Des de que va decidir emprendre la seva carrera en solitari lluny de Genesis, Steve Hackett ha realitzat una important trajectòria que porta a que aquest sigui el seu trenta-dosè treball discogràfic. I malgrat que, a vegades, no han estat àlbums engrescadors, sempre han estat sinònims de gran qualitat. I aquest no deixa de ser-ho, tot i alguna petita ombra.
Com és lògic, la batuta l’ha pres ell rodejant-se d’un seguit de músics de gran talla que han ofert potents interpretacions, però que hi ha hagut criteris d’ensamblatge que no han fet d’aquesta una producció brillantíssima. Però, tal com està el pati, val la pena donar-li una escolta ben atenta.
Una sèrie d’efectes serveixen d’introducció al motiu de teclats a “People of Smoke”, emulant unes cordes a l’estil Barroc. Acte seguit se’ns presenta una línia de guitarra que anirà repetint-se entre les estrofes, una mica flonges. L’interludi consta d’un seguit d’efectes i uns arranjaments intentant donar un ambient de certa inquietud, però més enllà de veure que el bo de Steve està en forma amb la guitarra, la veritat és que queden desllavassats i no porten a una peça cohesionada. A més, el so escollit pels teclats és una mica de nyigui-nyogui.
“These passing clouds” també és discutible en qüestions de producció. Als ja anomenats teclats amb so carrincló, se li posa de fons una seqüència rítmica digna de Casio PT-1, que pels que no coneixeu aquest mític teclat us recomano que busqueu alguna demo per youtube, o us poseu un àlbum de Reaggeton, perquè amb aquest teclat el gènere va sobrat. Certament, la guitarra condueix el tema de forma correcte. És una composició curta, de pas i amb un cert aire de classicisme.
Un intent de cançó rockera és “Taking You Down”. Es nota que aquest no és l’ambient en que l’artista composa amb la seva major creativitat. Sona falsa, forçada i, per més inri, és bastant maldestra en la producció; quasi tant com la pàgina web de Hackett. Si els músics ens estesin tocant “Paquito, el Chocolatero”, ens ho creuríem ja que sembla que passaven per allà i no s’ha aconseguit cap tipus de cohesió. Per sort, la coda final ja ens ofereix un passatge molt de l’essència de l’artista, i és una llàstima que no desenvolupi més la idea.
Sí que ho comença a fer a “Found and Lost” on troba el seu camí a la primera part: clàssica amb una magnífica execució i gran talent a la guitarra espanyola, però que ho perd a la segona part on apareix una secció d’estil jazzy, que malgrat la seva pulcritud, és una miqueta talla rotllo.
Però on sí que tenim el millor és a “Enter the Ring”, on trobem unes guitarres acústiques que impregnen l’atmosfera d’un aire Folk i es complementen perfectament amb un cor de veus molt melòdic i quasi eteri. La resta d’arranjaments aquí sí que estan reeixits i aporten una gran profunditat. El solo breu de flauta, del germaníssim John Hackett, deixa pas al de guitarra que, posteriorment, s’anirà alternant amb unes seccions vocals. Sorprèn un l’interludi amb un certa intenció circense, però tornem a topar amb l’escull del poc gust en la producció i s’acaba empobrint un gran tema.
A continuació “Get Me Out” és un número de Rhythm and blues que intenta despistar-nos amb un riff fosc i dramàtic. Tant destacable com la impressionant guitarra de Steve Hackett (olé) és el baix que interpreta Jonas Reingold (olé tu també). Gràcies al virtuosisme dels dos i, ara sí, a la solidesa que hi ha entre la resta dels músics participants, obtenim un final reeixit.
Un inici coral preciós, liderat per la veu d’Amanda Lehmann, és totalment desaprofitat per l’entrada d’una composició mel·líflua, de pop insignificant i, a sobre, retornant a la desconnexió entre els músics de la banda. Ni tan sols el solo de guitarra o la posterior coda, repetint la formula de fa dos temes, d’uns bonic cors ens treuen de l’avorriment supí que és “Ghost Moon and Living Love”.
La impressionant introducció de tar, gentilesa de Malik Mansurov, ens endinsa en un tall molt aràbic on unes veus canten un altre cançó, o almenys això sembla perquè no empasten ni amb cola. Després tenim un seguit d’arranjaments estranys que no saps ben bé on volen anar a parar. Arriba un breu solo de saxofon per part de Rob Townsend i finalitza amb un loop dels cors. “Circo Inferno” és un tall d’una complexitat una mica fútil.
Un riff potent serà el motiu principal de “Breakout” que permetrà l’exhibició de classe, tècnica i virtuosisme a les que ens té acostumat Steve Hackett, que val a dir que quan si recrea, llavors l’àlbum puja enters. I de forma continua ens presenta “All at Sea”, intentant, amb bastant èxit, portar-nos a les profunditats marines. És una llàstima l’irregular nivell de producció de tot el treball perquè aquí és més que notable el rang qualitatiu.
I el viatge marí acaba com Jonàs: dintre d’una balena; en aquest cas noctàmbula. “Into the Nightwhale”, de forma progressiva (és el que té això del prog), ens presenta un ostinato sobre el que es van desenvolupant uns arranjaments de teclats. Tot recorda espectacularment al moviment “Mart” de l’obra “Els Planetes”, de Gustav Holst. Per això sorprèn la decisió de finalitzar el tema amb una part molt suau i bonica, que a molts de nosaltres ens transportarà a un munt de referències com IQ, Jadis, o d’altres grups de Neo Prog. En realitat la referència d’aquests grups és, en gran part, Steve Hackett. Així que, els nostres respectes sensei.
A “Wherever You Are” tornem a camins més estàndards, amb una certa brillantor i solidesa. Preceptes clàssics i guitarres punyents. En aquest cas la heterogeneïtat de la composició sí que està ben elaborada per tenir una unitat consolidada en un magnífic tall.
I com no, finalitzar amb unes guitarres espanyoles a “White Dove”, executades amb la classe que sempre ens ofereix l’artista, no pot fer res més que enamorar-nos i valorar la gran figura, i poc reconeguda en general, de Steve Hackett com a guitarrista i compositor de delicades i excel·lents peces per aquest instrument. Una excepcional forma de concloure un àlbum que va de menys a més i que et deixa amb ganes de que hi hagin encara un o dos talls més, però dels nivells dels temes finals, compte.
Redactor : David Sàez