Redactor :
Eric Baule
Cinc anys d’espera, amb un aperitiu pel mig en forma de banda sonora elaborada per Mr. Akerfeldt en solitari (“Clark”), i tres àlbums d’estudi de White Stones (projecte d’en Martin Mendez), han provocat que hi hagi veritable expectació per la nova observació d’estudi dels Opeth.
Quan es va fer pública la notícia del retorn a les veus guturals, molts vàrem pensar que ens retrobaríem amb l’antic so i concepte del grup, però “The Last Will and Testament” continua sonant com els darrers àlbums: orgànic i vintage. Es tracta d’un viatge cinematogràfic, més simfònic que mai, ple de racons amb mil detalls, i en definitiva, és una obra que requereix diverses escoltes per a digerir-la i assimilar-la com es mereix. Personalment, aquest disc m’ha posat a prova, portant-me a una mena de límit pel recorregut auditiu que planteja, i enumero a continuació les sensacions que, sota el meu criteri, desprèn l’obra sencera a primer cop d’orella: inquietud, urgència, barroquisme, foscor, misteri, amenaça, i malignitat. El darrer tema (“A story never told”) afortunadament aporta una fantàstica pau i una emotiva llum que ja són marca de la casa.
Hi ha detalls que cal remarcar per l’encert que representen, com per exemple la varietat vocal en el registre, en la producció, i també el fet que tota la banda hagi gravat veus. L’aportació d’Ian Anderson és senzillament màgica, les orquestracions són d’infart (Akerfeldt també s’atreveix amb el Mellotron!), i tant les línies de baix, com els riffs de guitarra combinant escales amb sonoritats exòtiques, arabesques, o hindús, aporten dinàmiques ben complexes i aires místics. Per moments sembla una banda sonora creada per uns deixebles directes de Camel, Magma, i d’altres formacions del rock progressiu i simfònic més fosc parit als anys setanta, però Opeth et condueixen a un estadi renovat i evolucionat partint d’aquesta base. He percebut passatges al més pur estil Morricone, però això potser ja són coses meves. Les úniques “pegues” que trobo, són els títols tan simples (ja sabem que és un disc conceptual i es tracta de la lectura d’un testament que va per paràgrafs), i el fet que al llibret no estigui la lletra del darrer tema (per què?!). Tractant-se d’un viatge a través de les tensions familiars i interessos derivats d’una herència, estem al davant d’un aconseguit mirall que reflecteix tot això i molt més. Un trencaclosques que sense dubte guanya amb les escoltes, i que a més, és un fantàstic treball exempt d’etiquetes, a excepció d’una: música progressiva en majúscules.