Redactors :
Josep Maria Llovera
Gabriel Martín
David Sàez
Aquest és el projecte més intimista, relaxat i sofisticat que té el barceloní Eric Baule. Un àlbum preciós on pot ajuntar composicions suaus que ens recorden a treballs de Camel o Mike Oldfield, però plens de sonoritats acústiques que es contraposen amb uns teclats ambientals i algunes percussions que li donen un aire chill. En definitiva, un treball que el gaudeixes de principi a fi sense pausa.
Per celebrar els 40 anys de la banda sueca de referència dintre del doom metal, han editat un extended play de quatre temes, amb dues cançons inèdites que contenen l’essència de la banda, una versió de “Forever My Queen” de Pentagram i una de “Sabbath Bloody Sabbath” de Black Sabbath, rendint homenatge a dues de les seves majors influències.
David Rhodes, Giovanni Amighetti, E-Wired Empathy “The Fermi Paradox”
La col·laboració de tots aquests artistes s’ha basat en l’elaboració de música de forma bastant espontània en un estudi. No estem parlant de jam sessions a l’ús, si no de la creació de música com un procés orgànic i experimental fonamentat en la expressivitat i la sensibilitat de cadascun dels intèrprets. Això implica que l’oient s’ha d’apropar amb la ment oberta i deixar-se portar per l’experiència, i com a tot això que porta l’etiqueta experience hi haurà que ho trobi meravellós i significatiu i, en canvi, hi haurà qui ho trobi avorrit. Per tant, feu-li una escolta i valoreu per vosaltres mateixos, per què és molt interessant captar el procés creatiu al darrera d’aquest treball.
A l’altra banda de l’Atlàntic, la banda novaiorquesa Edensong combina el folk-rock (molt bucòlic) amb facetes progressives més dures, on van alternant temes més folkies amb altres més intensos.
Una proposta fresca i melòdica que recorda una mica als Jethro Tull inicials (i no només per la flauta) un dia que s’haguessin ajuntat a anar de canyes amb Tool i Dream Theater. Per a destacar peces, la que dona nom i és cloenda del disc “Our Road to Dust”, “Book of Complains” i “The Illusion of Permanence”. Per als que busquen alguna combinació diferent i els agraden els tons folk.
Dotats d’una propaganda amb el lema de banda de hard rock progressiu eteri (!?) tenim un grapat de cançons de pretty rock romàntic, melòdic i una mica melós que si que disposen d’algun subtil element prog. Un EP decent embolcallat amb molt de cel·lofana.
Ghost Bath “Rose Thorn Necklace”
Que el primer tema, bàsicament una obertura al piano, o que la delicada introducció de guitarra del tall que porta el nom del disc, no us portin a engany. Desprès la cosa es posa salvatge, agressiva i fosca. Però que la brutalitat tampoc us faci enrere. Els Ghost Bath son capaços de trobar la bellesa entre la massacre del soroll. Si li pareu atenció podreu veure florir bonics brots de llum en migs de la negror.
Malgrat que ens recordin molt a Dream Theater no podem deixar de notar en la concepció i la producció dels temes que aquesta banda és sueca, ja que tenen un punt cru i certament black en les seves composicions que li confereixen un cert interès i li aporten certa personalitat, fent la seva escolta interessant i recomanable.
El darrer 9 de maig la banda va presentar a Barcelona, en directe, el seu nou treball que no deixar indiferent a l’audiència. Un àlbum que comença amb aires folk tranquils i que va oferint més variació introduint elements rock per acabar creant una mescla que funciona, sense deixar de banda elements preciosistes que aporten força a una producció que funciona millor en els elements acústics.
Great Wide Nothing “A Shout Into the Void”
No us deixeu portar pels prejudicis al veure la portada de l’últim treball dels Great Wide Nothing. Aquí teniu un neo-prog brillant amb fort pes als teclats i sintetitzadors, doncs només trobarem les cordes del baix. Recorda molt a aquell Art-Rock setenter o a les melodies ensucrades d’en Neal Morse però amb uns ritmes accelerats per una bateria a 75 rpm. Tot molt pop i de fàcil escolta, ideal per arrancar una jornada laboral amb les piles posades.
Kadavar “I Just Want To Be A Sound”
Canvi de direcció dels berlinesos. S’allunyen de la banda que intentava emular el rock fosc i pesat, a l’estil de Black Sabbath, on els riffs eren la pedra angular de la composició. Estem en un gir copernicà cap a sons més propers al brit pop, a Muse o, fins i tot, a Imagine Dragons, afegint-hi una mena de mur sonor de fons amb guitarres força brutes, però modelades per tots els públics. Ara toca dir allò de que la banda a mostrat valentia, inconformisme i que visca el risc… l’experiment no ha sortit bé.
Labyrinthus Stellarum “Rift in Reality”
El projecte dels ucraïnesos Labyrinthus Stellarum es fonamenta en els germans Andronati, Àlex i Misha, i ens presenta una nova evolució del space–rock passat pel sedàs del black metal en forma de metall còsmic. Han fet seu un llenguatge jove, amb pinzellades metalcore per aquí, atmosferes fosques que recorden a Katatonia o Swallow The Sun per allà, amb passatges que sembla que tenen a Kitaro tancat a les catacumbes, i sobretot, amb forta presència electrònica arreu. El que podria semblar indigerible té un punt hipnòtic que demana posteriors escoltes. La història sembla una variació de la saga d’Ender i l’ús de l’electrònica li encaixa a la perfecció tot i que la sobreproducció a vegades és una arma de doble tall i sovint trobem a faltar una bateria més orgànica.
