot, però que no amaga el desencís i desil·lusió amb aquesta contracultura, per part del compositor principal: Arthur Lee
A part del propi Lee a la guitarra i veu, van elaborar l’àlbum Johnny Echols a la guitarra, Ken Forssi al baix, Brian MacLean també a la guitarra i veu, i Michael Stuart-Ware a la bateria i percussió.
A més d’un reguitzell de col·laboradors, que molts d’ells eren els magnífics músics d’estudi de The Wrecking Crew, degudament immortalitzats al més que recomanable documental epònim “The Wreckin Crew!” (2008). Pels amants de la música és absolutament imprescindible el visionat d’aquesta pel·lícula on apareixen els millors músics “amagats” de la història del rock: Hal Blaine, Carol Kaye, Don Randi, Billy Strange, i un llarg etcètera de monstres silenciosos del segle XX.
Aquest àlbum amaga força subtileses i una extremada elegància. Conferit, en gran part pels arranjaments orquestrals a càrrec de David Angel, que de ben segur que estan en el cim de les millors orquestracions per a rock de la història.
Talls com “Old Man” o “Andmoreagain”, temes molt folk però que disposen d’arranjaments orquestrals magistrals que catapulten aquestes composicions a nivells estratosfèrics, que els trobareu deliciosos, especialment si sou fans dels The Moody Blues més clàssics.
Cal destacar l’extraordinària producció, millorada encara més per la remasterització feta al 2015. No era gens habitual tenir una definició tant cristal·lina en els instruments durant aquells anys, fruit de les mescles que havia fet el mateix Arthur Lee i de la col·laboració fonamental de Bruce Botnick, productor dels dos primers àlbums de Love i, posteriorment, del mític “L.A. Woman” de The Doors.
Peces magistrals com “You Set the Scene”, que serveix de cloenda, i que és un compendi de totes les meravelloses virtuts de les que podem gaudir amb una escolta tranquil·la d’aquesta joia. El refinament de la simplicitat i la gentilesa de les composicions sempre ens traslladen a uns sentiments positius de bon humor, el dia que volem defugir de contundències i estridències.
És un treball on predominen la gentilesa i la distinció en composicions aparentment senzilles com “The Red Telephone”, però amb cadències que també podem trobar-les en grups com Cream, Buffalo Springfield, Grateful Dead, etc. Moltes d’aquestes idees no se’ns escapa que són a conseqüència de l’experimentació lisèrgica, que si va existir en aquest àlbum està perfectament controlada.
I també tenim lloc per música més de frontera “gringa”, com “Alone Again Or” que obre el treball, o bé la encisadora “Maybe the People Would Be the Times or Between Clark and Hilldale”. I hi ha espai per talls de concepte més rock, encara que marcats pel segell acústic que impregna tot aquest long play, tals com “Bummer in the Summer” o “A House is Not a Motel”, lapidària frase que molts hem sentit dels nostres pares i que molts han acabat dient-li als seus fills i filles. Esperem que, a més d’aquesta tradició, també podem transmetre aquest àlbum de generació en generació.
Redactor : David Sàez