Aquesta agrupació barcelonina ha composat onze talls de la millor tradició de prog-jazz, amb influències psicodèliques i folk; amb un cert grau d’experimentació i molta llibertat creativa, a més de buscar una sonoritat molt clàssica a la producció. Esperem veure’ls molt d’hora en directe. Teniu la possibilitat de donar-los suport a través de les seves xarxes, i no només suport moral, volem dir.
El projecte d’Eva Muntada i Xavi Sandoval ha assolit noves cotes amb temes més elaborats, madurs i complexes que els seu anterior treball “Magic Brother & Mystic Sister” (2020) i amb una millora també a la producció i gravació del mateix.
Després d’una introducció en la línia dels temes tipus space rock, arrenca “The Fool” amb una sonoritat vintage totalment intencionada. Les línies de baix en veuen embolcallades per les melodies vocals filtrades, a més de ser navegades per una guitarra que soleja durant els interludis del tema. La bateria segueix la concepció clàssica de tot el tall que, en definitiva té uns arguments a mig camí entre Magma i Pink Floyd. Les idees no són abundants però sí selectament seleccionades.
Seguint aquest estil, reivindicant els conceptes musicals dels anys setanta, a “The Magician” s’introdueixen unes boniques percussions del tipus cròtals acompanyats per unes interessants harmonitzacions de guitarres. Acte seguit segueix la línia de piano, perfectament complementada pel baix mentre la bateria deriva més lliure; tot això acompanyat d’una veu fosca i inquietant. El canvi cap a moments més lírics amb l’aparició de la flauta, els arpegis de guitarra i el tractament de la bateria, desemboquen a una part més atmosfèrica de teclats. Són moltes idees que podrien desenvolupar-se, però l’elecció de concatenar-les amb elegància també resulta reeixida, especialment si un vol dotar d’una sensació màgica a aquest tema.
“The High Priestess” també és un tema absolutament diferent. No per seguir un tarannà en la concepció d’un àlbum vol dir que tot sigui igual, al contrari. Tenim una introducció a piano, guitarra elèctrica i plats, que de seguida ens presenta unes guitarres acústiques i unes dolces veus femenines. L’ambient és un pèl més folk, bevent de les fonts de Genesis, que a tants i tants músics han influït, ja que podríem trobar similituds amb temes molt acústics de Porcupine Tree, per exemple. El mateix podríem dir de “The Empress”, malgrat ser un tema més reposat i amb una base rítmica que ofereix varietat en la composició.
En canvi, a “The Emperor”, tenim influx de bandes com Caravan, en aquell tipus de rock progressiu on hi havia elements jazzístics típics del so Canterbury. Almenys a la seva primera part, ja que a la intermèdia entrem en uns passatges on es fa un recitatiu, barrejant diversos ambients de forma complexa. Poc després recuperem les melodies principals amb els teclats per finalitzar abruptament el tema.
I el sitar, que havíem gaudit de passada en algun tall, pren el protagonisme a l’inici de “The Hierophant”. Acte seguit una base rítmica li ofereix suport mentre unes veus filtrades en segon pla li confereixen un aire entre místic i psicodèlic a la cançó, amb una execució excel·lent i una riquesa musical que denota intel·ligència en la producció i en la preparació del tema.
Els arpegis, magníficament harmonitzats, sostenen les melodies dels teclats a “The Lover”, que donen pas a unes veus acompanyades per uns arranjaments subtils. L’aparició de la percussió i el so del sitar, ens transporten a paratges més orientals, en una nova composició dinàmica i diversa.
“The Chariot”, amb l’aparició estel·lar de la flauta, ens transmet les sensacions d’uns primers Camel, que es consoliden durant el desenvolupament del tall amb l’alternança de guitarra, teclats i flauta, elaborant diversos solos. I si encara no en teníem prou, trobem un fraseig rítmic que permet el lluïment de la bateria, a la que se li han aplicat uns filtres per treure-li cruesa. La veritat, és que es fa un tema breu si esteu acostumats a aquest tipus de música i et queden ganes de més.
Un baix delicat és el que dirigeix “The Justice”, on novament tenim refinament i distinció en els arranjaments. Les estrofes estan liderades per les veus femenines que es veuen interrompudes momentàniament per una potent flauta. Al fragment ambiental li continua una nova estrofa que donarà peu a un solo doblat de guitarra. I, com a colofó, tenim una coda amb la presència de flauta i teclat oferint una conclusió.
Un guitarra rica i us efectes de vent ens presenten “The Hermit”, al que se li sumen uns teclats simulant uns cors i sent complementats per uns plats, conferint-li al tall un toc ascètic. Contrasta amb “The Wheel of Fortune”, on hi ha un ambient més tirant a psicodèlic, que es contraposa amb unes guitarres i flautes que fan una incursió en conceptes més folk. Tall tranquil on la bateria s’encarrega de la cloenda d’aquest treball tant ben parit.
El millor que podem dir després d’escoltar la primera part de “Tarot”, és que volem la segona.
Redactor : David Sàez