Redactors :
Josep Maria Llovera
Gabriel Martin
David Sàez
Abigail Williams “A Void Within Existence”
No busqueu veus femenines aquí. Abigail Williams és el projecte de quatre barbuts amb males intencions. Atmosferes opressives es combinen amb passatges melancòlics, guturals i veus netes, per deixar-nos intranquils una bona estona. No pretén ser fàcil ni amable, però “A Void Within Existence” és una obra densa i atmosfèrica que exigeix atenció i predisposició a buscar dins la foscor sense por del que et puguis trobar.
Primer llarga durada d’aquesta banda australiana que ens ofereix un relaxat Neo-prog bastant suau i amb unes inclinacions a realitzar solos llargs de guitarra, clarament influenciats per David Gilmour i Pink Floyd. A partir d’aquestes bones bases, el resultat és una mica pla i no entusiasme; fins i tot diríem que deixa una mica fred i indiferent.
Born of Osiris “Through Shadows”
Dintre del Metalcore Progressiu, estil molt ianqui, un dels referents és aquesta banda que arriba al seu setè llançament, superant una desbandada de cinc membres i quedant reduïda a un power-trio, però amb una sonoritat més refinada i atmosfèrica; malgrat la predominança dels recursos guturals. El disc manté l’essència del estil amb riffs tècnics, sintetitzadors futuristes i una producció neta, contundent però sense sobredistorsions. Amb moments de brutalitat controlada i passatges melòdics ben integrats, Fragments sorprenents com el delicat interludi “Burning Light” o el solo compartit entre teclats i saxo a “Activated” paguen la pena l’escolta.
Crown Lands “Ritual I” i Ritual II
Vet aquí que els nebots de Rush han canviat de registre. La música d’ambdós treballs és totalment diferent al seus predecessors, sobretot el celebrat “Fearless” (2023). Des d’aquest punt de vista és un estímul que explorin noves sonoritats però el resultat descol·loca perquè s’allunya del progressiu i els quatre temes acaben sent monòtons.
Té un aire ètnic (potser entroncat amb sons del indis canadencs) i una retirada a new-age potser, però no hi trobareu ni guitarres ni la veu geddyleeniana, malgrat que al portal Progarchives indica que acrediten veus del Cody Bowles. Amb la segona part el so continua amb la mateixa línia i força monòton. Només “Tempest” té algun element afegit com un so de tempesta però res més. Doneu una oportunitat a un so diferent per a sortir dels cànons progressius i endinsar-vos als mons de Morfeu.
Doracor “Unexpected Intersections”
Des d’Itàlia ens arriba un treball sobre estimulat. Sobre uns temes de Neo prog a l’estil de Kayak o de la Premiata Forneria Marconi, hi ha uns bons músics que han pres una dosi important de amfetamines i només fan que exhibir la seva musculatura tècnica que no pinta res en uns temes que, dit de pas, no són gens destacables. A més de tenir una durada excessiva que acabes confonent temes i pensant que ja els has escoltat; vaja que tota la tècnica excel·lent es dilueix en un escàs gust musical.
La quarta entrega de la banda sueca Gaupa consta de quatre temes on mantenen el seu stoner-prog-psicodèlic però amb un llenguatge musical més cru que anteriors treballs, que recorda a Witchcraft o a un Tool més orgànic i amb el toc de la veu punyent d’Emma Näslund que els caracteritza. “Fyr” explora territoris més densos i foscos, on els riffs s’enreden amb ritmes irregulars i atmosferes carregades de tensió. Es fa curt, però és d’agrair que no hi hagi farciment innecessari.
Camarón es troba amb Behemoth en aquest projecte hispanofrancès que sembla invocar tota la impuresa de la sang i la terra a través de llegendes de la Reconquesta i un imaginari andalús carregat de mística i fatalisme. Impureza ens ofereix un Brutal Death Metal flamenc, amb veus guturals i recitats amb veu clara i poderosa en la llengua de Cervantes i d’Arturo Pérez-Reverte, per la teatralitat èpica del conjunt. “Altares” és una d’aquelles curiositats tan ben cohesionades i produïdes que deixa de ser “exòtica” per esdevenir una proposta ferma, capaç de traslladar el pes de la tradició i la singularitat local en clau extrema.
Jamie Parker “Do You Dream of Luminous Things?”
Aquest music britànic ha creat un interessant treball on es nota l’amor per la música d’artistes com Steven Wilson o Gong. Però ha aconseguit una cruesa en la seva interpretació i una aproximació que també ens recorden als sempre poc valorats Talk Talk. Una escolta imprescindible d’aquest mes i, segurament, una addicció permanent a la vostra discografia o llista de reproducció.
Laura Jane Grace “Adventure Club”
Baixem una mica el target. Punk clàssic, dinàmic i refrescant, amb el to reivindicatiu típic de l’estil, amb un to festiu, surfer i pop energètic, amb aquestes veus femenines/infantils típiques del gènere. Una mica d’alegria, en aquest temps foscos no va malament, no cal donar-hi més voltes.
Els alacantins retornen amb un treball en que ofereixen 101 minuts d’un Neo-prog, a mig camí de RPWL i IQ. Les composicions segueixen totes una línia marcada per la suavitat en els arranjaments i, en ocasions, podem trobar que li manca una mica d’agudesa a les interpretacions. També la priorització de l’aspecte més conceptual dels temes fa complicat destacar algun tall; però això és prog, així que no és res dolent.
