Redactors :
David Sàez
Josep Maria Llovera
Jordi Gonzàlez
Malgrat que ja es podia trobar físicament durant el mes de juliol, arriba digitalment la seva distribució aquest agost. Decepció màxima i quasi que deshonor a la història d’aquesta banda mítica de l’escena prog nacional dels anys 70. Joan Punyet ha fet un àlbum a casa seva amb una quantitat ingent de programació, i així li ha sortit; sense ànima i cutre saltxitxero.
El projecte de Nicholas DiSalvo torna per presentar-nos un rock progressiu instrumental amb molts tics, agradables, del que és la banda principal en la que hi participa: Elder. La veritat és que si ens ho ofereixen com rareses o descarts d’aquesta, doncs ens ho creiem. En conseqüència, deduïm que tot allò que li diuen a DiSalvo que s’ho guardi per ell, ho fa i ho publica amb uns resultats més que destacables.
Echoverse “Whispers Between Worlds”
Excel·lent debut d’aquesta agrupació de Tennessee. Trobem talls de rock progressiu, un de mitja horeta, amb una personalitat pròpia, que recorden a bandes diverses com Spock’s Beard, Porcupine Tree, Asia o Advent Horizon; però alhora amb una sonoritat que no pot amagar els seus orígens del centre sud dels Estats Units. Inici molt prometedor.
El Supremo “Signor Norte Improvvisa”
El quartet de Dakota, del Nord, ens ofereix aquest treball instrumental amb connotacions stoner, blues i de rock clàssic nord americà; fins i tot el darrer tall té un fabulós regust a banda sonora d’un spaghetti western. Ofereixen desenvolupaments extensos dels seus temes executats amb una excel·lent dinàmica i bastant reposat d’escoltar.
Gavin Harrison & Antoine Fajard “Perpetual Mutations”
Interessant proposta de jazz fusió amb conceptes molt rítmics, que tampoc és d’estranyar si escoltem altres treballs jazzístics d’ambdós músics, on sempre han destacat per la importància d’aquest aspecte. La inclusió d’altres músics que desenvolupen els papers solistes a diferents cordes o a diversos vents, li confereix un caràcter distintiu, malgrat que de seguida ens adonem que el millor de tot seria veure aquest projecte en directe, precisament per gaudir de la gran classe d’aquests intèrprets.
Inner Strength “Daydreaming in Moonlight”
Arriba el segon àlbum d’aquesta banda de Pittsburgh. S’ho han pres amb calma perquè el primer “Within the Dream” és de 1991. Així que en aquest re-debut trobem una interessant barreja de cançons de metall progressiu amb arranjaments l’estil de Watchtower però barrejada amb desenvolupaments més propers al metall clàssic de Dio, per exemple. Part del seu encant és la rudesa i cruesa de la producció que li confereixen un caràcter especial. No us el perdeu.
A puntet de complir 80 anys, el llegendari Jon Anderson ens regala encara nova i fantàstica música amb el seu segell particular i que farà les delícies dels fans més acèrrims de Yes. I quasi que podríem dir que és gràcies a Richie Castellano (Blue Öyster Cult) que havia fundat The Band Geeks com un dels seus projectes tributant la música de Yes (no, si encara tindran coses bones els tributs). Jon Anderson va entusiasmar-se de la banda i va començar a actuar i girar amb ells, i ara a gravar un àlbum que, si fos de Yes, seria el millor des del “Magnification” (2001).
King Gizzard & The Lizard Wizard “Flight b741”
Un dels segells d’identitat d’aquests australians és que cada àlbum és una proposta estilística diferent, i clar, és complicadíssim que hi hagi un nivell elevat en tots ells. Aquest cop tenim temes propers al rock pop nord americà, que els podria signar Steve Miller, cançons amb un subtil punt psicodèlic o talls que recorden al glam rock que professava el David Bowie pre-berlinès. En definitiva, un poti-poti poc destacable que ni enganxa, ni entusiasma.
Just a temps d’escoltar els nous temes de la banda italiana just abans que el dia 27 de setembre els tinguem a l’escenari del Be Prog! My Friend, que es celebrarà a Barcelona. En línia amb l’estil de grups com The Pinneapple Thief o Leprous; que es diu que és metall progressiu però, almenys en aquest cas, hi ha molt de rock i no tant de metall, fet que permet que sigui més amable a audiències més àmplies.
Leprous “Melodies of Atonement”
I els precisament anomenats al paràgraf anterior, ja són una referència quan parlem de rock progressiu modern, que ja comença a ser no tant modern. Hi trobarem més del mateix que en altres treballs d’aquesta banda: Una producció impecable, ambients tirant a foscos, tempos pesats, desconsol a dojo i un vocalista que a vegades canta com si li haguessin trepitjat l’escrot, absència de solos i, en aquesta ocasió, també d’innovació. Preocupants signes d’estancament.
Ells defineixen la seva música com pop simfònic, i de vegades se’ls cataloga amb l’etiqueta de crossover prog. Realment, fent música tant bonica és exactament igual el calaix on els posem. Amb elements que recorden als àlbums orquestrals de Yes, però també amb talls amb un l’enfoc més popular, com faria Muse; han acabat elaborant una hora de temes amables i llunys de la cursileria en que hagués estat molt fàcil caure.
