Aquí tenim un extracte de les novetats de juny. Més informació a www.totumrevolutumpress.com. Informació musical en català.
Airbag “The Century of the Self”
Podríem dir que els noruecs Airbag practiquen un soft prog que és de molt amable escolta i, sobretot, relaxada. Ara bé, no us espereu un treball alegre i desenfadat, si no més aviat desenvolupaments llargs d’idees no extremadament elaborades i amb algunes afinacions sospitoses a les guitarres. Un pèl decebedor, que ens deixa en ment la cerca d’un eufemisme per no definir-lo d’avorrit.
Alcest “Les Chants de l’Aurore”
El projecte del francès Neige (Stéphane Paut) arriba a la seva setena entrega. Sota etiquetes com Post Black Metal o Shoegaze Black Metal, tenim una música que en realitat té poc de metal, escassetat d’efectes (per si no sabeu de que va el shoegaze) i menys de black. Escoltarem un treball la mar de consistent de post rock, que tant de bo tots fossin així, amb una producció de bateries properes a conceptes molt més rock que a les que acostuma aquest estil. A vegades, a la bona música no li calen etiquetes supèrflues.
Seguint els preceptes del rock simfònic més clàssic, a l’estil de Renaissance, Jethro Tull, o EL&P, ens arriba aquest nou treball d’aquesta banda italiana. Sòlid, extens, consistent; clàssic però sense caure en la nostàlgia que, a vegades, porta a un detriment d’una visió fresca del gènere. Especialment recomanable per les persones que busquin les sonoritats més clàssiques del gènere.
Birdstone “The Great Anticipation”
Quasi que podríem definir aquest trio francès com una banda de blues-rock prog. La seva base és la música rock dels anys setanta però introduint passatges i llenguatge de rock progressiu; una mica a l’estil dels Iron Butterfly o Blue Öyster Cult, però amb la tècnica i producció de l’actualitat, a la manera de All Them Witches.
Si algú pensava que el rock en majúscules estava mort, doncs sempre es pot confiar en els vells rockers. Glenn Hughes porta la batuta, amb els fabulosos gregaris de luxe que són Joe Bonamassa, Jason Bonham i Derek Sherinian. Com sempre, un àlbum de qualitat i potència.
DarWin “Five Steps On The Sun”
I arriba l’esperat treball del guitarrista DarWin amb l’estreta col·laboració de Mohini Dey, Greg Howe o Simon Phillips, entre d’altres. Qualitativament parlant, safrà del bo. Rock d’altíssima qualitat que es gaudeix nota a nota tècnicament. Després ja queda a gust de cadascú saber si li agrada el suficient o no, però de ben segur que ningú es perdria un directe d’aquests monstres.
Evergrey “Theories Of Emptiness”
Una mica de Power Metal des de Göteborg no ens farà mal. Sobretot si ens agraden les tornades melòdiques i amables barrejades amb riffs potents i elegants. Tot els fonaments de l’estil els trobareu en aquest bon àlbum.
Fu Manchu “The Return of Tomorrow”
Riffs, riffs, riffs i més riffs. Després d’un hiatus de 6 anys, tornen amb el seu tretze àlbum d’estudi i, un cop més, portant el cantó més fosc, cru i dens del seu anomenat Stone rock, de forma incorrecte ja que ofereixen una riquesa musical més complex que alguns dels artistes lligats a aquest gènere. De totes maneres, ja fa temps que es van erigir en els líders incombustibles de la Palm Desert Scene. Certament no és el millor treball per descobrir a aquesta banda, però és consistent dintre de la seva discografia.
A principis de juny vam poder gaudir a les nostres contrades del directe d’aquesta banda argentina, justament presentant aquest treball que és el cinquè. Fusionant elements de rock progressiu, metall progressiu i psicodèlia. L’esforç econòmic que fa la banda per fer-se un lloc es nota en la producció de l’àlbum que és senzilla, però queda compensada per la il·lusió i energia que transmet.
Geoffrey Keezer “Open During Construction”
Els amants del cool jazz estaran d’enhorabona al poder gaudir d’una nova entrega de Keezer i seus amics, que han realitzat un excel·lent àlbum, de perfecta factura, que honora la tradició d’aquest estil, a la manera de Stan Getz o Bill Evans.
Hasse Fröberg & Musical Companion “Eternal Snapshots”
I una altra banda que segueix els camins prescrits del rock simfònic més clàssic. Des de Suècia i amb un so i tics més nostàlgics i, en conseqüència, sense una visió tant refrescant com d’altres. Malgrat que pot sonar molt familiar el seu concepte, en una línia més tirant cap al Neo Prog, és un bon treball i, per tant, gaudiran els acèrrims del prog de tota la vida.
I des de Nova York tenim un sextet que ens presenta un altre treball amb un gust retro, amb influències clares i destacades de Yes, principalment, però també podem escoltar ecos de Camel, Spock’s Beard o Caravan. Excel·lent i preciós àlbum, si obviem la seva particular portada.
El més que veterà Hans Lundin lidera aquesta banda sueca que porta en actiu, amb intermitències, més de cinquanta anys. Els conceptes que trobarem són els esperables: rock simfònic amb alguns elements folk. Per enfocar encara una mica més, val a dir que va ser la primera banda de Roine Stolt, així que si us agraden The Flower Kings, doncs no aneu en mala direcció perquè gaudiu del nou de Kaipa.
Arriba el debut dels barcelonins Meltem, amb un treball de llarga durada que explora els camins del metall progressiu, el rock stoner, o del doom metal. La producció i el so és excel·lent i a més disposen d’un directe agressiu i potent. Seguint els preceptes de l’estil, les composicions d’aquest trio són força homogènies i no tenen por de fer interpretacions exhaustives de les mateixes. Passeu per les seves xarxes i els doneu suport, fins i tot econòmic.
Seventh Dimension “Of Hope & Ordeals”
Més suecs en el panorama del prog. En aquest cas dintre de l’àmbit de l’anomenat neo prog, tot i que ells promocionen que fan metall progressiu que té més bona premsa i, certament, disposa de passatges el suficientment contundents com per posar en debat les etiquetes. En qualsevol cas, trobarem sonoritats que ens faran memòria de IQ o Jadis, entre d’altres, que fan aquest cinquè àlbum de la banda de molt amable escolta.
A mig camí entre el power metal i el metall progressiu situaríem a aquests grecs, elaborant arranjaments de teclat molt simfònics i pomposos, potser amb excés d’afectació, que els apropen cap a referències com Symphony X o Vanden Plas.
The Decemberists “As It Ever Was, So It Will Be Again”
La banda de Portland que ha aportat una visió folk nord americà a l’indie rock torna a l’activitat després de sis anys, pandèmia pel mig. Aquest cop trobarem sonoritats molt acústiques i cançons lleugeres; tot i que cal remarcar el darrer tema que té una durada de dinou minuts i explora llenguatges una mica alternatius a la resta.
Redactor : David Sàez