Out of Darkness “Seize the Day”
Des de Florida ens arriba el segon àlbum d’aquesta banda que mostren una interessant barreja de conceptes de metal: prog, death, nu o thrash. Tot i amb això no esperem una contundència abassegadora perquè, en realitat, són molt més amables d’escoltar que aquestes etiquetes degut a que tanta barreja ofereix molta diversitat i diversió, ja que en alguns moments freguen el punt paròdic d’alguns estils.
Rivers Of Nihil “Rivers of Nihil”
Impressionant llarga durada de la formació de Pennsylvania. Una bona combinació de Death Metal tècnic amb textures atmosfèriques progressives amb cors, teclats i passatges melòdics amb bona combinació de tots els elements que no agradaran als puristes de cap dels estils aquí esmentats. Amb una trajectòria que ja ens va deixar amb la boca oberta amb “Where Owls Know My Name” (2018) i “The Work” (2021), aquest nou àlbum homònim consolida encara més la seva aposta per una música expansiva i rica en matisos. Aquí els elements experimentals s’integren de forma més cohesiva i natural dins l’estructura dels temes. El doble bombo va que vola i té guturals, però també té canvis de temps, harmonies i col·laboracions amb banjos, passatges jazzístics amb saxòfons, violoncel, i veus clares i melòdiques molt més pròpies d’altres tradicions musicals. Si el “monstre de les galetes” us fa basarda, proveu “Water & Time” a veure si així us entra millor.
Skinner Project “To Earth, With Love”
Liderats per Leo Skinner, tenim una barreja de prog rock, metal i electrònica .Malgrat la seva producció econòmica, és un àlbum encantador i molt amè. També és un àlbum un pèl nostàlgic musicalment parlant, ja que ens sonarà molt a Rush o Saga de finals dels vuitanta i començaments dels noranta. De totes maneres segur que agradarà a tota la família ja que la qualitat compositiva d’aquests brasilers és més que destacable, especialment en tots els seus passatges instrumentals.
Els veterans Styx han tret una altre àlbum. Com ja sabeu es mouen entre el prog i el AOR, a grosso modo. Tot i que des dels anys vuitanta s’han mantingut allunyat de les llistes d’èxits, això no vol dir que els seus treballs no tinguin qualitat, al contrari. Però els temps canvien i amb ells els gustos generals.
Temes destacats poden ser: El que li dona nom el disc, el primer avançament “Build And Destroy”, “Michigan”, “King Of Love” i les que tenen un flaire a Queen com “Every Body Raise A Glass” i “The Things That You Said”, “Forgive” té una sonoritat Beatle i “We Lost the Wheel Again” un aire a The Who.
No trobareu sorpreses però farà les delícies dels amants del pomp-rock (del que queda poc) amb tocs AOR i prog; malgrat que no millora el seu anterior treball, però no desmereix un lloc intermedi en la seva discografia.
Thraikill “Slowly, Then All at Once”
Wes Thrailkill és un dels noms destacats de l’actual tech metal, però que preserva els conceptes més clàssics del moviment. De fet, aquest Extended Play podria haver estat signat per Watchtower o Blind Illusion, a part de tenir certs passatges d’harmonies més suaus i jazzistíques que ens obliguen a esmentar a Allan Holdsworth.
We Are Scientists “Qualifying Miles”
“Qualifying Miles” és el novè treball dels novaiorquesos We Are Scientists, i marca l’inici d’una etapa més introspectiva i madura del duet. Lluny queda l’energia ballable i immediata dels seus primers àlbums: Aquí trobem una proposta més continguda, on el rock melòdic es tenyeix de shoegaze suau i subtils ressons de post-punk emocional. Sense renunciar a les melodies enganxoses ni a la seva personalitat irònica, el disc explora paisatges més ombrívols i reflexius.
Whispers of Granite “Liquid Stone”
Potser és la proposta més amable d’aquest mes. Aquest debut de la col·laboració entre l’alemanya Trude Eidtang i el noruec Andreas Hack combina passatges lluminosos amb un to folk que beu tant del neoclàssic com del post-rock Ambiental. “Liquid Stone” és un treball delicat amb paisatges sonors que evoquen natura, introspecció i una melancolia serena. Per moments de relaxació i tranquil·litat L’àlbum destaca per la seva subtilesa i per una producció que cerca la bellesa en els matisos, amb la veu cristal·lina d’Eidtang sempre al centre. Els caldria un treball d’integració amb els músics convidats, especialment pel que fa a la batería (que en ocasions no és res més que una Caixa de ritmes cutre) i la guitarra, ja que en alguns passatges semblen més un afegit artificial que una part orgànica del conjunt.
La banda anglesa de hard-rock, amb tocs medievals, ha publicat aquest nou àlbum que és una continuació dels anteriors, tant en temàtica (imatgeria cristiana medieval), com en so, si bé han afegit alguna part folky amb el tema “Elixir”. Temes destacats són amb els que arrenca el disc , els enèrgics “I Lament” i “Run the race”, “Elements” i “The Citadel” i la conclusió amb “Healing Power”. Pur hard-rock amb bones parts de guitarres enceses.