Redactors :
David Sàez
Gabriel Martín
After Nations “Surface / Essence”
Fredrik Thordendal, guitarrista de Meshuggah, va inventar el terme “djent” per definir, onomatopeicament, el so que fa una guitarra afinada molt greu i distorsionada quan s’aplica la tècnica del palm mute (coses de guitarristes). I en aquest cas tenim un disc instrumental de djent prog on s’abusa d’aquesta tècnica de tal manera que acaba fent-se monòtona la seva proposta. Tampoc ajuda el excés de compressió utilitzada que elimina qualsevol mínima esperança de dinàmica en els temes. Fa gràcia escoltar una cançó, però a la tercera ja us semblarà un engrut difícil de pair.
Mick Moss ha compilat una sèrie de talls descartats, versions alternatives de cançons prèvies, remescles i interpretacions en directe per construir aquesta publicació de dark rock. Més enllà de ser un producte clarament preparat pels fans de la banda, val a dir que sorprèn gratament ja que en aquest casos acostuma a haver-hi força justificació del perquè no van ser incloses prèviament en altres treballs. Però, sense ser el millor de la seva discografia, tenim un recull força decent i que, més enllà dels completistes, és d’agradable escolta.
Black Yet Full of Stars “Dark Wind Gospel”
El projecte de metall simfònic de l’italià Carlo Dini torna a reviure ja que havia quedat en suspens des de l’aparició del l’àlbum homònim de debut, allà pel 2016. Trobarem tots els elements definitoris d’aquest gènere, és a dir: power metal amb arranjaments d’orquestra. L’estil és bastant específic i acostuma a tenir un excés de pompositat; però en aquest cas s’ha de posar en valor que és bastant amè i amable la seva escolta si no és vol fer un seguiment molt atent de les composicions i deixem que ens sorprenguin algunes idees fosques i gòtiques bastant boniques. Força recomanable sense ser la pedra filosofal.
Un regal de nadal. Assistim al debut, cuinat a foc lent durant diversos anys, d’aquesta banda noruega de metall progressiu que beu de les fonts de Dream Theater, Symphony X o, fins i tot referències més variades com, O.S.I. o Megadeth. Certament, aporten un grapat de bones i vibrants composicions encara que no esperem, ni cal, innovacions en l’estil. Potser el major mèrit és no caure en l’excés de pompa que moltes vegades pequen aquestes bandes i, en canvi, si que juguen a aportar una dosi de ràbia i brutícia ben emprada.
A Kaunas també es fa prog novell, i aquesta agrupació de tres lituans ens ho demostren amb un debut instrumental, amb composicions que es mouen entre una mena de post rock i certes maneres que poden recordar als passatges més reposats i foscos de Tool. Certament, la producció és millorable però han espremut al màxim el seu limitat pressupost.
Clive Nolan (Pendragon, Arena, Kamora) ens regala aquest any, amb la seva proposta musical anomenada Imagenaerium, la producció “Siege”. És una col·laboració amb la cantant Laura Piazzai (veu intensa i operística) enfocada més al teatre musical. Segueix amb el tema conceptual com “The Rise of Medici” (2023) però es queda a mig camí tant a nivell de composició, com a intensitat d’interpretació. Personalment, em van més les propostes d’aquest estil que fa amb l’Oliver Wakeman, com el “Tales by gaslight”(2021). Per als amants del musical i la teatralitat.
I un àlbum de tall força clàssic de jazz rock instrumental, on la clau és el funcionament ensemble de guitarra i saxofon que ens farà referenciar aquest treball a bandes com Mahavishnu Orchestra, Gong, Soft Machine, King Crimson, etc. Tot i estar farcit de la sonoritat dels anys setanta, no acaben de rutllar les seves improvisacions que es perden entre l’experimentació i la falta de rumb.
Limite Acque Sicure “Un’Altra Mano Di Carte”
Aquests italians van sorgir com a banda tribut a la històrica agrupació Banco del Mutuo Soccorso. Així, què podem esperar? Doncs sí: sonen a Banco del Mutuo Soccorso. Veus què fàcil saber si t’agraden!. Encara que aquesta canalla ha posat ganes i una producció decent, excepte l’afinació dubtosa de la veu masculina, sona a vell i a carrincló, amb un excés d’afectació que potser estava bé a finals dels setanta, però ara sona a demodé cosa bàrbara.
Treball intens, fosc, ple de patetisme, desenvolupament extensos i una energia d’aquestes que farien les delícies del protagonista de “La nàusea” de Sartre. Els amants d’aquest tipus de músiques xalaran de debò amb aquesta mena de dark post metal o black prog, podeu intercanviar els adjectius i els substantius al vostre antull; però no deixeu d’escoltar-los perquè són sensacionals i encisadors.
En aquesta ocasió, la banda de Tel Aviv ha fet una feina més propera al hard rock que al prog. És cert que es troben arranjaments que poden recordar lleument a Haken o a Leprous, però un cop passes del tercer tema aquests és dilueixen i s’apropen més cap a l’onda nord americana de hard rock, tipus Black Country Communion, sent generosos.
Pentagram “Lighting In A Bottle”
No diguis “metal underground”, digues Pentagram. Més de 40 anys de carrera de Bobby Liebling i està en una forma magnífica, com demostra aquesta enèsima entrega de la seva banda. Proto doom; l’estil que ha portat a la banda ser un referent històric dintre del heavy metal i a merèixer més reconeixement del que ha tingut fins ara.
A part del seu llegat, si parlem estrictament d’aquest excel·lent àlbum, trobarem tot allò que feia les delícies dels amants de la música de Black Sabbath o Venom. I un s’adona que bandes com Iron Maiden, Queens of Stone Age o Ghost mai haguessin existit sense la contribució de Pentagram. Imprescindible fer-li una escoltada.
Escoltat entre un previsible avorriment des dels primers acords i entre gestos de desaprovació al no atendre a elements bàsics com, per exemple, unes afinacions dubtoses de guitarres. Qui sap, potser a Suècia no tenen luthiers!. A part, tenim una producció de escàs gust i sospitós encant, amb un intent de fer modern el tractament de la base rítmica i contrastar-ho amb uns teclats tirant a cursis. Un clar exemple de què a d’altres països poden fer-ho molt pitjor que a Catalunya, però allà poden tenir l’oportunitat de difusió i un circuit. Com diuen els castellans: “Dios le da pan a quién no tiene dientes”.
Sotomonte “Decadence & Renaissance”
I un altre regal de nadal el segon àlbum d’aquests biscaïns. Prog del més clàssic, proper a l’escola britànica de Canterbury, però també amb un cert regust al rock sureny nord-americà, segurament degut a les seves precioses harmonies vocals que ens traslladen cap aquell estil. Si no teníeu la banda localitzada i l’escolteu, felicitats perquè acabeu de convertir-vos en unes persones cofoies davant la troballa d’aquest magnífic treball.
The Leavers “We Are The Leavers”
Es presenta el primer àlbum d’aquest trio d’Istanbul que ens ofereix un post-rock instrumental ple de moltes bones intencions: No avorrir amb desenvolupaments llargs quan està tot dit, oferir dinamismes a les cançons, no abusar d’ambients atmosfèrics, dotar les composicions d’una bona dosi d’energia i, especialment, tenir bon gust i sensibilitat per a les melodies i arranjaments. Calen més treballs com aquest en el gènere.