També conegut per la seva feina com a teclista de Wobbler, ens presenta el seu segon àlbum en solitari en que es pot sentir la influència d’altres artistes de prog més clàssic i classicista, ja que transpira la essència de Focus, Rick Wakeman o Emerson, Lake & Palmer. Força elegant i totalment retro, cosa que de per sí no és dolenta si fas un treball de nota com aquest.
Recent està la seva actuació al festival Minnuendö d’enguany on van presentar el seu àlbum nou de trinca i van demostrar que són una banda amb un directe excel·lent. Pròpiament d’aquest parlant, no trobarem cap sorpresa ja que són fidels al seu estil, amb un prog proper a Spock’s Beard, Neal Morse o The Flower Kings, però amb la particularitat de no caure en una caramel·lització excessiva en les seves composicions, com de vegades peca el gènere.
Aquest multi instrumentista alemany, conegut per haver participat a Stick Men, ens ofereix un treball poc treballat, on cada tall és basa en escasses idees que s’ha deixat el seu desenvolupament a l’albir del talent dels músics que l’han acompanyat a l’estudi. Poca feina, amb sonoritats que evoquen els ProjeKcts de King Crimson i poc original.
Interessant i prometedor debut d’aquest projecte que ens arriba des de Bergen. Un treball força variat i entretingut i que recorda especialment als Pink Floyd de finals dels anys noranta; tot i que el tall inicial porta a engany ja que s’acosta més a Von Hertzen Brothers o similar. Altament recomanable.
Després d’una llarga pausa, no publicaven res des del seu cinquè àlbum d’estudi “V” (2012), els suecs s’han animat a tornar a la palestra oferint el que solien fer: Una barreja de gèneres des del progressiu, jazz fusió, rock dur, o al trip-hop, on la delicada veu de Petronella Nettermalm fa el treball de fàcil escolta, mentre que les atmosferes creades a guitarres i teclats tendeixen a la melancolia. Recorden a Anathema interpretant temes dels The Gathering de l’Anneke van Giersbergen.
Pentesilea Road “Sonnets From The Drowsiness”
És evident la influència de Dream Theater (ja van dos novetats així) en aquesta banda italiana. Ara bé, que t’influeixi algú i que intentis imitar-lo no t’assegura que acabaràs sent igual de referència. L’àlbum és correcte, però està ple de clixés previsibles del gènere, d’algunes exhibicions gratuïtes d’una certa musculatura musical, i acaba no sorprenent en absolut; i com que tampoc destaquen les seves composicions doncs té un aprovadet raspat.
Un viatge en el temps al smooth jazz instrumental de finals dels anys vuitanta, seguint la tradició de bandes com Shakatak, Fourplay o Mezzoforte. Vaja, caminant per la frontera que delimita la música d’ascensor.
Aquest quartet ha fet un àlbum instrumental que és molt fàcil de ressenyar. Només cal donar una ullada als títols de les cançons i ja sabem cap a on aniran els trets. I quan escoltes trobes, efectivament, uns homenatges a Camel i a Focus des de els conceptes més macos del jazz-rock progressiu. Un altre bon treball que heu d’escoltar sí o sí, ple d’aires vintage amb força distinció i esveltesa.
Ens trobem davant un àlbum que farà les delícies dels amants de la guitarra, en les seves facetes més metal·leres. Gran sensibilitat d’aquest instrumentista que defuig de innecessàries demostracions de tècnica depurada i que sap col·locar el seu virtuosisme al servei de la música, com hauria de ser i no sempre passa. Especialment destacables són els temes i passatges on fa ús de la guitarra acústica de forma magistral.
Podríem dir que aquests suecs no tenen disc dolent però aquest cop la seva senya d’identitat amb els temes llargs els ha fet una mala passada. Entren molt bé amb el tema “We Claim The Moon” però l’atenció decau, excepte en alguns temes per a destacar com “Burn Both Bridges”, “Walls of Shame” i l’interludi “Kaiser Razor”, on les guitarres brillen més. El disc seria més rodó si li haguessin escurçat el metratge. Per als amants del Rock Simfònic amb temes llargs i relaxants.
Welcome Inside The Brain “Re:Creation”
Des de Leipzig se’ns ofereix un EP força gratificant, ja que tenim unes cançons força consistents, hereves del classicisme prog. Però no només ens trobarem un altra banda més que recupera i imita als grups dels anys setanta; no. Aquí tenim artistes que tenen uns referents sòlids però també una identitat pròpia que malgrat els seu plantejament fan de la seva proposta quelcom més peculiar. Vaja, bonic i per a tota la família.
Després de vint anys de carrera, els d’Örebro continuen oferint-nos àlbums de rock obscur força clàssic i molt interessants, com aquest que ens presenten. Riffs sabbatheros amb una producció força retro i, aquest cop, expressament embrutida, però sempre amb una elegància evident que els fa destacar per sobre d’altres bandes del gènere. Sí que és cert que s’allunyen una mica de la seva faceta un pèl prog, però continua sent una obra honesta i captivadora.