Tesseract + Unprocessed + The Callous Daoboys
20/01/2024 (Barcelona)
Organitza : Ressurection Fest
Sala : Apolo
Redactora : Monique van der Kolk
Fotografía: Jordi Amela (@amela_photo_concert)
A la Sala Apolo 1 amb prou feines hi cap una agulla. En concerts on toquen tres bandes, no hi sol haver tantíssima gent des del principi. Però es nota que els melòmans metal·lers de Barcelona tenen sed d’aquest còctel que els Resurrection Fest els ha preparat.
El sextet The Callous Daoboys d’Atlanta, Estats Units, té l’honor d’obrir la nit esperada. Dinamisme i energia positiva; les espurnes salten de l?escenari. El bon rotllo entre els integrants de la banda és addictiu i contagiós.
Carson Pace té una presència potent al’escenari i la seva veu està ben acompanyada pels seus companys . Amb especial esment a Amber Christman qui maneja el violí amb destresa i Maddie Caffrey que és una autèntica màquina amb la seva guitarra heavy metall.
Sens dubte, The Callous Daoboys són únics i es mereixen l’elogi que el públic els lliura en acabar.
El Segon artista convidat són els alemanys Unprocessed. En apagar-se els llums, es nota certa tensió a la sala. I aviat descobrim el motiu: en començar el tema que obre el seu set, el públic es torna boig i es lliura plenament a les primeres notes del tema Hell a les fosques. Queda clar que la gent sap què ve aquesta nit.
Manuel Gardner, frontman de la banda crida “Bounce! Bounze! Bounze!” i comença la bogeria. La proposta musical d’aquest quartet us deixa amb la boca oberta. Frescs, virtuosos i originals són només uns quants adjectius calicatius per descriure la seva feina.
Aquest quartet s’ha quedat coix, ja que el baixista David Levy està malalt. Però els tres restants ho donen tot i més. Mentre les línies de baix són disparades en seqüència, Leon Pfeifer al bateria i guitarrista Christoph Schultz mostren que són músics de primera categoria. I Manuel Gardner al capdavant, fa barbaritats magnífiques amb les cordes de la guitarra i les cordes vocals.
Unprocessed s’acomiada amb el seu tema Haven a amb la tristor dels seus fans, però rebut amb moltes ganes.
Apol·lo encén els seus llums i comença l’última espera.
El públic es va posicionant i finalment, després de cinc anys sense trepitjar terres catalanes, arriba Tesseract. I com arriben! Se’ls nota que esperaven aquest moment. A més Daniel Tompkins, el cantant, ho comenta “Barcelona, aquesta és, fins ara, la multitud més gran per a la qual hem tocat.”
Presentant el seu nou disc War Of Being, se’ls nota energètics, i molt entregats. Un directe com a déu mana: bon so, i cada instrument al seu lloc. Però en algun passatge de veu, es nota que a Tompkins no se’l sent bé. I ens comenta que té una infecció de coll. El pitjor que a un cantant li pot passar de gira. Per això cal destacar la seva professionalitat i el seu afany per donar-ho tot.
Conforme passa el set dels britànics, gaudim amb solos d’Acle Kahney a la guitarra i una secció rítmica sòlida dels senyors Postones i Williams. La feina del descalç Williams no deixa indiferent. Quin espectacle!!
Cap al final del concert, Tompkins anuncia que anem enrere en el temps i toquen uns temes dels discos anteriors. El preciós tema Juno anuncia l’arribada de la fi del bolo, però… com no podia faltar el bis: El terra de la sala botant sota els peus, Tompkins acaba al mig del públic i acabem la nit amb Conceiling Fate, Part 1 i Part 2 .
Nit inoblidable. Grans músics, que ens deixen amb ganes de més, així que esperem que no triguin de nou cinc anys per tornar!!
Tesseract + Unprocessed + The Callous Daoboys
