Redactors :
Josep Maria Llovera
Gabriel Martín
David Sàez
Segon àlbum de la banda italiana Benthos on treballen sobre conceptes positius i negatius de les empremtes, o petxades, de l’ésser humà. Tenen una musicalitat semblant a Haken tocant Frank Zappa, amb més pes al jazz fusió i a l’experimentació djent. Té moments interessants arreu, però potser la seva llarga durada el fa de difícil digestió. Progressiu modern a la milanesa.
Black Country, New Road “Forever Howlong”
Tercer àlbum d’aquesta agrupació londinenca en la que podem trobar un pop força barroc, elegant i amb instrumentacions força riques. Agafant la tradició més clàssica de bandes com The Beatles o The Beach Boys, passant per influències de pop experimental com Kate Bush, i rendint comptes amb bandes d’indie rock com Arcade Fire, tenim un pòsit musical força dens que ens permetra gaudir d’aquesta producció.
El guitarrista de la banda noruega Airbag ens mostra una faceta més fosca amb “Fimbulvinter” on continuen destacant les parts de guitarra, com vol pupil de David Gilmour que és. El single “She” va ser el seu avançament, però no aporta tanta genialitat como les peces que sí cal destacar com “Panick Attack”, l’homònima “Filbumvinter” i la melancòlica “Fear of Abandoned”. No arriba a la sensibilitat del “Everything For Everyone” (2022), però la part fosca en els frasejos de guitarra i les lletres li dona una potència que no tenia abans.
Primer treball de Tom Geldschläge, exguitarrista d’Obscura, sota el nom de Changeling (fins ara els seus treballs en solitari queien sota el projecte Fointainhead) Curiós per tocar Death Metal Progressiu a la guitarra sense trasts, que li dona un toc jazzie molt peculiar. Sorpren per la seva diversitat en un estil tan determinat. Des de les pesades digitalitzacions del Death Tècnic que el caracteritzen als primers talls, coses més Doom amb passatges ètnics al tema que dona nom al treball i al projecte, les pinzellades Jazzies a “Abyss”, o si voleu parts més progs, a partir de “Cathexis Interlude” segur que us atraparà. “Abdication” té una base elegantment electrònica que brilla i contrasta harmònicament amb els passatges més tenebrosos. Per tancar el treball tenim “Anathema”, que amb gairebé 17 minuts de duració fa un desplegament de textures i colors que pot servir de resum de tota la resta. Un tema èpic que fa valdre tot un treball amb una producció impecable.
Si l’inici d’aquest nou projecte del prolífic Neal Morse no us recorda als “setenterus” Pegasus és que no sou prou totumaires. Si quan comença a cantar no us sembla sentir Spock’s Beard, Transatlantic o qualsevol dels seus treballs en solitari és que l’heu escoltat poc. Definitivament té l’emprenta del predicador del prog. Aquest cop acompanyat de Phil Keaggy a les guitarres i veus, Bryon House al baix i un tal Chester Thompson (amb una carrera d’acompanyant de Zappa, Weather Report, Santana, però que aquí destaquen de la seva etapa a Genesis, ves per on) als timbals. Aquests nous acompanyants li donen un carácter més jazzie (a “Time to Fly”) o blussie (com a “I Won’t Make It”) o funky (a “Walking in Daylight”) del que ens tenia acostumats el bon jan d’en Neal, cosa que és d’agrair.
Ah! També ha dividit la suite “Deep Water” en nou parts, sumant una mica més de 38 minuts, pels qui posen en valor aquestes coses. Prog total!
Ekzilo “Quantum Phase Transition”
Nou treball dels nostrats Ekzilo. El que hagueu pogut gaudir en directe d’ells a Tótum Revolútum, ja sabeu que ens trobarem una fusió de diversos estils de rock progressiu que conjunten sense prejudicis i els agiten en la seva coctelera musical. Així que tenim un àlbum de gran diversitat que es postula a ser dels millors del 2025.
Estic d’acord amb tota la cúria de seguidors de la banda (entre els quals s’inclou qui escriu això) en dues coses: La primera és que aquest no és el seu millor àlbum i la segona és que aquesta és la seva pitjor portada de lluny de tota la seva discografia. Matisem que no és un mal disc, Ghost no té un disc dolent, té bons temes, però després de vàries escoltes no acaben d’enganxar com els seus grans himnes heavy-eurovisius als que ens tenia acostumats. Potser el problema el té qui escolta, que espera que el següent disc d’en Tobias Forge sigui una altra recopilació de “grans nous èxits”. Aquest cop ha tirat massa cap a sons pretty satanists AOR dels 80’s i les balades pequen de insulses, més cap el hair-metal dels Def Leppard que al Doom dels Black Sabbath que el va definir als inicis.
