Després de 21 anys sense publicar cap treball amb composicions noves, per què ja sabeu que “Scratch My Back” (2010) i “New Blood” (2011) no tenien temes nous, Peter Gabriel publica “i/o”, després d’anar-nos ensenyant diversos singles.
El primer a dir és que són 12 cançons presentades en dues versions. La primera és la que anomena Bright-Side Mix i la segona Dark-Side Mix. I com és d’esperar són els mateixos talls mesclats i masteritzats de forma diferent. A la Bright-Side trobem una equalització més brillant i, tant veus com instruments, en un primer pla, tot més suau. I, per contra, a la Dark-Side tot el contrari. Original? Tant com les “Majas” de Goya o les quatre versions de “El crit” de Munch.
Tenim les característiques típiques de les obres de Peter Gabriel: bateries virtuals combinades amb reals executades pel sempre excel·lent Manú Katché, trobem un cert minimalisme, a l’incomparable Tony Levin a tot tipus de baixos, a David Rhodes i el seu estil particular a les guitarres. Vaja, el de sempre amb la qualitat excelsa de sempre.
Però entrant en matèria: “Panopticom” enceta l’àlbum. La característica principal és el joc de velocitats que li confereix un molt bon dinamisme. El motiu principal de teclat es va repetint entre estrofes fosques i contingudes, contrastant amb les tornades més vibrants i alegres.
Acte seguit tenim “Court”, amb les sempre curioses bases rítmiques que ens ofereix Peter Gabriel, que acompanyen a la seva veu fins un pont quasi nu amb un bonic cor. A l’intermedi entra una potent orquestració de cordes creant tensió, tot just per tornar a repetir el ja exposat de forma recurrent.
Amb la primera línia de la “Sonata número 2” de Frédéric Chopin, alterada de tonalitat i adient amb la lletra pessimista que té “Playing For Time”. Un tema melancòlic on podem gaudir d’un melós contrabaix, unes precioses cordes, un piano delicat i un Gabriel en el terreny on més emocions desperta. Abruptament tindrem un final més rítmic i mogut que s’anirà fonent fins l’ambient inicial. Aquesta, sí o sí, l’has d’escoltar
Arribem al tema que dona nom a tot el treball: “i/o”, una cançó pop agradable amb una tornada fàcil de recordar malgrat estar en un curiós amalgama rítmic. Tot el contrari que la fosca “Four Kind of Horses” que es salva per la tremenda producció que té, ja que com a composició no crida gens l’atenció i es fa una mica tediosa.
Una mica el mateix a “Road to Joy”. I és que en el fons estem escoltant el que Peter Gabriel sempre ha fet, però la tecnologia li ha tret tot aquell treball artesà dels àlbums dels anys setanta i vuitanta, que li conferien gran originalitat i el van fer un referent musical per moltes generacions, ja que hi ha gent que encara copia les seves idees que eren avantguardistes a més no poder. Però trenta anys després… em sap greu, però és com veure un western. Malgrat tot és una cançoneta alegre, bonica i d’escolta agradable.
Sobre unes figures de piano i baix es desenvolupen les melodies vocals de “So Much”. Repetint un i un altre cop els mateixos motius sense cap gràcia especial. Només apte per gent enamorada de la personal veu del senyor Gabriel.
“Olive Tree” almenys és mogudet i de bon rotllo, tot i que és per posar-se’l de fons mentre fas dissabte a casa. Seré dolent i diré que aquest tema li hagués funcionat molt millor a Phil Collins, i em donareu la raó quan escolteu els teclats emulant una secció de vents. I dit de pas, en Phil tenia vents de veritat. Ai! I pensar el que feien junts abans.
Els compassos inicials de “Love Can Heal” ens fan retornar l’esperança amb uns interessants arranjaments, però el desenvolupament torna a caure en la repetició constant de les idees que s’executen a la estrofa i tornada. Tres quarts del mateix a “This is Home”. Composició anodina i sense traces de tot l’art que aquest senyor va demostrar en el seu moment. No sé, company, si després de vint anys el millor que tens és això…
I la cosa no millora a “And Still” que és un nou tema avorrit on només destaca l’interludi de cordes amb un violoncel predominant, però que tampoc passarà a la història.
Acabem amb “Live and Let Live” on s’ha permès el luxe de fer-li tocar un bucle d’escombretes al mateix Steve Gadd. Au, tot el talent d’un dels millors bateries de la història al teu servei, i fas un loop?. I si almenys fas un temasso com quan li va fer gravar els hit hats de “Red Rain” a Stewart Copeland a l’àlbum “So” (1985), encara. Però és que això no és el mateix ni per casualitat, ja que és una cançó per treure la pols del dissabte domèstic que havíem començat fa una estona. Ni tan sols amb uns cors finals lleugerament africans recuperem l’ànim.
A veure, per què carai poses dues mescles quan és evident que funciona molt millor tot amb la Bright-Side? A la Dark-Side trobem saturacions de toms, baixes fidelitats, agressivitats a l’equalització en temes que haurien de sonar subtils…
Masses interrogants per un treball que, venint d’una figura tant prominent com Peter Gabriel, hauria de ser impecable i de tot menys decepcionant; i més després d’un retir tant llarg.
Redactor : David Sàez