Redactors :
David Sàez
Gerard Corriguelles
Des de Sidney ens arriba el seté llarga durada de la banda. Un treball correcte de neo prog, si obviem al bateria hiperactiu i alguns detalls millorables de producció. Trobarem ressonàncies de IQ, Genesis, Arena o Haken; vaja, un ventall ampli d’influències de bon gust.
At Night I Fly “Collision/Fusion/Division”
Aquests hongaresos ens presenten un treball entre el heavy prog i el neo prog. Sonoritats de l’estil de Karnivool, Dream Theater o Haken, s’amalgamen en aquest àlbum en que no han tingut por de fer un desenvolupament extens de les seves idees.
Bent Knee “Twenty Pills Without Water”
Els canvis de formació han donat un nou aire a la banda de Boston; i sembla que els hi ha provat prou bé. Sense perdre aquell punt a mig camí entre el prog i l’indie, aquest cop han prescindit de canvis i girs de vegades gratuïts i innecessaris que es produïen en les seves composicions. Certament s’ha perdut part del caràcter experimental per arribar a una música més amable i agradable. A partir d’aquí, que cadascú escolli si li agraden més els actuals o els anteriors.
Circle Link & Christian Nesmith “Arcana”
Magnífic àlbum de rock progressiu clàssic el d’aquest matrimoni. Christian Nesmith és un músic, compositor i productor fill de Michael Nesmith (The Monkees) i Circle Link és una cantant i compositora peculiar ja que, si mireu el seu website, et promociona la seva música alhora que és experta en hipnosi o et tira el tarot. Segurament per això han titulat a aquest treball “Arcana”, que farà les delícies dels fans de bandes com Manfred Mann’s Earth Band, Reinassance, Yes o Genesis, especialment al tema “The Hanged Man” que sembla un tall perdut del “Wind and Wuthering” (1976). No us el perdeu.
Consider the Source “The Stare”
Celebrant el seu vintè aniversari, aquest trio instrumental de Nova York va gravar “The Stare” durant la pandèmia, que ara sembla molt lluny. I déu n’hi do. Talls de diverses factures, amb interpretacions més que destacables, amb un punt que recorda en certs moments a space rock, d’altres a metall progressiu tipus Opeth i algunes reinterpretacions de folklore de l’orient mitjà; però sobretot molta sensibilitat, dinamisme i virtuosisme. Més que excel·lent i imprescindible de gaudir-ne.
David Gilmour “Luck and Strange”
Comencem el curs i ens rep un nou treball del guitarrista de Pink Floyd. I seguint l´estela dels seus dos últims treballs en estudi: On an Island (2006) i Rattle that Lock (2015), poc Pink Floyd trobem els fans de la mítica banda. Blues avorrit, guitarres anodines i la demostració de que encara conserva la veu millor que la del seu vell company d´armes, l´amic Roger Waters, o això pensa ell.
Només el tema “Scattered” es salva de la crema i ens recorda que estem davant d´un dels millors guitarristes de la història del rock. Una veritable llàstima. Això sí: si us van agradar els dos últims treballs en estudi, aquest us encantarà, perquè és més del mateix, on ni la encertada inclusió de la orquestra salva el disc.
Fusionant acid jazz i funk, el projecte instrumental engegat per Henry Hey (Snarky Puppy) presenta el seu sisè llarga durada. Com sempre que hi ha músics de gran volada i una producció d’enorme factura, és un plaer per a qualsevol oïda deixar-se portar per aquesta música refrescant i agradable; malgrat que algunes composicions són més aviat intranscendents però ideals per treure la pols diumenge al matí abans d’anar a missa.
Des de Irlanda ens arriba una nova entrega de post-rock instrumental. Val a dir que alguns talls tenen una clara intencionalitat de ser molt dinàmics, però d’altres són absolutament plans i, quasi com sempre en aquest gènere, un ha de mirar la portada per saber de quina banda parlem. Aquest estil és extremadament fixe en el tipus de composicions, que són carents de melodia i es centren en d’altres coses per provocar reaccions interiors potents a l’oïent (badalls?).
Infringement “Black Sciencie and White Lies”
Si us agrada el neo prog amb el rerefons d’una història conceptual i amb un regust als anys vuitantes, aquí teniu el que busqueu. Ah, que també volíeu un àlbum memorable? És que ho voleu tot. Us el podeu posar mentre retireu la pols a casa fent dissabtes que no us farà mal.
Jordan Rudess “Permission to Fly”
L’arxiconegut teclista ens ofereix un bon treball on fa gala d’un vastíssim llenguatge musical, mostrat amb subtilesa i molta elegància: Passatges inspirats en música clàssica i reinterpretats a l’estil d’Emerson, Lake & Palmer, fragments que poden portar-te a pensar en Haken, i, com no, d’altres a Dream Theater, on va rebre el reconeixement internacional. Tot i amb això, les parts vocals acaben resultant una mica planes i poc interessants (mira, com a Dream Theater, ves quina cosa).
