Redactors :
Josep Maria Llovera
Gabriel Martín
David Sàez
Anneke van Giersbergen “La Vie”
“La Vie” és la primera entrega d’una trilogia que la nostra estimada Anneke té pensada entregar-nos d’aquí al 2026 en forma de tres EP: “La Vie”, “La Mort” i “L’Amour”. Aquí trobem quatre temes on, després de la recent mort dels seus pares, reflexiona sobre la vida, l’amor i la mort. Temes personals, tendres i emocionals, sempre amb la captivadora veu que ens té el cor robat i, encara que de tant en tant ens posi aquests ritmes eurovisius que tant li agraden, es fa estimar i ens fa gaudir d’aquest plaer culpable tan encisador.
Quedem a l’espera dels propers treballs. Ens ha promès que alhora que publiqui el tercer, també sortirà la recopilació en un àlbum en format CD i LP.
Riz Story s’ha cuinat ell tot solet aquest treball, executant tots els instruments i fent-se càrrec de totes les tasques de producció; i, evidentment, per algun cantó havia de tenir dificultats i, en aquest cas, aquesta darrera és la que té algunes mancances. A més tenim quasi dues hores de música força personal basat en conversacions distòpiques que l’artista ha mantingut amb una IA. El resultat és força curiós a vegades on es produeix una barreja de psicodèlia beatle, èpica queensrÿche o sensacions kitsch con Marilyn Manson. I, a nivell de curiositat, passeu per la seva entrada de viquipèdia i veureu alguns noms que el van acompanyar a inicis dels noranta.
Segon treball de llarga durada d’aquesta agrupació brasilera que han forjat un bonic i consistent àlbum amb talls tranquils que naveguen per influències del tipus Pink Floyd, Steven Wilson o Camel. Ple de passatges ambientals que serveixen d’embolcall a una guitarra que irromp tendrament, és una delícia per aquells moments en que volem defugir sons contundents i gaudir de moments d’amabilitat. No us el perdeu.
Coheed and Cambria “The Father of Make Believe”
Prog o progressiu és un calaix de sastre on es posen coses que obeeixen a diversos criteris. Un d’ells és quan algú fa les coses una mica més elaborades de l’habitual. Tal és el cas d’aquesta banda i aquest àlbum. No deixa de ser un recull de cançons de pretty rock una mica més complexes del que és acceptable a nivell majoritari i poc més. Molt ben fet i amb segell personal que sempre trobem a les seves composicions, però poc transcendent i, per oïdes avesades a coses enrevessades doncs és queda una mica entre dues aigües.
Segon treball d’aquesta banda de Copenhaguen en el que desenvolupen unes completíssimes i complexes composicions que van des del metal prog a incloure, enmig del primer tema, una adaptació de “La Danse Macabre” de Saint-Saëns. Hi ha passatges contundents amb vigor de guitarres i fragments lírics amb el piano i la veu pràcticament nues; tot unit amb mestria i excel·lent gust.
Djabe & Steve Hackett “Freya: Artict Jam”
Bonic àlbum entre smooth jazz i jazz rock, el d’aquesta agrupació hongaresa, comptant amb la col·laboració d’un nom capital del prog. De factura impecable, sí, però de vegades fent equilibris perillosament a la frontera de la música d’ascensor, o almenys del jazz previsible. Segurament les persones amb una sensibilitat especial per músiques més homogènies, amb brillant execució i molt preciosisme el xalaran d’allò més.
Don Airey “Pushed to the Edge”
Don Airey és una institució en el món del hard rock. Totes les cançons del gènere que, de cop i volta, apareixen uns teclats que les redimensionen a nivells excelsos, estan arranjades i executades per aquest monstre de les tecles; només cal que passeu per la viquipèdia (segon cop que us hi dirigim) per admirar el seu currículum. I que ens trobarem en el seu àlbum, a part d’una portada lletja?. Si sou amants del hard rock més clàssic, tipus Rainbow o Deep Purple ho gaudireu. Tampoc era difícil encertar-la ja que són les dues bandes on, a diferents dècades, ha destacat més. Per acabar, Don, cerca algú que t’arrangi la web que fa coseta que no funcioni mai i haguem de posar el teu facebook.
Echolyn “Time Silent Radio II” i “Time Silent Radio VII”
Després d’un gran hiatus (els pensaven finats), Echolyn ens ofereixen dos diferents treballs amb aproximacions divergents, amb una gran producció: “Time Silent Radio II” està dividit en dos suites, transiten per passatges coneguts de rock simfònic però no captivem com “Mei” o el seu homònim “Echolyn”. Execució perfecta però sense frasejos que et facin girar el cap, això si, molt èmfasi a les harmonies vocals. Igualment, como banda sonora de fons és molt agradable. D’altra banda, “Time Silent Radio VII” és un compendi de bones cançons pop-rock, però poc progressives, realitzant una proposta que agradarà als amants de l’estil, ben fet i elegant.
