Redactors :
Josep Maria Llovera
David Sàez
Ajuntant referències com Opeth i Porcupine Tree és difícil que no obtinguem quelcom interessant, alhora que bastant específic. Malgrat això també recull sonoritats un xic més clàssiques cap el final de l’àlbum, on destaquen un parell de solos de teclat que ho arrodoneixen tot bastant. I també una col·laboració de Ross Jennings que, lògicament, els porta a terreny Haken. Així que, si sou d’aquesta corda, us semblarà un treball magnífic que no podeu passar per alt.
Battlesnake “Dawn of the Exultants and the Hunt for the Sheperd”
Els excèntrics australians ens ofereixen una nova entrega on segueixen explotant humor i histrionisme. Aquest cop tenim major número de referències més properes al metall tradicional, com Judas Priest o Green Lung, però amb elements de proto metal clàssic a l’estil Blue Öyster Cult o Wishbone Ash. Segurament, als amants de bandes més modernes com Ghost, també el xalaran de debò.
De vegades un pensa que hi ha una mena de competició per veure qui pot fer una cosa més extrema en el món del prog tech metal, encara que es sacrifiqui el sentit de composar amb coherència. Al final tenim una metralladora, en forma de bateria, que amaga algunes composicions que serien molt agradables en un altre format, però llavors potser no serien tant “admirats” o “respectats” per certs sectors de públic. Si no tenim un dia en que podem ser víctimes de mal de cap, és força recomanable donar-li una escoltada, i després voldreu escoltar la proposta Dalibert & Sylvian que us fem.
Ferrvmort “La Conjura de la Discòrdia”
Amb les calorades de l’època sempre bé de gust endinsar-se en un bosc fosc, tenebrós, amb molsa negra i pocs essers vius al voltant. Potser els sons poden ser amenaçadors i els pocs moviments que s’intueixen a cua d’ull no semblen tenir bones intencions.
El projecte personal de Ferran Giralt, el guitarrista de Coure, la barcelonina banda de post dark doom amb trompetes free jazz, explora aquí camps foscos; com si d’una banda sonora de pel·lícula de terror es tractés. Composicions que neixen com a teràpia i es converteixen en expressions de pors soterrades. Quatre temes ambientals de molta foscor, sense blast-beats, ni dobles bombos, ni guturals. L’únic tema amb lletra és el recitat d’un poema. Fosc i profund, això si.
Ep! Que aquest home ja havia tret d’un llarga durada a finals del 2024: “Ferrvmata” , amb les seves primeres experimentacions. Segons les seves pròpies paraules “Un pur exercici d’introspecció que ha servit com a acte terapèutic. En travessar un difícil camí de desintoxicació, afrontant cara a cara una sèrie de tabús mentals i rutines nihilistes que feia a diari. Cosa que he aconseguit i n’estic molt orgullós. La conjunció i expressió d’aquestes fortes emocions, lluitant contra l’abstinència de les cerimònies del passat, ha acabat per formar un petit viatge obscur i estrafolari.”
Una grata sorpresa del solstici d’estiu, que ens pot soterrar fins al solstici d’hivern.
Go Go Penguin “Necessary Fictions”
Nou treball del trio de Manchester on continua explorant les fronteres del smooth jazz, o blend jazz com s’està dient ara i no sabem ben bé per què. En tot cas quan la música es bona les etiquetes són secundaries, així que si t’agrada el jazz instrumental amb força ritme i proper al trip-hop, o el de tipus més minimalista, no et pots perdre aquest àlbum.
A diferència d’altres entregues, aquí han incorporat en major mesura el baix elèctric, sintetitzadors modulars i la col·laboració de diversos artistes que incorporen les seves veus a les composicions del trio; segurament en un intent de expandir la seva música a d’altres públics. En tot cas, si us agraden els podreu gaudir aquesta tardor al Festival de Jazz de Barcelona.
“Three Sisters” és un disc ple de psicodèlia refinada amb un so fluid, hipnòtic i fresc. Els tres músics brillen en la seva fusió d’estils però en destacaríem el groove del baix, present a tots els temes amb dibuixos ben elegants. Tanca el treball “No Word”, el primer tema amb veu de la formació. És una sorpresa que aporta noves dimensions al fins ara psic-rock instrumental.
Que no us passi com “algú” que va començar a escoltar el disc pensant que eren els mítics Goblin italians, perquè si espereu una banda sonora de pel·lícula de terror, us emportareu una brillant sorpresa! Que no decepció!
Després de publicar el seu llibre de memòries, tindríem la banda sonora que l’acompanyaria ja que la temàtica de l’àlbum versa sobre el seu pare. Així doncs, tenim unes composicions reposades, relativament senzilles, amb una riquesa de arranjaments notòria i que ens poden acompanyar en dies que necessitem una certa dosi de relaxació, per què trepidant i engrescador no ho és. En alguns moments té alguns tics de Roger Waters, d’altres sona a en certa manera a Sting, i en certs moments tira cap a Pink Floyd, però sempre sense entusiasmar.
