Des de Baltimore ens arriba el nou treball de Polkadot Cadaver, que no deixarà indiferent a ningú per divertit, extravagant i bisbètic. D’aquests que has d’escoltar un cop sí o sí, i després us sorgirà la pregunta de: M’ha agradat?
Els antics membres de Dog Fashion Disco: John Esminger (bateria), Todd Smith (veu i guitarra), Jasan Stepp (guitarra, teclats i programació) i Brian “Wendy” White (baix), podríem dir que han fet un treball esbojarrat i hilarant, com ja aventura la grotesca però encantadora portada de l’àlbum.
De forma enèrgica tenim els primers riffs de “Emotional Creatures” que deixen pas a les estrofes recitades i a les tornades melòdiques, avançant que ens trobarem unes composicions complexes. Com així es mostra en un pont elaborat sobre un ostinato rebel que ens permet entrar en un nou fragment, en una dicotomia entre melodia i disbauxa, que ens porta a una cloenda abrupte.
Amb un aire molt techno pop, amb dues bateries i un baix tractades digitalment, se’ns presenta “Where Do I Belong”. Però dura poc aquest ambient amb l’arribada de la força elèctrica de les guitarres, amb un desenvolupament totalment metal. Tot i que continua el coqueteig de l’electrònica contraposada a unes figures rítmiques contundents.
“Godless Noise” és un divertiment pseudopunk que recorda molt a les gamberrades genials que perpetraven Mister Bungle. Paulatinament explora els terrenys del metal progressiu de forma furibunda i inclement. Tres minuts de diversió absoluta.
I seguint amb el joc de contrastos, retornem als ambients del rock gòtic dels anys vuitanta amb “A Dog Without Water”, i que amb la decisió d’incloure uns rototoms a la tornada saltem unes quantes dècades endavant. Aquesta primera part podrien haver-la signat els mateixos King Gizzard & the Lizard Wizard quan s’aixequen rockers. L’interludi va aventurant-se en conceptes més complexes i fusionant elements cada cop més durs que deixen tot preparat per un final in crescendo amb una coda final a guitarra i veu.
Amb un estil de doom accelerat se’ns presenta “Eat My Tongue”, que de mica en mica es va transformant en una cançó teatral i còmica, especialment pel tractament de les veus. I, evidentment, això acaba sent una cançó de trash metal, ben bé no saps com. Composició inclassificable que et deixa una mica perplex i amb un somriure als llavis quan trobes similituds a la lletra amb la història que Rammstein van musicar a “Mein Tail”.
Nova atmosfera plantegen “Catch Me If You Can”, com un tall on rock i electrònica es fusionen, d’una manera que recorda als alemanys Oomph!. La cançó recorre per camins estàndards alternant estrofes i tornades, però a la part intermèdia endureixen la proposta i acaben jugant amb el tempo del tema. Segurament el tall menys trastornat del que portem d’escolta.
En canvi “Ripe Fruit For The Wicked” és com si un grup de metal hagués fet la banda sonora d’una pel·lícula de Vincent Price, amb el contrapunt d’un teclat juganer a les tornades. Més estrambòtica encara és “Shapeshifting Reptilian Overlords”, on quasi que l’únic enterament comprensible en una primera escolta són els cors de la tornada, ja que està plena de canvis de ritmes i estructures que l’enriqueixen molt, alhora que la fan un tema d’una genialitat una mica bizarre.
Lògicament és inquietant un tema que es tituli “Mrs. Gore”. I així inicia amb un ambient que ens explica la història de terror de la senyora Gore, massacrada amb 41 cops de destral. Així que era d’esperar una tornada densa i contundent, però també una part sorprenent de rap metal per accelerar i trencar l’ambient breument. En fi, una bonica nadala per gaudir amb tota la família, especialment amb la iaia.
Redactor : David Sàez