Redactors :
David Sàez
Sergi Abadal
Josep Maria Llovera
Gabriel Martín
Akphaezya “Fell down the veil (Anthologies I,III & V)”
El cuartet d’Orléans torna a gravar després d’un impàs de 12 anys, segurament aprofitant la bona salut del metall progressiu francès, o simplement per completar la història conceptual que van engegar amb les seves antologies II i IV. Sigui com sigui, ben trobats. En aquest àlbum s’allunyen de l’estil més experimental que mostraven per aconseguir unes composicions més estàndards i directes, però mantenint una certa foscor en els seus desenvolupament i el seu segell personal.
El multi instrumentista uruguaià, encara que especialment reconegut pel seu treball a la guitarra, José Pedro Beledo, presenta aquest àlbum gravat a Catalunya amb la companyia de noms com Carles Benavent, Jorge Pardo o Asaf Sirkis. Un bonic exercici de fusió de jazz amb diversos estils com el flamenc, el tango, o el rock. Tot fet amb gran classe i elegància, essent una delícia per les oïdes.
Blind Ego ha tret el cinquè disc anomenat “The Hunting Party”. L’ànima mater del projecte és el Kalle Wallner (guitarrista de RPWL). Aquest disc ha recuperat part l’essència de “Liquid” (2017). Si bé s’enquadra com a Neo-Prog, té elements hard-rock que li donen molta més forca que a la banda mare, i això que hi participa Yogi Lang, no a la veu sinó als teclats; la veu és cosa del nou cantant Kevin Kearns que ha substituït al Scott Balaban.
Les peces més destacades són la que li dona el títol, el primer single “In a Blink Of An Eye”, gran solo, i la que tanca “When The Party’s Over” on es llueix amb un altre solo marca de la casa. Si gaudiu de melodies amb certa energia aquest pot ser un punt de partida per a descobrir Blind Ego.
Blood Incantation “Absolute Elsewhere”
Una mica de death metal no ens hauria de fer mal, sobretot quan ho fa alternant-se amb una dosi de rock progressiu retro, electrònica espacial i paisatges sonors ambientals, que arriben a recordar-nos a Tangerine Dream o a Pink Floyd; tot i que després passen a repartir uns quants blast beats i unes encisadores veus guturals. En fi, és un treball conceptual d’extrems que funcionen excel·lentment junts i quasi amb moments bipolars. És molt recomanable, i l’alternança d’estils el fa fàcil de digerir.
Cosmic Putrefaction “Emerald Fires Atop the Farewell Mountains”
Magnífica parodia de doom progressive metal la que ha perpetrat Gabriele Gramaglia. Començant pel nom del projecte, la pedanteria del títol, els blasts beats a dojo, les guturalitats incomprensibles, la sobresaturació d’instruments. Un excel·lent exemple com amb la música és pot fer humor i comèdia; per què seriosament això no ho ha fet, oi?
En breu tindreu una ressenya complerta a Totum Revolutum Press
DGM és una banda italiana de prog/power amb més de 25 anys d’història i un estil proper a Symphony X. En aquesta ocasió, han tret un disc obertament més progressiu, com ells també han reconegut. Sense deixar la vessant prog-metal, trobareu passatges de flauta, violí, acústics, i referències molt directes als Spock’s Beard clàssics, Shadow Gallery, o els Opeth més recents (sense guturals). Una grata sorpresa.
Moltes coses a celebrar en el cinquè llarga durada dels anglesos. En primer lloc la tornada de Craig Blundell (Steve Wilson, Steve Hackett, Fish) a la bateria. En segon lloc la creació d’un àlbum conceptual de 85 minuts, que antigament s’anomenava a aquesta pràctica “doble LP”; que, certament, pot cansar per ser un durada una mica extensa d’un estil molt determinat. I en tercer lloc que estilísticament està més proper al seu àlbum debut “Milliontown” (2006) que als anteriors; tot i que no renega d’ells i bona prova és que el primer tall: “Skywaving”, comença amb el final de l’última cançó de l’anterior treball: “Day and Age” (2021).
Una major presència de parts solistes l’allunyen un xic de les clàssiques referències de Peter Gabriel per portar-los més cap a les sendes, també britàniques, del neo prog amb sonoritats més pròpies de IQ o Marillion. I cal destacar, un cop més, l’elegantíssima producció de Jem Godfrey que aconsegueix un polidesa extraordinària i, alhora, evita qualsevol tipus de cursileria en que s’acostuma a caure en aquesta branca del rock progressiu. En definitiva i un cop més, excel·lent àlbum d’escolta quasi obligada.
El projecte de Hans-Juergen Fuchs canvia de veu principal amb l’arribada de Max Paul. Ambdós, com a caps visibles, han liderat un més que destacable treball amb referències de diverses èpoques com Steven Wilson, Genesis, Riverside, Van der Graaf Generator, per citar-ne algunes. Amb una producció senzilla, però de molt bona factura, tenim un àlbum molt interessant que mereix una escolta.
Mentre dura el hiatus de Black Midi, podem escoltar el treball en solitari del seu frontman. Segurament podríem definir-lo com una versió més amable de l’anomenada banda; amb algunes influències de jazz llatí que, com a treball en solitari, les composa perquè li ve de gust malgrat no funcionin. Tenim bastant clixés i, segurament per l’estil tan recitatiu de la veu, acaba resultant una mica tediós escoltar-lo d’una tacada, ja que no aporta res nou ni destacable.