Això si, la película que s’està montant ja s’ha convertit en una d’aquelles de serie B que enganxa a cada entrega. Ah! I a en Forge li costa menys triar sucesor Papal per defensar els nous temes que a altres esglésies amb un repertori més reduït.
Harem Scarem “Chasing Euphoria”
La banda de Canadà, Harem Scarem, tornen amb un conjunt de peces que configuren un AOR amb tocs de hard-rock.LK’àlbum en qüestió és “Chasing Euphoria” i continua la línia del treball de 2020: “Change the World”. Temes per a destacar són el que dona títol al disc, “Slow Burn”, “In A Bad Way” i “Wasted Years”. No hi ha sorpreses però farà les delícies dels amant del hard-rock variat.
Hawkind “There Is No Space For Us”
Dave Brock sembla que hagi sortit al mercat musical amb l’espasa de “Els Immortals” al crit de: “Només pot quedar un”. Als seus 84 anys encara participa de la seva banda i ens tornen a oferir un treball entre el rock psicodèlic i el space rock, però més interessant que el seu anterior àlbum. Ja vam dir que composar sobre jams o sobre idees que es desenvolupen de manera molt orgànica, sempre és una mica una capsa de bombons en que mai saps que et pot tocar.
L’excepcional pianista de Hamamatsu ens porta un nou treball amb la seva banda de suport Sonicwonder, però que ningú s’espanti, aquest cop no barreja jazz amb música de vídeo jocs. La sensació a l’escolta és que és un meravellós caos interpretat amb una força i rauxa brutal, creant una obra que l’allunya de ser una artista inconformista i això, especialment quan surt bé, sempre és d’aplaudir. Tot i amb això, hi haurà moments massa festius o talls que tallen una mica el rotllo, com “Pendulum”, però en línies generals estem davant d’un jazz fusió (què és el que fa tothom ara mateix) de tremenda qualitat i sensibilitat.
El setè àlbum d’estudi dels noruecs In The Woods són una col·lecció de temes ben elaborats, amb melodies que van entre el folk i la tradició nòrdica, que giren entorn històries relacionades amb el riu Otra. Metall avantguardista de qualitat amb melodies hipnòtiques que encara manté aquella base negra que els va veure néixer. Potser treballs anteriors són més captivadors a la primera escolta, però aquest és d’aquells que va guanyant punts a cada volta que se li dona. Elegant i rústic alhora juga molt bé amb les diferents veus: clares, netes, femenines o guturals que ens localitzen en els paisatges inhòspits i les aigües turbulentes que els envolten.
JordsjØ & Breidablik: Kontraster
Aquests dos noruecs han decidit menjar a la mateixa taula, però cadascú al seu plat. Dos talls d’uns vint minuts aproximadament per a cadascú i així crear una sinergia entre ambdós. El primer és per a JordsjØ que ens proposa un prog molt de l’escena de Canterbury composat des de les guitarres, principalment, i que contrasta (s’havia de dir) amb les idees més atmosfèriques i sostingudes pels teclats que ens ofereix Breidablik. El resultat és bonic i val la pena escoltar-lo, però està mancat de cohesió com a àlbum, cosa que tampoc és per flagel·lar-se, la veritat.
Aquest trio de Buenos Aires ens presenta un treball on hi ha una influència de l’escola Guitar Craft, on potser els exponents més famosos són California Guitar Trio. Tot i que hem de dir que les composicions són una mica menys complexes i tècniques; quasi bordejant la frontera del post-rock. Una escolta perfecte pels dies que volem una qualitat farcida d’amabilitat per l’oïda.
