Andy Timmons deuria pensar que: a bodes em convides, quan Steven P. Haas li va demanar de fer el treball debut de The Hass Company, tenint crèdits a tots els talls i sortint a la portada amb un featuring destacat. Resulta que el senyor Haas és un ex-executiu nord-americà que havia estat membre del Consell de Direcció de la Cambra de Comerç de Tomball i del Consell de Direcció Houston Greater Better Business Bureau, ambdós a Texas.
Suposem que després de haver reunit un capitalet, decideix dedicar-se a la música i es converteix en membre del Consell de Direcció del The Houston Jazz festival and Jazz collective. I com a bateria, reuneix a uns quants músics d’excelsa qualitat per elaborar el seu primer àlbum instrumental. Tenir diners i poder-se costejar aquests tipus de coses donen una enveja sana i un pèl de rabieta als pelacanyes com nosaltres; però poqueta, per què: Qui no ho faria si tingues possibles?
En tot cas, molt i molt ben invertits els calerons: Kirwan Brown (baix), Peter Drungle (teclats), Frank Gambale (guitarra), Pete Gallo (saxofon), Samuel Hallkvist (guitarra), Al MacDowell (baix), Guy Pratt (baix), Jay Rodríguez (saxofon), Andy Timmons (guitarres); a part de l’anomenat Steven P. Haas (bateria i percussió).
Obrim el treball amb “Leather Pajamas”. El ritme ostinat de la banda deixa enseguida pas a la magnífica guitarra, que serà l’estrella de quasi tots els talls i, Déu n’hi do com se les gasta res més començar. Un tema extremadament rítmic i potent de rock, amb un bon groove i uns solos de qualitat excepcional; no per res tots els temes estan signats per Timmons com co-autor.
“1979” té un ambient inicial més tranquil, tot i que electritzant. Tenim els mateixos plantejaments de lluïment de les sis cordes, però també introdueixen uns teclats que li atorguen un aire més de jazz rock. Després d’aquest primer solo tenim una progressió d’acords menors, adornats per unes escales de teclat, i que deixen pas a noves línies melòdiques de guitarra. I arriba una part curiosa en un compàs de 13/8 on s’executa un solo de teclat recordant els sons del mític sintetitzador Moog, i per si fos poc trobem una segona tanda d’espai pels teclats en un amalgama de 11/8, en que també participa un solo de baix i un de guitarra.
Amb un mig temps ombrívol i marcat per una guitarra intensa, arrenquen els primers compassos de “Good Lieutenant”. La segona part ens recorda als típics riffs de Emerson, Lake & Palmer i en els seus passatges directament inspirats en autors clàssics, però amb l’addició de la sempre present i magistral guitarra. La seva cloenda s’allunya d’aquests preceptes i ronda camins d’un rock amb influències jazz.
El rítmic compàs de 7/8 marca la cadència de “Stockholm Syndrome”, on tenim la trompeta de Wallace Rooney que dona una masterclass del que fer amb el seu instrument. A l’altre extrem tenim a Steven P. Haas que, malgrat executar correcte i decentment els temes, ja li hem vist que no té el mateix nivell de llenguatge que l’elenc que ha conformat i acaba sent un pèl reiteratiu en el seu desenvolupament. Independentment, tenim un bon tema de jazz rock per posar-nos un matí feinejant a casa.
“Ballad for Andy” ja indica que ens trobarem una balada d’estil jazzy i complint els postulats d’aquest tipus de composicions, sense més novetats. Menys estàndard és “Magic Log”, on sobre un riff enèrgic de la banda va realitzant les seves línies i també els solos de guitarra. El joc es basa en l’alternança de velocitats i en l’entrada i sortida d’aquest riff, i amb un pont per anar ajuntant totes les idees. Fàcil i per tota la família proggy.
Una clàssica línia de jazz rock s’obre pas al tema “Galactic Tide”, que compta amb Jay Rodríguez al saxofon, en una intel·ligent decisió de producció ja que inserta un nou color a una paleta que té molta presència guitarrística. Això sí, el productor hauria de recomanar que la bateria tingues més varietat de registres, especialment ja cansen els plats tipus xina; però com ès el que paga…
Un contundent introducció presenta el motiu que conduirà a saxofon i guitarra durant els seus espais de lluïment. Una formula que ja ha estat sobradament emprada en aquest àlbum i que ja ens sona recurrent a aquestes alçades. No és una mala composició “Tower of Babel”, però en un treball de 66 minuts no passa res si reserves un parell de cançons, especialment si fas un estil tan específic.
I finalitzem amb “Arrow of Time”, en un mogut compàs ternari i amb la col·laboració de Pete Gallo al saxofon. Entretingut i interessant per les modulacions tonals que ens ofereix. Una conclusió que presenta els conceptes ja integrats a la nostra oïda.
En resum: Doncs un bon àlbum d’Andy Timm…, perdó, de The Haas Company; potser massa extens. Si un ets amant de Jeff Beck, Allan Holsdworth o, fins i tot, Al Di Meola gaudiràs. Però vaja, que com no t’agradin els discos de guitarra vas apanyat. En tot cas, no és mala audició, tot i que no passarà als annals de la història.
Nota Editorial: Si algun multimilionari vol fer alguna coseta musical, ens envia un mail, eh. De bon rotllo.
Redactor : David Sàez