Portàvem advertint a Tòtum Revolutum que se’ns venia nou àlbum de Tauk i ja el tenim aquí. “Equalizer” és un àlbum amb metratge dels d’abans: 35 minuts i de alta qualitat tots amb una excel·lent producció; fent honor a la dita de que el breu, si bo, dos cops bo.
I des dels primers compassos de “Melvin’s Mind” ja veiem que és teca de la bona. Aquest és el tall d’inici que fusiona elements de rock instrumental i jazz rock. De forma potent amb una execució impecable i una riquesa instrumental que fa saltar la nostra oïda d’intèrpret a intèrpret. Tot està fet amb el millor gust possible, com deia en Kenny Everett, i amb molt de groove tant en els moments delicats com en els més contundents. Sobretot amb un bon criteri musical on prima la classe per sobre de les exhibicions tècniques; i fer això també és virtuosisme. Un temasso.
I ara que estem enganxats ens trobem amb “Traverse”. Ballable si el teu són els valsos ja que està basat en un elegant ritme de 3/4. Tremenda la feina al baix de Charlie Dolan, amb una presència fèrria, i igualment magnífica tasca als teclats de Alric “A.C.” Carter, mostrant un gust impecable. Molt de talent.
“The Fly” combina a l’inici uns teclats eteris amb la guitarra precisa de Matt Jalbert. El tema es basa en escales aràbigues que contrasten amb els ritmes propers al metall en alguns moments. Cal destacar com tot queda adherit gràcies al saber estar de Isaac Teel a la bateria. Són d’aquestes cançons que escoltes i penses que et molaria ser músic de debò.
A “Translation” hi trobem la presència de vents. I la veritat se’m fa difícil advertir si són reals o virtuals perquè avui en dia les ciències avancen que són una barbaritat, però m’hi jugaria un pèsol a que són virtuals. Igualment, li queden que ni pintats, donant un altre color al que portem escoltant fins ara, i ens mouen en els camins entre smooth jazz i jazz rock. A meitat del tema canviem a un ritme ternari endolcint-nos les oïdes amb un bell passatge que ens aboca a la part més rockera del tall. Arriba la conclusió, que quasi podríem dir que transita pels senders de l’èpica musical amb el desdoblament de guitarres i, tancant el cercle, amb els mateixos compassos que al principi.
En canvi a l’escoltar “Come on Now” la sensació de fluïdesa ja no és tanta, d’entrada. Personalment, crec que era el moment de donar un altre so a la guitarra ja que té un paper predominant, quasi conductor, i no acaba de funcionar a les parts més suaus. Ara, quan arriben els ostinatos a la meitat del tema la cosa és posa seriosa. Segur que als més metal·lers els hi faltarà una mica de chicha en aquest aspecte, però seguirà fent les delícies del personal. I no deixa de dir molt de la banda que siguin capaços de donar un nou gir i portar-nos a ambients més delicats i amb unes melodies boniques per finalitzar.
A sobre d’una base rítmica senzilla però incontestable, i que de forma reiterada és mantindrà la primera meitat de “Sound The Alarm”, teclat i guitarra desenvolupen el tema principal a l’uníson. Arribem a un interludi ambiental que ens fa moure el cap amunt i avall, i sense saber com ens han portar fins uns passatges de smooth jazz. Vaja, que els músics fan el volen amb l’oient. Per concloure tornem a la línia rítmica inicial.
I el breu i bo s’acaba. “Home of The Beast” a aquestes alçades podria referir-se a la casa de qualsevol d’aquests músics. De forma reduccionista aquest tall és com si els Pink Floyd s’haguessin conegut en un local de drum and bass. No fa justícia aquesta afirmació a tota la riquesa del llenguatge musical que ens ofereixen, precisament per ser molt resumida. I, per rematar el tema, tenim una conclusió molt rockera que seria digna de moltes bandes de rock progressiu.
La veritat, crear aquest treball amb aquesta fusió d’ambients i estils està a la mà de bon poca gent. És admirable, i segur que els que no els coneixíeu, com jo, immediatament els heu inclòs a la biblioteca, mirat per on giren (no us il·lusioneu que són ianquis) i visitat la seva botiga per oferir-los suport material perquè segueixin fent música amb aquest nivell de qualitat i compromís. És un bravo.
Redactor : David Sàez