Bonic àlbum d’aquesta agrupació italiana amb una certa dosi de folklore mediterrani i referències competents com Pink Floyd, Genesis, Renaissance i, essent italians, no pot faltar Premiata Forneria Marconi. Moltes influències clàssiques del gènere que, de ben segur, us atrauran i xalareu de debò, especialment si no us agraden les estridències.
Aquests veterans dels anys setanta, van tornar amb un altre ritme i filosofia fa vint anys, però encara ens ofereixen música de qualitat. Certament, tot té un regust a la millor dècada del prog; no s’abandona el space rock ni podem eliminar referències com Pink Floyd, Procol Harum, Yes o Free.
Oceans of Slumber “Where the Gods Fear to Speak”
Nou cop de timó en el rumb estilístic de la banda. Res a veure amb els seus anteriors treballs ja que aquest és més fosc al principi, amb moments propers al doom i algunes composicions difícils de pair; però a mesura que avança l’àlbum cauen en la futilesa i inconsistència. Les decisions de producció d’alguns temes de rock força estàndar de farcir-los de clixés metal·leros com blasts beats, veus necessitades d’unes pastilles Juanola, o bombos-metralladora pot estar bé, però s’acaba veient el llautó i allò que semblava intens i profund resulta que és foc follet i et venen ganes de cridar: “Mort al fals metall”.
Des de São Paulo ens arriba aquest interesantíssim treball que es podria etiquetar com avant-garde rock, o no es podria etiquetar directament. És força divertit si t’apropes amb mentalitat oberta i sempre t’han agradat bandes com Gong, Popol Vuh, però aquí ho trobaràs acompanyat d’una sonoritat musical brasilera que sempre està de rerefons. Val a dir que la millora a la producció en aquest segon àlbum és evident, a part de també una certa domesticació de la seva música tornant-se més amable, elegant i gentil.
Pure Reason Revolution “Coming Up To Consciousness”
Amb la sortida definitiva de Chloë Alper de la banda ja podem dir que s’arriba a la sisena entrega del projecte de Jon Courtney. Des de la seva re fundació, al 2020, està elaborant àlbums de enorme factura on la bellesa, subtilesa i delicadesa de les composicions ens copsen de forma profunda. Combinant prog i pop de qualitat immensa, aquest cop ens proposen una mena de comunió entre Pink Floyd i Talk Talk, obtenint un sensacional treball que hem tingut el gust de tastar-lo en viu el dia 27 de setembre al festival Be Prog! My Friend, a Barcelona. Per acabar, Annicke Shireen (Heilung, Shireen) substitueix de forma magistral a la també augusta Chloë Alper.
Retreat from Moscow “Dreams Myths and Machines”
Un exemple de neo prog britànic, inclosos teclats carrinclons, seria aquest segon treball de la banda gal·lesa d’uns col·legues que la van formar al 1979, però que ho van deixar estar fins el seu anterior treball: “The World as We Knew It” (2022). I realment és una llàstima que no tinguessin recolçament discogràfic a l’època perquè les composicions quadren perfectament el els anys vuitanta i la producció és bastant actual.
El llegendari guitarrista de grups com Yes o Asia és ofereix un àlbum totalment fútil que ha fet al menjador de casa seva en les estonetes mortes que tenia, excepte en algun tall que deu haver encarregat unes bateries gravades en un pis pas.
Sylvain Rifflet “We Want Stars”
Exigent escolta la del treball del compositor francès. Certament, predomina saxofon i clarinet, les seves especialitats, i transpira un aire a Stan Getz, però alhora la base rítmica sembla que està tocant en una altra onda creant uns ambients dissociats, assumint riscos, i fent difícil de seguir totes les composicions. Excel·lent escoltes pels amants del jazz “durillo” de pair.
Tony Levin “Bringing It Down to the Bass”
No diguis baixista, digues Tony Levin; així podem resumir la seva figura. Aquest àlbum ha estat realitzat durant l’últim lustre, en els descansos de les seves innumerables gires o col·laboracions en estudi. Certament, es nota, ja que li manca una certa unitat estilística com a treball de llarga durada. Trobem temes de jazz rock, talls de funk metal, temes vocals multipista… Com a curiositat tenim el cànon “On the drums”, que està composat a partir de noms de bateries i, segons el senyor Levin, dintre d’aquest Olimp està Xavi Reija; qui som nosaltres per portar-li la contraria.
Weather Systems “Ocean Without a Shore”
Els fans d’Anathema esperaven en candeletes l’aparició del nou projecte de Daniel Cavanagh. Doncs no quedaran defraudats perquè tenim exactament el que feia a la banda de referència: Composicions que espremen fins la sacietat tres o quatre idees senzilles dites en dos minuts i allargades fins a cinc o sis, molta afectació expressada en acords menors, homogeneïtat d’execució. En fi, que si t’agrada aquest rotllo estaràs com un nen petit amb sabates noves, encara que siguin les de sempre.