Advertència: Si ets fan de Neal Morse, aquesta ressenya pot ferir la teva sensibilitat.
Sota la sempre pretensiosa etiqueta d’òpera rock ens arriba la segona entrega de la història del clarivident Josep, explicada en el llibre del Gènesi de la Bíblia. Venut com esclau pels seus gelosos germans i posteriorment empresonat, en cert moment interpreta els somnis del faraó d’Egipte que l’acaba anomenant virrei.
Aquest àlbum sona a Transatlantic, Flying Colors, Spock’s Beard, Neal Morse Band o qualsevol dels seus treballs en solitari del bo de Neal. El mateix tipus de producció, composició, harmonies, melodies, etc. Fins i tot els més fans i acrítics defensors a ultrança d’ell segurament ho reconeixereu per més que sigui Déu fet música. I això és dolent? No necessàriament, només quan t’avorreix, però si et trempa, gaudeix-ho. I si no t’agrada Neal Morse, doncs posa’t un altre àlbum perquè és com anar a veure un western on el protagonista s’allunya cavalcant mentre sona “Poor Lonesome Cowboy”. Només cal que ho escoltin obligats els que escriuen ressenyes, pobrets.
El brunzit d’una mosca, convenientment morta, ens porta als primers acords de “Cosmic Mess”, a modus d’obertura, en unes línies melòdiques molt típiques del senyor Morse. I la història comença amb unes estrofes que podríem trobar en qualsevol dels seus treballs, ja que sempre composa de la mateixa manera. Molta influència de The Beatles amb un punt molt mel·liflu, però amb la particularitat aquest cop de ser una mica més teatral, lògicament.
Acte seguit entren els cors de “My Dream” amb unes melodies pop que són amables, com ho és la resta fins l’arribada d’un solo de guitarra previ a la conclusió amb els cors cursis ja presentats a l’inici. Per sort és un tema curtet i de seguida comença “Dreamer in the Jailhouse”, que bàsicament té el mateix concepte que l’anterior però, enlloc de començar amb la tornada coral, ho fa amb una estrofa cantada per veu de Ross Jennings. La segona part té el típic alentiment a meitat de tempo amb els cors presumptament èpics que sempre estan en els treballs de l’autor, i la conseqüent execució d’un solo, en aquest cas de guitarra.
Enllacem amb “All Hail” que repeteix les mateixes idees carrinclones que portem escoltant durant els seus 30 anys de trajectòria, però sense gaires arranjaments interessants que a vegades criden l’atenció en les composicions on participa el nostre protagonista. Això sí, tenim temps per trobar l’altre marca de la casa, després d’uns cors presumptament èpics a mig temps comença un solo suau i lent, en aquest cas de teclat, que progressivament (és el que té això del prog) incrementa intensitat fins un altre punt d’èpica.
“The Argument” és potser el tema més graciós. Una primera part ambiental que serveis per donar peu a la frase: “El pitjor que us pot passar és que morireu” (es veu que no havia escoltat aquest àlbum) i que dona pas a un motiu tallat abruptament per un cànon a capella de cinc veus que després es repeteix amb la inclusió de arranjaments musicals que enllacen amb “Make Live a Breeze” amb un potent desenvolupament instrumental que és el punt fort de Neal Morse, però de seguida tornen les parts vocal poc destacables. Un petit interludi lent ens torna als motius instrumentals i un nou cànon vocal per tancar.
Amb una instrumentació diferent recupera el tema inicial a “Overture Reprise” per donar pas a la fraternal “I Hate My Brotrhers”. Com a cançó d’odi dintre de la història és un fiasco perquè sembla talment un tema irònic que podria estar dintre del repertori de Steel Panther, a més d’uns arranjaments bastant vulgars de vents que li treuen tota la intencionalitat de ira que podria haver-hi. Tot això queda maximitzat amb l’aparició d’una coda lenta que no pinta res.
També en un temps lent inicia “Guilty As Charged”. L’execució és enèrgica a la seva primera part i a la segona, més suau i reflexiva, tenim una línia interpretada per unes cordes que revesteixen al tema d’un cert interès, si no fos que hi ha un excés de compunció en tot ell. A “Reckoning” s’utilitza el mateix motiu rítmic a la introducció, cosa que li confereix un aire unitari. El tall esprem molt bé la idea i aprofita la innegable tècnica de tots els músics. L’elecció d’uns arranjaments de vents li treuen rudesa i força que, juntament amb la extremada similitud de registre de tots els solistes de l’obra, li treu tota capacitat de sorpresa.
I parlant de falta d’imaginació: A “Bring Ben” tornem a trobar el recurs del cànon vocal a l’inici. Acte seguit tenint una altra cançó banal que té com a gran virtut no arribar als tres minuts. La història continua amb “Freedom Road”, un tall a mig temps: inelegant, afectat i presumptuós, que a l´únic que convida es a demanar a l’àrbitre l’hora.
Seguint en aquesta línia vanitosa tenim “The Brothers Repent Joseph Revealed”, que malgrat exhibeix una bona dosi de complexitat compositiva, peca del tipus d’arranjaments inflats que referíem. I, un cop més, la marca de la casa de portar-nos des de l’èpica a una part molt suau i nua, que mica en mica va conduint-nos a uns cors de presumpció èpica; d’aquests amb moltes “aaaah”.
Conclou el tema anterior enllaçant-lo amb “Restoration” que, després d’un passatge d’impàs, presenta un riff de guitarra, una mica sambero, utilitzat per donar acull a la part del solo de piano on podem gaudir de la qualitat de tots els músics que hi participen. Llàstima que prefereix retornar a explicar-nos la història amb unes estrofes petulants, on l’únic que destaca és la veu femenina de Talon David.
El riff esmentat serveix també per començar “Everlasting”, però amb uns arranjaments de vents de dubtós gust i unes exhibicions vocals una mica excessives. I amb aquest ritme bastant latin, molt adient per una història hebrea, arribem a un solo de teclat, igualment excessiu, i a una part de dues guitarres solistes. La decisió de finalitzar el tema arranjant el mateix cap un final lent i tronat, només és justificable per què tindrà la funció de lligar amb el tall de cloenda.
“Dawning of a New Day (God Uses Everything for Good)” té unes primeres estrofes on hem de destacar un solo de baix fretless (sense trasts) bastant bonic, i prou. La resta és un compendi de tot el que haguem pogut dir de aquests àlbum envanit i d’una latria desorbitada. Tant és la exageració que fins i tot la part de conclusió és pràcticament incomprensible, exceptuant el solo de guitarra.
Adaptant una frase dels meravellosos Les Luthiers: Neal Morse no para de composar. I un es pregunta: No podria parar de composar?
Redactor : David Sàez