Marco Minnemann té una impressionant carrera musical com a bateria que l’ha fet mereixedor d’una entrada a la viquièdia que us recomano visitar per veure la categoria de la gent que se’l rifa per participar als seus àlbums: Paul Gilbert, Mike Keneally, Joe Satriani, Steven Wilson…
Però també és un multiinstrumentista que aquí ha gravat piano, guitarra, baix i, òbviament, bateria. Rodejant-se d’uns col·laboradors de magnitud estratosfèrica: Les veus de Mikaela Attard, Pauline Cattiaux, Kotono Omori, Yui Takahama i Kendall Yates, els saxofons de Mark Hartsuch, i les guitarres de Kurt James, Alex Lifeson, Loida Liuzzi, Randy McStine (també amb veus) i Martha Pagan.
Sobre un riff principal es desenvolupa un mini festival polirítmic de bateria a ”Egg Nog”, ja assentant les bases de que és un àlbum d’un bateria. Amb un cert regust a treballs de Gong, on el llenguatge de rock progressiu està bastant emparentat a harmonies jazzy les parts vocals es desenvolupen de forma més etèria, mentre es van succeint una sèrie d’arranjaments rítmics. Especialment interessant són els cors femenins que atorguen potència a la darrera part cantada. Finalitzem el tema amb una coda final de guitarra acústica amb soundscapes de guitarra elèctrica.
“Mirrors” és un breu tema amb un primer motiu i ambient amb una senzilla melodia de guitarra. Posteriorment trobem uns arpegiats de guitarra que suporten una mena de petit solo de bateria. És una llàstima que no desenvolupi més la primera idea que tenia força potencial. Acte seguit inicia “What Do You Know?” on un tema amb una curiosa progressió d’acords i una bonica tornada queda una mica desllavassat per l’afany de protagonisme de Minnemann, que sí, què és dels millors bateries del mòn, però no està el músic al servei de la música? Afortunadament, a mesura que es desenvolupa el tall es reprimeix i podem el que podia haver donat de sí, que tampoc era gaire.
Tot i que seguir els mateixos paràmetres és bastant més interessant “The Ugliests of Beasts” ja que ens ofereix una quantitat d’harmonies i progressions d’acords molt ben trobades. Com a curiositat, les bateries es van gravar a la prova de so de la darrera gira de The Aristocrats. Tant pel petit treball vocal com per l’ús de xilòfons i timpanis, la referència per aquest tema són les obres de Frank Zappa. Així que no sorprèn el plantejament de “Listen to the Weather (And Make It Work Somehow)” que és un tema bastant comú, amb un patró de rock and roll suau i amb algun acord curiós. El seu interludi, on s’inclou una flauta, queda una mica curt per què de seguida torna a les primeres idees per concloure. Tema amable que s’agraeix.
De temps lent i ambient estrany tenim “Everyone’s so Shy”. Sobre la base rítmica trobem una veu que canta magníficament unes línies amb un cert aire de rock blues, mentre la guitarra va executant arranjaments. Avorrit i li sobra el 50% del minutatge. Molt més mogut és “Fireflies”, on tornem a tenir reminiscències dels darrers treballs de Gong barrejats amb una tornada molt de l’estil de Porcupine Tree. El solo de guitarra acústica sobre els ostinats de la banda ha quedat força reeixit i, en línies generals, queda compensat el tedi del tema anterior.
“Whatever She’s Having” té la seva gràcia com està plantejat per què mostra dues senzilles idees melòdiques però el magnífic treball de producció i arranjaments, junt amb un delicat solo de guitarra fa que cridi l’atenció aquest breu tall; malgrat els habituals excessos de Minnemann, però clar, és el seu àlbum i no farà lluir a les gaites.
Un nou exemple de tasca polirítmica la trobem a la introducció de “To All New Ghosts in Town”, que un no sap ben bé si aporta originalitat a una composició bastant estàndard, o bé l’entrebanca. Potser la resposta la tindríem en la tornada que té uns plantejaments més convencionals, i valoreu cadascú. On resulta bastant més justificat aquest plantejament és a l’interludi instrumental on pren bastant més sentit i també trobem l’assidu espai per que el bo de Marco faci malifetes i, posteriorment, s’entri en uns passatges de jazz rock.
Amb un groove swingejat se’ns presenta “The Dark Side”, explorant diverses modulacions tonals que la fan un tall estrambòtic on, sorprenent, hi ha molta exhibició de musculatura bateril. Certament són molt gracioses les parts vocals que ens trauran un somriure.
En canvi l’inici electrònic de “Sailboats” s’allunya immediatament d’aquest ambient. De fet, costa saber cap on vol anar ja que ens va exposant diversos propòsits i és complicat trobar una unitat a tots ells. Per una banda és meritori tenir a l’oïdor descol·locat, per una altra també es dubte de la gratuïtat de fer-ho. Així que cal que ens deixem endur sense prejudicis i després veure com ens hem quedat.
Tres quarts del mateix passa amb “I<3 My Shark”, que amb aquest títol no podem dir que no estàvem advertits. A veure: Comença un línia de baix i bateria amb uns arpegis de piano i una guitarra mandolinera, és talla en sec per fer una part poppy simplona, llavors tallem a una part de un staccato de violins virtuals amb cabrioles de bateria, continua una part de percussió, tallem a un riff de guitarra, passem a unes línies de guitarra i enllacem a la part pop; tallem a unes campanes i orquestració digital bastant cutre on afegim una guitarra, i chim pum final. Advertits quedem, ara ja queda sota la nostra responsabilitat escoltar aquest tall.
Bastant més assumible és “Would’ve”, tall que, obviant l’histrionisme bateril, té una tonada molt agradable i amb un cert gust al rock progressiu de tall més clàssic. I és molt d’agrair “Calculator” per què està basat només en guitarres i veus, permetent descansar de tanta percussió i, sobretot, demostrant que pot prescindir del seu instrument a nivell compositiu. Una altra cosa és que aquest tema agradi més o menys.
La inclusió de vents a “Glass Attack” planteja una balada rock amb tints jazz, que a la tornada segueix pels senders prog, recordant a treballs de King Crimson, amenitzats per un recitatiu femení i entrant en terrenys “experimentals” que ja s’han experimentat durant dècades. Podem destacar la seva part final que entra dintre d’una ortodòxia jazzística que va desdibuixant-se paulatinament fins els versos finals.
“Hope” és una cançó de dos parts però amb el mateix concepte: Tema lent amb uns arpegis de guitarra i un parell de correctes melodies vocals i uns arranjaments poc usuals. Quasi podríem dir que serveix de transció per “Love Just Follows Through”, on després d’un audio que ens porta a una estació de metro, trobem una breu composició bastant rítmica i amb un cert buquet a inconclús.
En definitiva, és un àlbum de difícil digestió amb certes extravagàncies tècniques que si no existissin tampoc passaria res, però també és veritat que tampoc seria suggerent. Doneu-li una escoltada encara que sigui per la categoria de l’artista.
Redactor : David Sàez