Retorn d’aquests alemanys que portaven més d’una dècada d’inactivitat. La seva proposta és força interessant; una mena de prog molt melòdic amb girs força contundents i un xic metal. Es mou en un territori polifacètic on podem trobar passatges a l’estil de Pattern-Seeking Animals, Arena, o bé propers a Threshold, Sieges Even. Bona conjunció de totes aquestes influències en un treball més que destacable.
Ghost Of The Machine “Empires Must Fall”
Des de Yorkshire arriba aquest treball bastant normatiu dintre del prog que beu de les bandes britàniques clàssiques dels vuitanta: Marillion, Pallas, IQ o Galahad. Certament hi un intent de, almenys en arranjaments, donar-li un aire més rocker i modern, però no acaba de destacar dintre de tanta oferta d’aquest estil. Malgrat tot, si prescindiu dels teclats demodés, certament els gaudireu si les referències que us oferim són del vostre gust.
Hats Off Gentlemen It’s Adequate “The Uncertainty Principle”
El projecte d’estudi de Malcolm Galloway i Mark Gatland ens ofereixen una nova entrega on podem trobar unes composicions amb regust a Steven Wilson, Pink Floyd o Frost*. Tot i se més que acceptable, el resultat acaba resultant un pèl fred ja que la programació de les bateries electròniques li donen un aire artificiós, faltant una mica de factor humà, especialment als temes més moguts.
De vegades el millor favor que li pots fer a una banda és no dedicar-li una ressenya. Intentarem definir-lo com indie amb ínfules prog i pedants, a més de mal produït. Advertits quedeu.
Debut d’aquesta banda de músics eclèctics de Rochester (Nova York). La seva proposta és prog dels anys setanta pur i dur, a l’estil de Genesis o d’uns més recents The Flower Kings, amb una concepció estranyament senzilla, amb alguna carència i execucions dubtoses, fet rar en una producció nord americana; però que demostra que la necessitat de productors solvents per fer donar un salt de qualitat a una banda està requerida a tot el món. Malgrat això és un bonic treball que es gaudeix de forma satisfactòria.
Imperial Triumphant “Goldstar”
Escoltar aquesta banda és com esnifar pols de xili havaner, no a tothom li sap bé. Inclassificables més enllà de dir que fan metal experimental molt difícil de pair: bé de guturals elegants, gràcils blast beats, distorsions delicades… En fi, cançons (?) galants i gentils que, no saps com, les escoltes fins al final i penses que seria bo anar a que et vegi un terapeuta. Fabulós.
Els de Plymouth ens han ofert al llarg de la seva carrera excel·lents àlbums que els han fet mereixedors de una legió d’incondicionals i d’una dilatada carrera. Sense desmerèixer la seva discografia, “Dominion” no destacarà entre la seva història. Sí que és cert que la banda és plenament reconeguda en les composicions i que, fins i tot, ens recorda als seus primers treballs en les composicions, però han acabat desenvolupant un treball excessivament homogeni, ple de mitjos temps i que no son gens entretinguts. Un dia no gaire encertat el té qualsevol
Jason Bieler and The Baron von Bielski Orchestra “The Escapologist”
No es dona a l’abast de tanta novetat, i a vegades, per uns dies, se’ns escapa alguna que hem de recuperar per ser força interessant. Això ens ha passat amb aquest àlbum de Jason Bieler (Saigon Kick) que per esbojarrat té dret a ser anomenat i escoltat. Certament té alguns talls més estàndard de rock, però també d’altres difícils de catalogar però sí que són anti mainstream del tot cert.
Jethro Tull “Curious Ruminant”
Què es pot dir d’aquesta institució que no s’hagi dit ja. El seu darrer àlbum no defraudarà a ningú, ja que està fet de forma honesta ensenyant-nos la sensibilitat especial que Ian Anderson hi posa en les seves composicions i optant per una producció directe, que capta molt apropiadament l’essència d’una banda veterana que tampoc està per tornar-se boja a aquestes alçades i experimentar com ho van fer als anys vuitanta (ai, quina nostàlgia d’aquell “Under the Wraps” del 1984). Així doncs tenim un treball destacable, que va de cara a barraca, allunyat de complexitats extremes, i que ens agradarà a tothom.
El projecte de Jonas Reingold arriba a la seva sisena entrega, un nou treball seguint els camins del neo prog. Hi ha hagut in intent en fer quelcom més modern, però s’ha quedat en posar un breu ritme de doble bombo de tant en tant. Així doncs s’ha quedat en els conceptes més clàssics de l’estil i ha aprofitat la seva destresa compositiva per presentar un tall farcit de músics col·laboradors de nom important i, en conseqüència, un producte de gran qualitat i força bonic, però que és queda una mica previsible perquè sona al de sempre i també relativament pla.
