Pels amants del metall fosc i amb guturalitat, però alhora amb una sensibilitat especial per les harmonies clàssiques, els italians Wake Arkane ens porten una de les últimes novetats del 2023. “Awakenings” és una mostra del que ells anomenen Death Metal with Pathos, que és una mena d’expressar les passions a través de la teatralitat intentant apartar el públic del seu Ethos o estat convencional. Es veu que van estudiar quelcom de teatre clàssic grec i ho volen aportar.
Vaja, que intenten ser una mica histriònics. Per tant, segurament deu ser més enriquidor veure els seus espectacles en directe. Posarem una espelma a Santa Cecília a veure si ens porta per les nostres terres a Chicco De Zanni (bateria), Andrea Grumelli (baix), Mike Lunacy (Veu) i Riccardo Rebughini (guitarres, cors i piano).
Ens situem en una habitació d’hospital a “Pathway”. Un respirador i un piano marquen aquest tema introductori que finalitza amb l’informe mèdic. És impossible no prendre com a referència l’inici de “Operation Mindcrime” (1988), dels mítics Queensrÿche. Pròpiament dita, la primera cançó és “The Eternal Return” on, de forma contundent, tenim els primers riffs i una veu esquinçadora predomina per sobre dels arranjaments d’estil metal. Un cor melòdic trenca aquesta dinàmica crua i dura conferint-li una major teatralitat a aquest tall; no en va estem davant d’un àlbum conceptual.
Uns arpegis de guitarra i uns cors monacals femenins serveixen com a preludi a “Puppets Know the Tears”. El contrast entre la veu principal més d’estil nu metal i uns arranjaments de metall progressiu, de tall clàssic, és potser el més destacable. El tema és complex i es basa en aquesta oposició que funciona meritòriament, com molt bé es pot comprovar a la cloenda on el motiu principal és l’antítesi de la línia vocal.
Aquelles persones no amants de goles necessitades d’una bona dosi de pastilles Juanola, tindran el seu gaudir en la exquisida execució de la resta de la banda i les parts corals. “Venere” segurament és el paradigma dels postulats que s’indiquen. I alhora, segurament als més apassionats dels estils guturals potser els quedarà una mica feble la composició. Però l’exquisidesa està en precisament en ajuntar aquests dos conceptes i fer-los rutllar en aquesta mena de balada punyent.
En canvi, molt més radical és “My Coldest Land” que no fa presoners. Els blast beats predominen en la seva primera part. Una breu tornada deixa pas als solos de guitarra que es veuran acompanyats per la veu principal i un retorn als ritmes endimoniats de l’inici. Després d’una nova tornada tanquem al tema amb una petita coda.
Lògicament, quan fas un tema amb el títol “Waltz of Cypress” esperes trobar un ritme ternari, i efectivament. Aquest tipus de cadències t’ofereixen com a músic la possibilitat d’explorar moltes delicadeses i subtileses, però també poder tenir línies tremendament agressives. La combinació d’aquests termes novament és reeixida. Els bonics solo de guitarra clàssica i elèctrica de Riccardo Rebughini encara augmenten més les sensacions descrites.
En forma de marxa, amb un recitatiu en segon pla, tenim “Dusk Embraces Me”. Tall molt dramàtic amb els contrastos que ja hem comentat anteriorment i una diversitat rítmica bastant important que conformen un major dramatisme al servei de la història. Certament era bastant suposable que trobéssim una part amb piano i la veu tràgica de Mike Lunacy, que domina molt bé la tècnica gutural, però certament faltaria algun tema on mostres un altre tipus de registre.
I l’oportunitat la tenia a “Alone Again”, però no l’aprofita. Un tall íntim i molt melodiós queda una mica deslluït per l’ús del guturalisme a la introducció. Res a dir de continuar amb ella a les parts contundents, però l’exigència de tenir a l’audiència 51 minuts en una forma mentre la resta del grup sí que ens ofereix més ventall de registres queda en el deute de l’àlbum. Un apunt: Bona troballa, per això, és realitzar un final fos mentre es fa un fade in del motiu principal amb guitarres acústiques.
“W.S.A.” és un tall amb molta complexitat estructural i bastant dinamisme, que explora diversos ambients sempre dintre de l’elegància de la rudesa i inclemència. A destacar l’ús de diferents escales, especialment bonic és el riff aràbic emprat en diverses textures musicals; o els bonics arranjaments lents que estan en segon pla durant els intensos desenvolupaments finals de la banda, mostrant uns fonaments musicals bastant profunds.
Acabem l’escolta amb el tema que dona títol a tot el treball: “Awakenings”. Seguim sota els mateixos paràmetres de teatralitat, força, complexitat, contrastos… És quasi com un resum de tot el que hem trobat al long play. Aquí, més que en d’altres, els àudios explicatius tenen bastant més protagonisme. Al igual que la tornada molt melòdica que intenta aportar un caràcter èpic a la cloenda, malgrat que el final en fade out li escatima un pèl aquesta intenció.
La veritat, ens trobem amb un molt bon àlbum que ha estat excel·lentment produït. És com una ceba que té diverses capes i has d’anar explorant-les. Hagués estat millor amb una més varietat de tècnica vocal a la veu pricipal? El que és segur és que llavors no tindria tant caràcter i personalitat, encara que segurament l’audició seria més amable per tots els públics.
Redactor : David Sàez