A l’entrada de la versió anglesa de la Viquipèdia defineix a Pattern-Seeking Animals com a “supergroup”. Home, això ja ho estem venent molt barat últimament.
És cert que tenim quatre excel·lents músics: John Boegehold als teclats i cors, Jimmy Keegan a la bateria (ex-Spock’s Beard), Ted Leonard a les veus i guitarres (Spock’s Beard) i Dave Meros al baix i cors (Spock’s Beard). O sigui, el 75% són d’una banda i afegeixen un component més. Com va dir un gran filòsof alemany dels nostres temps: “No hase falta desirr nada más”.
Ens capbussem en aquest àlbum a través de “The Man Made of Stone” on després d’una bonica introducció inicia el tema i comencem a veure que hi ha una riquesa a l’instrumentació però una producció molt plana i sense profunditat. Malgrat aquestes limitacions intencionades hi trobem el que esperàvem: Una mena d’híbrid entre The Flower Kings i Spock’s Beard; no calia ser un atxa. Si passem per alt alguns sons de teclat de dubtós gust, tenim un tema entretingut, lleuger i amb molt bones melodies vocals i uns més que interessants arranjaments amb infinitat d’instruments: Guitarres acústiques, mandolines, cordes virtuals, dos baixos, etc.
El segon tall és “Window to the World” amb uns aconseguits jocs de velocitats que atorguen gran dinamisme. Torno a destacar que el punt fort són les melodies vocals i la diversitat de la composició.
Un solitari baix ens introdueix a “What Awaits Me” on el joc està aquí en l’alternança de ritmes binaris i ternaris. Tota l’atmosfera és bastant nostàlgica i un no pot deixar d’advertir com la conducció del tema està marcada per la mandolina i uns bonics arranjaments de teclats. Potser és queda una mica flonjo però, carai, qui vol sempre metal. Això sí, li sobre com un minut i mig perquè es dediquen a repetir les mateixes idees i ja estava tot dit.
De forma intima, amb piano, flauta i veu ens acompanyen a “He Once Was”, on de forma progressiva es va desenvolupant el tema (és el que té el rock progressiu) però sense perdre aquesta complicitat que ens oferien a l’inici. Posteriorment tenim la segona part on es desenvolupa tota heterogenitat instrumental, rellevant-se diversos instruments en diferents línies melòdiques i solos oferint-nos un atractiu cos musical. Anem després a una tercera part on torna el protagonisme vocal amb uns aires molt de folklore i més propis de bandes anglo-saxones. Aquesta dona pas a un llarg fragment, però no avorrit, amb una combinació de solo de guitarra i de saxofon, i és totalment inevitable acabar referint-se a “Shine On You Crazy Diamond” de Pink Floyd com a evident influència. Finalment el tema conclou amb una coda vocal del motiu principal.
Continuant amb una introducció introspectiva tenim “Undermeath the Orphan Moon”. Just després sorgeixen totes les alarmes de cursileria perquè és un tema sensibler i remilgat que, a mode de balada, ens ofereix unes tornades melindroses. En privat us podria posar un adjectiu castellà que li escauria perfectament.
Escoltant el teclat de “Clouds That Never Rain” un es pregunta on queden les fronteres del Rock Progressiu ja que es nota la influència de les produccions de Camela en els teclats, però dubto que aquests senyor hagin escoltat mai res d’aquesta banda. Així que ho atribuirem a un desgraciada decisió de producció. Per la resta, doncs és una cançoneta lleugera amb melodies repetitives i amb algunes complicacions estructurals que compensen la futilesa de la mateixa.
“Bulletproof” és una composició anodina i que es recrea novament en la cursileria. Tema perfecte per un àlbum dels noranta d’algun dels germans Gibb. I a “Somewhere North at a Distance” seguim amb la problemàtica de molt dels grups amb teclistes de mitjana edat: Reciclar-se o morir, que els sons del Korg M1 ja estan superats. I és una llàstima perquè el tema en sí està bastant bé perquè és entretingut i ens porta a ambients amb dramatisme i una incitadora complexitat musical; però no pots evitar pensar en l’atrotinat i tronat de la producció.
Pateix de les mateixes pràctiques “Summoned from Afar” però agreujades per les melodies i cors mel·liflus que comencen a ser massa recurrents. I un cop més la part instrumental intermèdia pot ser el més rescatable d’aquest tall. Si tot això ho amanim a que la durada ens porta als set minuts i mig, un està molt temptat de pressionar el botó next.
I ja la introducció de “Love Is Still the Light” no pot resultar més carrinclona. Bé, sí, el títol li escau que ni pintat. Tema ianqui d’encenedor enlaire, o d’encenedor buscant cremar la partitura. Quin horror acabar un long play així.
Però no acaba, per què tenim un bonus track. Una altra manera sospitosa d’acabar un treball discogràfic perquè acostuma a ser una sobra. I efectivament, sobra. Més caramel desmanegat i vulgar en una cançoneta pop moooooooolt bonica.
Sincerament, pel que m’esperava al haver escoltat alguns avanços de l’àlbum doncs m’he endut una grata sorpresa perquè la seva primera part no ha estat tant melosa com pensava. Melodies boniques, ambients amables, arranjaments interessants. Però a la segona part, ai las, han deixat tot un seguit de temes flonjos, gens destacables i, fins i tot poc engrescadors.
Què els hi ha passat? Els seus anteriors àlbums no patien d’aquests vicis encara que mai havien estat un grup contundent, però sempre trobaves intensitat i quelcom fresc dintre del seu concepte del Rock Progressiu. Segurament els hi hagués anat bé prendre’s un temps per composar més madurament i, un cop més, no oferir metratges tant llargs ja quasi per una qüestió estadística: Corres més risc de posar temes superflus.
Així que hagués estat més reeixit prendre els quatre primers temes i posar pel mig un o dos dels posteriors i hagués sortit un treball més important. Aquí hi ha massa a descartar. En fi, recomanat per fonamentalistes de Spock’s Beard, Neal Morse, The Flower Kings, etc.
Redactor : David Sàez