Redactors :
David Sàez
Josep Maria Llovera
El musicòleg italià ens ofereix dues maneres d’escoltar el seu nou àlbum: O bé en dues peces de 28 minuts pels amats del prog; o bé les mateixes composicions dividides en diferents talls (val a dir que a certes plataformes estan mal titulats) per si no estem avesats a fer escoltes llargues. Sigui com sigui, el fet és que hi ha un excel·lent treball d’un neo prog que modela el leitmotiv en ocasions, que conté els ambients atmosfèrics típics d’obres conceptuals i que utilitza els contrastos entre la contundència rockera i la delicadesa d’un saxo tenor. Tot guarnit amb una producció moderna i impecable.
Malgrat ser brasilers, el seu so i les seves composicions semblen extretes de qualsevol grup de l’escena de rock progressiu italià dels anys setanta, però amb una qualitat més aviat justeta, tant a la interpretació com a l’execució i a la producció. Ara bé, alguns dels seus talls directament semblen extrets de qualsevol grup yé-yé de guateque. Vaja, que podria estar bé si no estès malament.
Astral Bazaar “Hypnosis of the 12th Degree”
Una proposta des de Helsinki a mig camí del prog psicodèlic i alguna coseta de l’escena de Canterbury. Però, a diferència d’una altra novetat que trobareu al final de l’article, aquesta queda mancada d’interès pels desenvolupaments plans i anodins de les seves composicions. Així que si us agrada aquest tipus de música, us convidem que invertiu el vostre temps en la recomanació final i després compareu, a veure si coincidiu amb l’opinió de que no hi color.
Battlesnake “The Rise and Demise of the Motorsteeple”
A diferència d’una altra referència, aquesta banda de Sidney utilitza l’humor com a vehicle per encasquetar-nos música de gran qualitat, amb molts i molts elements prog que d’altres bandes del gènere ja voldrien tenir. Certament, els tenim propers a bandes com Judas Priest, Ghost, Blue Öyster Cult o Green Lung; però tampoc facis escarafalls si ets fan d’Elder o Wishbone Ash. No és que sigui recomanable, és que és imprescindible escoltar-lo perquè entra com una cervesa fresqueta al mes d’agost.
Des de Ciudad Juárez ens arriba el segon llarga durada d’aquesta banda. Hem hagut d’esperar vuit anys però ha valgut la pena. Amb influències més que evidents d’agrupacions com Riverside, o solistes com Steven Wilson, disposen d’unes boniques composicions que a vegades deriven cap a sonoritats més de l’estil de The Flower Kings.
No, si la intenció era bona i interessant: Barregem òpera amb death metal; què pot sortir malament? El resultat és un musical de Schönberg amb un so de martell neumàtic de fons, un cantant que necessita amb urgència unes pastilles Juanola, i tot empastifat de pedanteria i pretensions. En el fons està molt bé que hi hagi música que et provoqui una mica de riure. Els hi desitgem molt d’èxit, que sembla que en tenen força, encara que ens resulti incomprensible.
El concepte és ben senzill, temes de la mítica banda Black Sabbath interpretats en clau de Jazz. Adaptacions a piano dels clàssics dels de Birmingham amb un resultat elegant i musicalment impecable. Més enllà, s’ha creat una història ben simpàtica on el compositor Milton Keanes i la seva banda, el Jazz Sabbath, anaven a treure el disc que ara estem tractant, allà pel 1968, però una sèrie d’infortunis (infarts, incendis que van cremar tots els arxius i cintes amb les gravacions) no ho van permetre. Curiosament, a una altra Birmingham, començarà a tenir èxit una banda local amb uns temes que s’assemblaven força, però en un to més cru i distorsionat que després encunyarien l’etiqueta de Heavy Metal; eren els Black Sabbath. Afortunadament, sembla que han anat apareixent els seus primers treballs, que ja es donaven per desapareguts.
En realitat, Milton Keanes és l’alter ego d’Adam Wakeman, si el fill d’en Rick Wakeman que va ser teclista d’Ozzy Osbourne i dels mateixos Black Sabbath. Ens regala un àlbum de versions que agradarà tant als amants del jazz com als seguidors de BS… o potser no, perquè ja sabem que no es pot tocar segons què.