Podríem definir aquest trio com els Emerson, Lake & Palmer del segle XXI? Doncs salvant les diferències, per què no? D’acord que és una banda bàsicament instrumental i que el paper de la base rítmica té alguns rampells metal·lers i que falta molt del llenguatge musical clàssic que disposaven aquells tres; però és que estem intentant fer una analogia amb un salt temporal de 50 anys. Un recomanem que escolteu els talls “Neon Rain” o “P.L.O.N.K.” si us acosteu amb poca fe a aquesta banda, i a partir d’aquí ja els gaudiu com volgueu
Lost Crowns “The Heart Is In The Body”
Meravellosa i genial follia la d’aquesta agrupació britànica on tot sembla que Black Midi, Gentle Giant i Arnold Schoenberg s’haguessin anat de canyes, haguessin pres un parell d’aspirines d’aquestes que et fan escoltar els colors, i d’allà tot recte a l’estudi de gravació. Val a dir que aquesta combinació tan salvatge representa tot un repte per a aquelles persones que pretenguin fer una escolta completa de l’àlbum, especialment sense aspirines a prop.
La col·laboració entre ambdós músics és l’exemple que estils diferents poden ser totalment complementaris, sobretot quan sobra talent per totes bandes. La suavitat i elegància de Randy McStine combina perfectament amb el punyent i enèrgic Marco Minnemann, fet que els permet anar des de sonoritats The Beatles a extrems més propis de Frank Zappa. Excel·lentíssim treball que l’absorbeixes d’una tirada i amb un dinamisme excepcional.
Des d’Oslo ens arriba una nova entrega d’aquesta banda a cavall entre el prog i el rock de cançons llargues. En tot cas, està allunya del que consideraríem mainstream i ja val la pena posar-hi l’orella. Un grapat de cançons amables i més enèrgiques del que sembla a primera impressió. Ens mouríem per la zones més acústiques de Steven Wilson o Abigail’s Ghost.
Panzerballett “Übercode Œuvre”
Aquest quintet muniquès de músics extraordinaris han elaborat un àlbum amb versions força complex però alhora curiós i divertit, on exerceixen d’exponents del jazz metal més elegant i amè. Podem trobar Meshuggag, Vivaldi, Average White Band, Beethoven, Planet X, György Ligeti, o la mateixa Nélida Béjar que els hi va composar la cançó “Seven” al 2023.
És possible fer fusió de Technichal Death Metal, Jazz i música clàssica, de manera que agradi als amants de cada estil? Segurament, pocs podran entendre el gran acudit musical d’aquest alemanys.
Be, senzillament no creiem que els seguidors de la música clàssica puguin pair les versions de les “Quatre estacions” com si els Animals As Leaders les haguessin regurgitat o “l’Himne a l’Alegria” amb distorsions, canvis de tonalitat vocals desquiziants i amb tempos impossibles, però l’experiència és més que curiosa. Tècnicament impecables i amb demostracions de frescura i creativitat realment sorprenents. Panzerballett són una demostració de artistes globals capaços de fondre les neurones a més d’un.
Imaginem a Watchtower o King Crimson, però també a Thelonius Monk y Dizzy Gillespie, interpretant tots aquests temes. I, per si fos poc, comptant amb la participació de diversos artistes convidats com Rafael Trujillo, Marco Minnemann, Anika Nilles, Andromeda Anarchia o Virgil Donati. Imprescindible escoltar-lo.
El compositor canadenc ens ofereix un treball, que fa el dinovè de la seva carrera discogràfica, amb molt d’aire a Pink Floyd i a Alan Parsons Project. Música tranquil·la, bonica, ben feta i amable que ens deixa en un estat relaxat, i que no requereix de gran concentració.
La veterana banda de Milton Keynes només té a Andy Glass com a membre original, i es nota. El àlbum sona com si una orquestra, de les que tenen repertori estival, l’haguessis posat a fer neo-prog. Especialment amb tants cors femenins harmonitzats de forma extremadament estàndard, una producció plana i per a tots els públics, l’aparició d’un tema arranjat amb uns vents de dubtós gust. En fi, molt poc rock, prog i personalitat.
The Mars Volta “Lucro Sucio; Los Ojos del Vacío”
No era difícil de millorar els seus dos treballs anteriors des de la reunió de la societat Bixler-Zavala i Rodríguez López: “The Mars Volta” (2022) i “Que Dios Te Maldiga Mi Corazón” (2023); en que, a més, el segon era una gravació acústica del primer. Així que, tot i ser un treball discret, de composicions curtes però no precipitades, i bastant mancat de l’energia abassegadora dels millors temps de la societat, recorda a l’essència que els va portar a ser un referent musical de la música d’avantguarda. Recomanat per ser banda sonora per fer dissabte a casa.