Estrenar l’any amb un treball com aquest fa trempera. Rabea Massaad, que també té treballs sota l’àlies de The Totemist, és un músic anglès multi instrumentista d’aquests que fa rabieta per què t’ho toca tot a un nivell estratosfèric, especialment la guitarra.
I és un exemple de com els temps canvien, per què té una faceta importantíssima com a youtuber que li permet, a més de demostrar la seva classe, poder fer vídeo blogs i gear reviews, convenient promocionades, clar.
I, el més destacable, és que trenca el axioma de rock progressiu = temes llargs. Tot el contrari, com ja escoltareu.
Com una bufa ben donada comença “JUSCOS”. Una descàrrega potent de riffs a partir dels que s’elaboren les melodies principals de guitarres que donen pas a una contundent descàrrega de més riffs i línies de guitarra que no desmereixen res. L’interludi electritzant i executat amb gran tècnica segueix tots els preceptes del metall progressiu permet que la revisita de la idea principal sigui ben profitosa.
I seguint amb una línia sense clemència per l’oient tenim “The Fat Controller”. Aquest cop tenim un major dinamisme i unes progressions harmòniques que recorden a Wheel, Tool, o fins i tot als King Crimson dels anys 2000. Dos minuts sensacionals de cops directes a l’audiència.
Així que quasi s’agraeix la guitarra relaxada amb que se’ns presenta “Calification”. Però de seguida venen les garrotades; aquest cop de forma més lenta, pesada i contundent, repetint el motiu. I de forma abrupte entrem a la part més radical de la composició, on un fraseig de guitarra trenca el clima per ser repetit amb tota la banda. El final repesca la idea de l’inici, però executada com si es tractes d’un solo, cosa que fa que conceptualment el tema s’arrodoneixi de forma magistral. Calification: A++
Un toms de bateria produïts cruament serveixen d’introducció rockera per “It Goes To Eleven”, que tothom sap que és millor que deu. Les elegants línies de guitarres són encisadores ja que surten de l’estil una mica més estàndard que estava prenent el tema, tot que retorna a aquest concepte per fer una mica de exhibició muscular guitarril.
I amb un títol con “SpaceJam” era d’esperar que hi hagués espai per uns teclats que enfortissin aquest ambient, contrastant amb la rudesa de la part on la guitarra pren el relleu. Resulta molt interessant la progressió d’acords de tota la segona part que li confereixen un aire èpic. Minut i mig d’excel·lència musical.
I amb uns preceptes una mica a mig camí del smooth jazz i el rock instrumental es desenvolupa “Tone of Kings”; una mica en l’onda que tindrien els Tauk. És bastant diferent al que portàvem escoltat fins ara, però sempre és d’agrair un artista que intenta donar varietat en el seu treball per no fatigar a totes les audiències. Cal afegir que el groove del baix és dels que fan que treballis cervicals en totes direccions.
Això sí, els amants de la duresa tornaran a xalar amb els acords inicials de “Collateral Damage” que permet l’entrada d’uns ostinats inexorables i precisos sobre els que la guitarra solista anirà desgranant idees cada cop més interessants i engrescadores. El canvi de ritme a velocitats més heavys, amb unes accentuacions molt marcades, i els posteriors canvis de ritme ens recorden a cançons dels grups més clàssics del metall progressiu con Dream Theater o Fates Warning. Tot això concentrat en el tall més llarg de tot l’àlbum.
I quatre notes de guitarra creen un ambient inquietant a “Mesh Head”, que serà bressolat breument per un riff de guitarres amb una afinació molt greu. Té molt de mèrit la capacitat de síntesi musical que té Rabea Massaad. Fet que demostra novament a “The Second Son” on a l’arpegi primari hi situa posteriorment un passatge ferotge. Certament, potser aquí sí que hagués estat bé desenvolupar més el tema, per què et quedes amb ganes de molt més.
Però el graciós inici de “Parade of Rage” de seguida et fa centrar en el que se t’està venint a sobre, que no és ni més que un passatge de rock furiós que es dilueix en uns arpegis i un baix que executa una melosa línia, ambient propici per tornar a emprendre el tema des de l’inici per acabar amb un solo apostoflant.
I no menys dur és “Triptych”, on torna a repartir galetes elèctriques fins l’arribada del que podríem considerar una suau i elegant tornada. La transició cap a espais metalers és fa d’una manera directa, però que queda molt ben enllaçada. Fins i tot, podríem dir que la darrera part té un component una mica doom, abans de recuperar les melodies del començament.
Escollir per finalitzar l’àlbum una introducció molt més minimalista, fa que l’aparició d’una roda d’acords, a mena de pont, tingui un aire èpic. A partir d’aquí, quasi com no podia ser d’una altra manera, ens trobarem amb un solo exquisit de guitarra, ja que l’artista és especialista d’aquest instrument. Però per no caure en el tòpic, li dona una volta més per composar una brutal coda final que ens deixarà sense alè.
Malgrat que potser no és un músic a l’ús i potser mostra que la nostra societat no posa al centre la música, sinó d’altres coses també, no es pot negar que ha realitzat un treball sensacional i digne de que se l’escolti atentament.
Redactor : David Sàez