A part de tractats, a Maastricht, també es fa bona música. L’any 2021 van fer una edició en vinil de 250 unitats numerades i signades, a petició, per la banda. En ella estava íntegrament la peça d’uns vint minuts que van anomenar “Babel”, inspirada en la famosa història bíblica. Enguany s’ha fet una edició oferint sis talls independents de la composició original que tenen la dificultat d’acabar de forma inconclusa ja que només s’han tallat els temes i prou. Ara bé, conclou amb l’obra complerta al final que, possiblement, és de les millors que han ofert fins a la data, i on hi ha nivells destacables de delicadesa i elegància, amb una gran consistència a la producció. La recomanació és que directament aneu a pel bou gros i gaudiu de l’experiència. Imprescindible.
Malabriega “Frippada Andaluza”
L’obertura d’aquesta frippada ens deixa ben clar que estem davant d’un grup de progressiu, on el títol ja ens fa una picada d’ullet al creador de King Crimson. El flamenc entra inevitablement amb l’enèrgica veu de Juan Castro i amb els acompanyaments de guitarra espanyola de Manuel Soto, que s’aniran intricant i barrejant amb sons melòdics i elèctrics de Joaquín Sainz. A tot el treball podem gaudir d’aquestes variacions, on a tots els pals que toquen, flueixen del rock andalús al Post-Rock i al Prog d’una forma tan orgànica i natural que donen a Malabriega una empremta ben particular. Espereu fins a viatjar al sud més impetuós, fosc, metàl·lic i fluid proggie a “Calamidad”, a veure com us queda el cos.
Un extended play de prog metal de manual. Us recordarà a l’escola de Dream Theater però passat pel sedaç de Between the Buried and Me, així que és apte pels que us xalen les emocions fortes i els riffs punyents.
O.R.k. “Firehouse of Falsehoods”
A aquestes alçades ja podem afirmar que la formació al voltant de Lorenzo Esposito a les veus, recolzada per dos coneguts del prog com son el sempre somrient Colin Edwin, baixista de Porcupine Tree, i Pat Mastelotto, bateria de King Crimson i complementada amb Carmelo Pipitone a les guitarres, ja son una banda estable.
Comença amb temes enèrgics que recorden a uns primitius Soundgarden i després passa per talls amb ritmes més lents però potser més complexos (no us perdeu el solo de Pipitone i les pujades d’intensitat de Mastelotto a “Mask Becomes The Face”). El treball es tanca amb “Dive in”, un tema per aquells que reconeixen el progressiu per la durada dels temes: gairebé catorze minuts amb aquelles introduccions que van pujant d’intensitat, alhora que podem gaudir distingint la feina dels músics durant tot el tall (mare de déu la bateria i el baix aquí).
Aquest cinquè treball potser és el més agressiu de la banda. Conserva la versatilitat que els caracteritza però a “Firehouse of Falsehoods” s’han mostrat més crus i directes que mai. Tots contents.
Des de Nottingham tenim aquesta proposta de heavy prog que segurament captivarà els fans del gènere. La banda combina elements clàssics de rock progressiu britànic amb influències modernes, oferint una barreja de potents riffs, arranjaments complexos i alguns passatges atmosfèrics i d’altres amb un punt jazzy.
Teniu una ressenya complerta a Tótum Revolútum Press
Els suecs Streetlight amb el seu disc “Night Vision” ens proposen tot un seguit de temes AOR. Elegant però amb un so dels vuitantes que contrasta amb la seva joventut. A destacar els singles “Long Distance Runner” i “Sleep Walk”, l’èpica “Fly With Eables”, la balada a l’ús “Where did Love Go?” i la millor peça i més llarga “End Game”. Per a conduir tranquil·lament i no pensar. Farà les delícies del amants de AOR ben fet i , sobretot, amb tints “vuitanters”.
Charlie Griffiths (Haken) dona sortida a les seves influències de joventut amb un àlbum que ens recorda sospitosament a les composicions trash metal de finals dels anys vuitanta com d’inici dels noranta. Les melodies son una mica més amables que Megadeth, però bàsicament és el descrit anteriorment i no hem de donar-li voltes cercant algun possible i probable detall prog perquè és l’artista que és. Res d’això. I si us queda algun dubte de les referències, només cal mirar la portada.
Uranus Space Club “Space Pleasures”
Si us agraden la guitarra i les veus aquí no hi ha ni una, ni l’altre. El paper predominant són els riffs de baix, de desenvolupament llarg e intens, que serveixen de suport a saxofon i teclats que porten el pes melòdic. La seva barreja de rock obscur, quelcom de jazz, un xic de funk i algun passatge de ser susceptible de considerar-se prog, és el punt fort de l’àlbum. És graciosa la versió molt lliure de “Black Sabbath”, anomenant-se aquí “Funk Sabbath”. Realment funcionen quan agafen una línia més fosca i rasposa que no pas quan intenten ser amables, fent el treball una mica irregular però encara curiós.