Katatonia “Nightmares as Extensions of the Walking State”
El tretzè disc de Katatonia és el primer després del trencament definitiu del seu cantant, Jonas Renkse, amb Anders Nyström, guitarra i teclista des de la seva fundació. Trencament per problemes de disparitat de criteris, tant compositius com personals. Renke s’ha quedat a les regnes del projecte com a indiscutible líder, cosa que feia temps que semblava imposar-se amb mà de ferro.
Aquest nou renaixement mostra més una continuïtat compositiva que un trencament amb el passat. El cantant es manté, com no podia ser d’una altra manera, com a pal de paller de la marca. La seva veu vellutada i la cadència malenconiosa li dona caràcter i defineix l’estil dels suecs. Aquest cop sonen més espessos, foscos i greus, no sembla molt engrescador, però, les diferents escoltes ens permeten intuir possibles derives interessants en el futur de la banda.
King Gizzard & The Lizard Wizard “Phantom Island”
Dels bojos King Gizzard & The Lizard Wizard es pot esperar qualsevol cosa, i aquí rau la sorpresa, que qualsevol entrega dels australians, sigui quin sigui l’estil que hagin adoptat com a propi, tenim la certesa que serà material de qualitat i el defensaran com si fossin els creadors de l’estil. Així ho podem comprovar a la seva prolífica discografia, o en els seus directes com vam gaudir fa poc a casa nostra amb tres dies seguits i repertori completament diferent, on van tocar del més jazzie, al més experimental, passant per un set electrònic o temes més trash o prog metal, sempre amb la seva empremta psicodèlica… tot amb una naturalitat gens improvisada.
A “Phantom Island” ens crida l’ús de l’orquestra, vents i violins, fusionats de manera excel·lent. Trobem des de jazz fusió, al rock setenter a la Chicago o (qui s’ofengui que em perdoni) les parts més simfòniques ens recorden a la ELO o als Pink Floyd de “Atom Heart Mother”. També trobarem els Beatles més psicodèlics de “Sgt. Peppers” o als Rolling Stones de “Their Satanic Majesties Request”, com si ho versionessin amb el virtuosisme dels Mars Volta. Tot un còctel agitat i regirat.
Una bogeria entretinguda que segur et portarà algun nom més al cap i et farà seguir el ritme amb els peus sense voler.
Des de Helsinki ens arriba el debut discogràfic d’aquesta banda que ens recorda a una versió suau del que podrien fer actualment uns Elder, on pesaria més l’aspecte melòdic i psicodèlic que els conceptes stoner. Ells defineixen el seu génere com un estil tardà de l’Indie Bath, que pels més curiosos és una moguda que va sorgir als anys noranta a la ciutat anglesa de Bath; a què esperem a fer un El Palau d’Anglesola Prunk Style?
Si som capaços de no ser extremadament exigents amb la producció gaudirem d’un bon àlbum amb desenvolupaments de passatges instrumentals interessants i intensos.
Melaine Dalibert & David Sylvian “Vermillion Hours”
Per mitjà del segell francès Mind Travels s’ha publicat aquesta col·laboració on el pes important l’ha portat el pianista francès; només cal donar un cop d’ull a la web de David Sylvian per veure que ho defineix com: “Nou àlbum de Melaine Dalibert”. I com ja fa anys que sabem que el compositor britànic ja no exerceix de cantant, se’ns fa difícil portar-li la contraria. Més encara quan el treball consta de dues peces totalment minimalistes amb un piano gotejant notes i uns ambients de teclats de fons, fet que el fa molt útil com temes de llistes de reproducció per a patidors de taquicàrdies, o com a contra asana després d’escoltar Fallujah.
La carrera de Nad Sylvan, nom artístic de Hugh Erik Stewart, és bastant llarga i prolífica, però no podem obviar que s’ha fet més conegut per la seva solvent feina davant a la banda trib…, la banda que va organitzar Steve Hackett per a realitzar les seves gires tocant temes de Genesis. L’àlbum en sí, és correcte però no destacable. Transcorre entre temes semblants als de Gentle Giant de finals dels setanta, quan no es complicaven la vida, i d’altres similars al que podrien fer The Flower Kings. Com a cosa bona a dir és que no pretén aprofitar-se de la seva feina anteriorment descrita, sinó que fa un disc honest amb els seus gustos i la seva concepció artística.
El projecte solista del virtuós guitarrista californià Charlie Robbins ens presenta aquest llarga durada que recorda força a Polyphia, però amb moments bastant més accessibles. És d’escolta imprescindible pels amants de les sis cordes.
Set anys hem hagut d’esperar per tenir novetats discogràfiques. Molts vam descobrir aquests francesos gràcies pel seu pas pel Festival Tòtum de 2019 i la famosa pandèmia segurament va truncar la seva carrera. Així que ens hem de congratular que tornin amb un treball acústic, amb una barreja de cançons noves i d’altres dels seus anteriors treballs. I més encara per l’elegància amb que han efectuat tots els arranjaments i la sensibilitat de les seves interpretacions, fent d’aquest EP ideal per escoltar-lo relaxadament i deixant que ens commogui.