Si fos una banda de neo prog estaria atent a no fer el llançament del meu treball la mateixa setmana que ho fes Frost*, perquè qualsevol comparació serà odiosa. En part, això els hi passa a aquests canadencs ja que en qualsevol altre moment diríem que està bé i ara es queda en un “no està malament”. La producció és senzilla i les composicions podrien ser més dinàmiques. Essent de la terra de fulla d’auró, la millor referència que podríem donar seria Mistery, i per aquella onda naveguen.
Joe Deninzon & Stratospheerius “Impostor!”
Després d’anar coent durant anys la producció d’aquest àlbum, el violinista Joe Deninzon amb la seva banda ens presenta aquest treball en que podem trobar influències de Styx, Spock’s Beard o Pattern Seeking Animals. De vegades peca d’un excés de exhibició de musculatura virtuosa en el violí, però no cal oblidar que és el protagonista principal.
Lee Abraham “Origin of the Storm”
Després d’un parell d’anys dedicat als treballs de Galahad, el guitarrista Lee Abraham ha tret nova producció anomenada “Origin Of The Storm”. El seu estil melòdic està emmarcat en el Neo-Prog però amb tints AOR. Amb portada d’Andy Tilison i producció del Karl Groom el disc sembla, en part, una continuació de “Only Human” (2021) però també es retroba amb solos enèrgics de l’estil de “Comatose” (2019). Compta amb col·laboradors il·lustres com Clive Nolan (Pendragon, Arena) o Rob Arnold. Les veus tornen a ser Peter Jones (Camel) i Marc Atkinson (que la seva veu melancòlica li va d’allò més).
Vàries peces són uns mitjos temps amb una semi-èpica com “The Same Life” i “When I Need A Friend”. Altres peces destacades són la instrumental “Origin Of The Storm”, “Isolation/Disconnection” i “Siren’s Song”. Us animen a donar-li una escolta si us atreuen els solos de guitarra sense estridències.
Oddleaf “Where Ideal and Denial Collide”
Debut més que correcte d’aquests francesos que, malgrat fer una proposta excessivament clàssica, sí que es pot notar una voluntat de no estar excessivament estancats en el passat, cosa que no han aconseguit al cent per cent. Amb un so propi del rock simfònic amb un aire a Reinassance o a Flower Kings és de molt gentil escolta.
Aquesta gent ja va començar passada de rosca, i a cada nou treball li donen dues voltes més al projecte. Aquest nou treball podríem dir que engloba totes aquelles etiquetes que la gent de bé arrufa el nas només de sentir-ne una d’elles: Black Metal, Prog-Psicodèlic, Noise Industrial Electrònic… podrien acostar-se una mica a la delirant proposta dels holandesos. Son capaços de fer que so del piano clàssic soni trastornat. Si vols sentir la banda sonora que t’acompanyarà al teu descens a les profunditats de l’infern, un cop Dante es faci enrera i Virgili es talli les venes, això et pot donar una idea.
Raven Sad “Power Human Circle”
El projecte italià liderat per Samuel Santanna té una nova entrega on explora els camins del neo prog desenvolupant conceptes que podrien ser perfectament de bandes com Camel, Marillion, IQ. Les persones amants d’aquest estil tindran una escolta agradable però segurament no memorable.
El guitarrista i compositor Jorge Andrés Ferreras ens porta, des de San Juan de Puerto Rico, aquest treball força complex on es barregen diversos pals de jazz: acid jazz, jazz rock, latin jazz, una mica d’avant garde, etc. Tot presentat sense embuts i de forma sorprenent i divertida. Sense ser un totxo experimental, si que s’ha d’estar molt obert de ment i no tenir por a l’aventura perquè ens pot explotar el cap si volem atendre a algun tipus d’estàndard.
Sungazer “Against the Fall of Night”
Amb idees força clàssiques dintre del nu-jazz més suau i funk, però amb una producció bastant contemporània, el duet format per Adam Neely i Shawn Crowder han elaborat un àlbum amb sonoritats que recorden a Stanley Clarke o The Headhunters però també a Tauk o Snarky Puppy, i alhora també té elements de EDM. En definitiva, un treball de fusió molt amable, amb melodies senzilles i molt assequible per a qualsevol oient. Segurament un disc de jazz pels que no els agradi el jazz.
Tony Patterson Doug Melbourne
Treball molt retro o totalment demodé, com preferiu. Malgrat això, si un és amant del rock progressiu d’inicis dels anys setanta, amb això xalarà de debò. Et pots traslladar a l’època en que Focus o Caravan ho petaven, i a sobre pots intentar aprendre suomi. Què més vols? Ah, un àlbum espectacular. És que ho voleu tot.
Von Hertzen Brothers “In Murmuration”
Els tres germans finlandesos tornen a la càrrega però aparcant la seva vis més prog per oferir-nos quelcom més proper a una mena de pop consistent, que moltes bandes de l’estil els hi agradaria fer. Fresc i positiu, sí; però alhora una mica intranscendent, flonjo, cursi i molt lluny de la potència d’anteriors treballs. Segurament ha estat un gir a la seva carrera cercant noves formes d’expressió, nous públics, o bé els hi demanava el cos. Sigui com sigui, esperem que sigui una anècdota en la seva trajectòria.