Ep! Que aquesta gent ja porta tres llarga durades! Segur que se t’escaparan els peus als diferents ritmes jazzies o un somriure de tant en tant al reconèixer melodies fosques amb un tractament tan curiós com inversemblant. Ideal per acompanyar un sopar en un restaurant de luxe, d’aquells amb pianista, però per a heavies gourmets.
La banda d’Estònia navega entre el progressiu, la psicodèlia i el metall, amb un resultat força engrescador. En aquest tercer treball les síncopes rítmiques s’acosten perillosament a Tool, les melodies a O.S.I. i l’entonació vocal a uns primitius Riverside. A “Faces of the Night God” trobem un to més accessible, que en treballs anteriors, mantenint, això sí, l’agressivitat i contundència que els caracteritza. Una conjunció molt ben trobada que segur agradarà als seguidors d’en Maynard James Keegan o en Mariusz Duda o, si més no, pot ser una bona porta d’entrada, per a neòfits a aquest estil.
Moonshine Blast “A Realm of Possibilities”
Certament la producció d’aquest treball per part de la banda formada a Yerres és bastant millorable. Hi ha un grapat de boniques cançons a l’estil de The Pinneaple Thief, Big Big Train o Mistery, però cap destacable. El millor per la seva carrera és que es deixin assessorar per un productor del gènere i realitzar una millor inversió en la realització. Justet, justet.
Oddcrew “Dark Matters Part III”
Diuen que no hi ha dos sense tres; doncs aquí tenim la tercera part de l’obra “Dark Matters”. Si recordeu, vam fer una ressenya extensa de la segona part. I hi trobem un treball de gran qualitat, novament. Un pèl més melòdic, menys complex, amb una profusió d’acords menors i, això sí, un tractament vocal massa homogeni. No desmereix en res la resta de la seva discografia.
La banda liderada pel violinista Keisuke Takashima ha realitzat aquest nou treball que té multituds de referències que ens faran passar una excel·lent estona escoltant-lo. Certament tenim passatges que ens recorden a àlbums d’altres violinistes referents del rock simfònic com Jean Luc Ponty o Jerry Goodman; però també tenim passatges més contundents, a l’estil d’Eddie Jobson. En qualsevol cas el llenguatge musical emprat és d’altíssima qualitat i de ben segur que xalareu tots els que tingueu certa sensibilitat.
El projecte solista instrumental de Christian Fredriksson, que us sonarà com a guitarrista dels suecs Vulkan que, precisament, estan treballant en el seu nou àlbum. Mentre no arriba podem gaudir amb aquesta excel·lent mostra del talent d’aquest artista, que ens porta per diversos camins del prog, des de talls propers al metall, a d’altres amb majors delicadeses i subtileses. Força complexitat rítmica i compositiva, sempre amb potència i molta classe.
Un Extended Play molt digerible d’una mescla de diferents estils que venen unificats pel concepte de música electrònica instrumental, propera al funk, que executa aquest trio de Denver. Ens pot recordar a una versió ballable de Tauk o Forq, per exemple. Val a dir que el format EP li escau la mar de bé, ja que si plantegessin una durada més llarga podríem caure en l’obscura categoria de música per botiga de roba cool.
Conegut per fer-se càrrec dels teclats a la banda The Flower Kings, aquí ens presenta una faceta més encarada al jazz-rock amb alguns tics propers al rock progressiu i amb alguna melodia que pot recordar a Camel, sent generosos. No conté res gaire destacable, a part d’una execució correcte, i els sons de teclats carrinclons tant característics d’aquest instrumentista.
Com dèiem anteriorment, tenim una altre concepció del prog psicodèlic, vinguda des d’Oslo aquest cop. A l’estil de Gong, i del prog de l’escena de Canterbury a la manera de Caravan i amb aquells tints de jazz-rock característics també de bandes com Camel. Amb una densitat d’instrumentació important i amb una producció que intenta evocar els sons d’aquells primers anys setanta, presenten un segon treball de llarga durada que és molt recomanable escoltar i que pot entrar per la porta gran a les millors recomanacions de 2024.