A vegades no cal presentar a una banda. Aquest és el cas de Saxon, una banda fonamental en el metal, malgrat que mai han estat en el top de les bandes més influents, però ningú pot negar que sí han estat uns referents, com mostra la seva entrada de la viquipèdia.
Biff Byford (veu), Nibbs Carter (baix), Nigel Glockler (bateria), Paul Quinn (guitarra) i Doug Scarratt (guitarra) demostren que la famosa frase sobre els vells rockers que va popularitzar Miguel Ríos, és totalment vàlida.
“The Prophecy” és un tema introductori amb un ambient que sembla tret d’una pel·lícula de terror de sèrie Z, amb un actor recitant, en una mena de parodia de Vincent Price, la profecia d’alguna plaga com l’adveniment d’un nou disc de Bad Bunny o similar. Com a tall còmic funciona; si la intenció era que fos seriós, doncs els hi ha quedat passat de rosca.
Però entrem ja en matèria amb “Hell, Fire and Dammnation” on la característica principal és el joc de velocitats entre les estrofes ràpides i vibrants, amb les tornades lentes i no tant punyents. L’interludi, també reposat, permet la inserció d’un parell de solos de guitarra, prenent tot un aire al heavy metal més clàssic, tipus Dio, o tipus ells mateixos perquè Saxon són uns històrics incombustibles.
Així que segueixen fidels als preceptes del gènere, com no podíem esperar cap altra cosa ja que és el que desitgem tothom d’ells a aquestes alçades: Que facin cançons decents i correctes com “Madame Guillotine”, amb bon ritme i excel·lents melodies. Novament tenim una part intermèdia que deixa pas al solo de guitarra. Estructuralment no s’allunya del tema anterior.
I passem a un altre composició de manual. En aquest cas ens endinsem en els terrenys del Power Metal a “Fire and Steel”. Veloç i contundent, amb una destacable veu rovellada, molt doble bombo i uns cors en un falset nasal que recorden als Judas Priest de l’època “Painkiller” (1990).
Una encertada guitarra, emulant el que entendríem el so d’un ovni, presenta la moguda “There’s Something in Roswell”, lloc d’un famós incident ufològic. Tenint en compte que el recurs de parar o alentir la cançó ja l’han emprat a tots els temes, aquí talla una mica el rotllo. Per sort el darrer riff de guitarra és força animat i divertit, cosa que col·labora a deixar una bona impressió.
No podem negar que les lletres de l’àlbum tenen un nivell temàtic bastant important, ja que pocs temes rock trobarem parlant de Marco Polo i la seva relació amb l’emperador Mongol. Tal és el tema de “Kubla Khan and the Merchant of Venice”. Musicalment tenim tots els paràmetres del heavy metal que portem dècades escoltant i gaudint. En aquest cas, el protagonisme està en les melodies vocals de la tornada, sostingudes per una base rítmica implacable i una intel·ligent guitarra que dona suport harmònic i permet un desenvolupament del que és important.
I amb un rotllo més proper a Accept, tenim “Pirates of Airwaves”, inspirada en la història de Radio Huraki, una emissora pirata de ràdio de Nova Zelanda que emetia des d’un vaixell als anys 60 i 70. D’aquí la seva introducció amb un dial de ràdio i una guitarra amb un filtre radiofònic. Musicalment no és tant interessant, però és un correctíssim tema de rock.
I si encara no tenim prou de diversitat de temàtiques, “1066” relata la batalla de Hastings entre anglosaxons i normands. Amb un riff contundent i inclement la composició es desenvolupa talment com una batalla, fins l’arribada de la part central on tenim un cavi de temps i d’ambient momentani per retornar a les idees principals que donen aixopluc a un solo de guitarra. Es conclou recuperant l’estrofa i la tornada.
Amb uns motius rítmics i uns crits femenins comença “Witches of Salem”. El tema utilitza el compàs de 6/8, que li dona molt dinamisme i permet que s’explorin conceptes bastant propers al hard rock. Malgrat que és bastant clixé, és un més que decent tema de fons d’armari per un long play.
La cloenda és a càrrec de “Super Charger”, tall agressiu dominat pel doble bombo i uns cors repetitius, amb intencionalitat de que siguin cantats en directe pel respectable públic per tal de que tothom els gaudeixi corejant-los a ple pulmó, ja que són molt simples. Com a fi de festa també estan convidats un parell de solos de guitarra que desemboquen en un riff per seguir de nou amb estrofa i tornada. Sense sorpreses.
És bastant gratificant que Saxon continuï demostrant que estan en bona forma i que podem formar part de molts cartells. No és un àlbum per cobrir un expedient i sortir a la carretera. Tampoc és el seu millor treball, però sí que permet veure que el seu nivell mitja és superior als millors nivells d’altres bandes coetànies.
Redactor : David Sàez
Fotografía : Jordi Amela (@amela_photo_concert)