Per fi ha vist la llum el “Destí en moviment” de Moonloop, el tercer treball d’estudi de la banda del nostrat Eric Baule. Metall fosc, progressiu, complex, amb un so molt cuidat on compagina veus clares i guturals molt ben posades. Passatges on destaquen, com no podria ser d’altra manera, harmonies guitarreres; sempre tractant temes del nostre entorn geològic, cosmològic i universal. Recomanem gaudir del periple des de l’espai exterior de “Cosmic Matter” fins a arribar a l’últim tall, “Portal“, èpic de 13 minuts que resumeix, en la llengua d’Ausiàs Marc, un viatge en el temps i l’evolució per les costes barcelonines.
El segon treball de la banda canadenca parteix de les bases del metall progressiu instrumental, amb sonoritats un pèl obscures i tètriques per l’ús abundant de tonalitats menors. Defugen dels virtuosismes tècnics, que moltes vegades associem a aquest estil, per anar a favor d’una major profunditat en les composicions i obtenir un major dinamisme.
Øresund Space Collective “Orgone Unicorn”
Basant-se en composar a través de jams és comprensible que hagin publicat quaranta treballs des de 2006. Això sí, la frescor que poden oferir en la seva música, evidentment, anirà en detriment del desenvolupament melòdic i harmònic de la mateixa. Però vaja, si sempre heu desitjat estar escoltant dues hores i mitja de temes instrumentals improvisats i propers al space rock i la psicodèlia, és la vostra oportunitat de fer-ho sense psicotròpics.
És curiós que un àlbum de metall progressiu sigui tant previsible. Potser perquè, en realitat està més a prop del metall simfònic que del progressiu. Així que, sota sonoritats que poden recordar-nos a Dream Theater o Savatage, trobem un treball flonjo i sonso que és una col·lecció de clixés de l’estil que, això sí, està molt ben fet, però entra per l’esquerra i surt per la dreta (o viceversa).
Ritual “The Story of Mr. Bogd, Part I”
Després d’un llarg hiatus, els suecs Ritual retornen a l’activitat i, tenint en compte que aquesta és la primera part d’un concepte, segurament ens oferiran noves composicions. Ara bé, no ens esperem que aportin res diferent al que havien fet, i segurament tampoc cal. L’addició de elements folk a cançons que segueixen els cànons més clàssics del rock progressiu, amb alguna incursió en terrenys perillosos del pop, és el que caracteritza a la banda.
Carta de presentació de Sandia, un quartet d’Israel que ens ofereix un viatge musical amb el jazz com a leitmotiv amb molts matisos i influencies d’altres gèneres musicals, on podem trobar cançons amb un aire més proper al prog com “Navad” o “Shorahim”, on es deixa veure una influencia a Tigran Hamsyan o Hago, amb un piano dur i pesant emulant l’estil djent i construccions musicals complexes. Però l’aspecte que més destaquem de l’àlbum és que és un treball amb molta identitat, amb sons ètnics propis de la seva cultura que podem apreciar a cançons com “Hasida” o “Sabres”. I es que no hi ha res més difícil que aconseguir transportar l’oient a la zona/regió del món d’on prové l’àlbum o la banda.
Per tots aquells que volen escoltar un àlbum sense alteracions i gaudir d’una escolta sense gaires exigències ho poden fer amb la tercera entrega del projecte de Stuart Stawman. Tenim un treball correcte, amb boniques melodies, tempos relaxats, bonics arranjaments, però excessivament lineal, pla, i amb algunes melodies una mica cursis. En general, el terme naïf li escau bastant bé.
Vientos moderados del Este “Un manual de signos y síntomas”
Des d’Alacant ens arriba el debut d’aquesta banda proposant-nos un amalgama d’estils valent i solvent, amb unes decisions arriscades de producció per deixar un àlbum amb alguna sonoritat ben crua, seca i quasi low-fi, especialment a la bateria. Amb un cert regust de power pop en alguns talls, però també amb llenguatge proper a bandes com Asfalto, Atavismo, Caravan, Módulos o Pink Floyd.
Walk Among the Statues “Hideout”
A Wrocław (Breslau, per nosaltres) també es fa post-rock instrumental i aquí en tenim una mostra. Tots els conceptes fonamentals del gènere estan inclosos en aquest treball, amb algun tall que explora alguna vesant més contundent, però sense allunyar-se en excés. Vaja, que pels que els hi xali el post-rock, aquí tenen 40 minuts de diversió assegurada; i a qui no, doncs li semblarà que està veient un western clàssic on ja sabem tot el que passarà.
Seguint els preceptes de l’escola Guitar Craft, fundada pel mestre Robert Fripp (King Crimson), el projecte del guitarrista Frédéric L’Epée ha creat un més que recomanable àlbum, de difícil catalogació, i elaborat de forma magistral, subtil i delicada. En aquesta ocasió han comptat amb la col·laboració de la veu meravellosa de Carla Kihlstedt (Sleepytime Gorilla Museum) i que complementa, la ja excel·lent música, amb grans dosis de expressionisme musical. S’ha d’escoltar el tastet que ofereixen a les seves xarxes i de ben segur que en comprareu l’àlbum, com li ha passat a un servidor.
Redactors :
David Sàez
Josep Maria Llovera
Jordi Gonzàlez