Redactor :
Jordi Amela
Amb expectatives desbordades vaig prémer el play de The Overview, perquè Steven Wilson mai defrauda. Fins i tot quan coqueteja amb la comercialitat, aquest pecat inconfessable en cercles progressius, sempre ha sabut equilibrar les seves ambicions amb aquella dosi de genialitat que el fa únic. Així doncs, la idea d’un retorn al progressiu feia pensar en una obra expansiva, d’aquelles que requereixen més d’una escolta per revelar-se en tota la seva magnitud.
Però vet aquí que el primer obstacle arriba abans que el primer compàs, un disc dividit en dos CD, amb la pretensió de donar-li un sentit que, en realitat, sembla una d’aquelles frivol·litats pròpies d’artistes que ja no saben com embolcallar les seves pròpies ocurrències. Com Peter Gabriel, que no va tenir prou amb fer un disc sinó que el va duplicar amb dues masteritzacions diferents. En aquest cas, Wilson promet una obra conceptual, però el resultat és un collage dispers, un patchwork de bones idees sense cosir, una successió d’esbossos amb una producció exquisida que no pot amagar el buit estructural que l’habita.
Vaig decidir escoltar-lo en la intimitat, a les fosques, amb l’atenció plena que exigeix un disc que s’ha de revelar a foc lent. I el que vaig trobar no és un viatge progressiu, sinó un trajecte a trompicons, una obra que vol ser conceptual però que es descompon abans d’arribar a ser-ho. L’etiqueta de “disc conceptual” sovint es fa servir com a sinònim de genialitat, però aquí només accentua la sensació que Wilson ha lliurat un treball inacabat, una maqueta de luxe amb moments brillants, sí, però que no aconsegueix agafar prou cohesió per transcendir.
Per descomptat, hi ha passatges fascinants, com sempre en Wilson, però la seva presència aïllada no fa més que augmentar la frustració. Una obra conceptual no pot ser un recull de bons moments, ha de ser un viatge coherent. The Overview no ho és. I així, paradoxalment, Steven Wilson ha aconseguit el pitjor disc de la seva carrera. Però fins i tot en la seva pitjor versió, Wilson segueix sent un referent ineludible, i si una cosa ens ha ensenyat és que sempre es refà. Aquest disc potser no sobreviurà al pas del temps, però Wilson sí. I el seu directe, afortunadament, mai defrauda.
A més, es nota que aquest treball forma part del món interior de Wilson, una obra que va més enllà de la mera experiència auditiva. Wilson no concep aquest disc sense la seva dimensió visual, que de ben segur serà poderosa. Si normalment la part visual complementa i potencia la música, en aquest cas tot apunta que millorarà el concepte global. I potser aquí hi ha la clau, The Overview no és només un disc, és un projecte que necessita ser experimentat en el seu conjunt per entendre completament el que Wilson vol transmetre. I si alguna cosa sabem del britànic és que, quan juga en el terreny de l’audiovisual, mai es queda curt.