Un té la sensació que aquesta banda ha estat feta a corre cuita per Derek Sherinian (Dream Theater, Planet X, Black Country Communion) i Ron ‘Bumblefoot’ Thal (Guns ‘n’ Roses, Bumblefoot), davant la espantada de Mike Portnoy al tornar als braços dels seus amics de Dream Theater i la de Billy Sheehan que es va donar pressa a preparar la gira de comiat de Mister Big, per la seva part. Gira que, per cert, aquests darrers dies de març passen per les nostres contrades.
Així que els van deixar penjats en el projecte Sons of Apollo, dels que tots quatre formaven part i possiblement per això han escollit aquest nom per la banda. Perquè són aquells destruïts pels “déus”, i són els que s’han hagut de buscar la vida.
Sigui com sigui, ambdós han escollit grans talents, com el de Dino Jelusick (guanyador d’Eurovisió Junior, Whitesnake) a les veus, Yas Nomura (The Resonance Project) al baix i Bruno Valverde (Angra) a la bateria.
Malgrat tot, la factura de l’àlbum debut es presenta impecable. Que no podia ser d’una altra manera davant aquesta plantilla que s’ha conformat i, sense treure-li mèrits al treball, és el mínim esperable. Ara bé, que siguin magnífics músics no vol dir que hi hagi obra mestre assegurada.
Una línia de teclat, que beu directament dels fonaments de la música clàssica integrada en el rock, gràcies a la tasca que en el seu dia va fer Keith Emerson, és l’obertura de “In the Name of the War”. L’entrada dels riffs principals i de la veu punyent de Jelusick ens acompanyen en aquest tall que compleix tots els estàndards del metall progressiu. No s’allunya de conceptes que tenim en bandes com Haken o Temic, per anomenar-ne d’actuals i no caure en els sempre socorreguts Dream Theater o Fates Warning. Val a dir que la seva pròpia personalitat estilística radica en la grandesa tècnica dels dos protagonistes principals: Sherinian i Thal, com bé queda representat en els seus solos excel·lents inclosos en aquest tema, i tota la resta.
També cal destacar el sòlid treball de Valverde, consolidant talls com “Over Again”. Després d’una introducció a l’ús, ens sorprèn una estrofa amb preceptes molt propers al nu metal i una estrofa amb un interessant, i exigent, gir tècnic a nivell vocal. A partir d’aquí ens ofereixen un bonic duel de guitarra i teclat que, no per ser previsible, deixa de que podem apreciar-lo a nivell d’execució. La resta ja és una recuperació d’estrofa i tornada.
La introducció, tremendament polirítmica de “The Decision”, desemboca en una trufada línia de baix, gentilesa de Nomura, que sosté la primera estrofa. Els cors de la tornada eleven la potència del tall fins que, abruptament, la intensitat quasi reverteix a zero en el plantejament de les segones rodes d’estrofa i tornada. Aquest cop l’ordre dels solos s’alterna i primer tenim el de teclat i posteriorment el de guitarra, per retornar posteriorment a les parts cantades. Realment la manera de composar respon a un modus operandi bastant determinat a aquestes alçades.
Obrint “Crawl” amb teclat i bateria de forma contundent, no amaguen aquests tics de composició ja que l’entrada de la part vocal, amb un breu motiu intermedi, no aporten res de sorprenent. Una interpretació fabulosa, però que es comença a quedar una mica plana per recurrent.
Així que iniciar amb un solitari orgue i prosseguir amb uns ambients de guitarra acústica i teclat per embolcallar la veu, es de molt agrair per donar un cert dinamisme a l’àlbum. Tot i amb això, “Find My Way Back” és una balada rock a mig temps massa canònica. Això sí, un entén perfectament perquè David Coverdale va contractar en el seu dia a Jelusick per acompanyar-lo (llegeixis: “per cantar on ja no arriba”) a Whitesnake. Parlant del tema pròpiament, passa sense pena ni glòria per les nostres oïdes.
Quasi que és millor que tornin als camins trillats de “Crucifier”, amb una nova mostra d’influx del nu metal i molt de prog. El desenvolupament de tots els músics és bastant més resolutiu quan s’atenen a fer les composicions que ja coneixem, deixant espai a les exhibicions de musculatura dels dos capos de la banda i, la resta, com deien els de Muchachada Nui, acceptant el seu paper de gregari.
“Keeper of the Gate” entra en terreny més propi del hard rock de forma bastant reeixida i amb un regust bastant clàssic, amb una certa oloreta als Rainbow dels anys setanta. Però “Hypernova 158” torna als terrenys del rock progressiu amb un impressionant tema instrumental en el que es reparteix molta cera, fins i tot tenint un espai de lluïment pel baix, que dona a entendre que amb un cert temps de treball, aquí tenim un potencial enorme pel futur.
I com a cloenda tenim el tema homònim a l’àlbum: “Insanium”. Després del parèntesis dels dos anteriors talls, tornem a quelcom que ja ens sona en excés. Sota una aparent estructura estàndard, tenim un treball impecable i una col·lecció solista entre estrofes i tornades agradables. Destacar l’interludi més pesat amb alguns amalgames divertits, que deixa pas a una solitària guitarra en el passatge que presagiava certa part densa i fosca, però que la veu de Jelusick ens la porta a zones més segures per la banda; és a dir, a una nova sèrie solista. Com bons germans, després del solo de Sherinian, ve el torn de Thal en la represa dels ritmes primerencs. La conclusió, en forma de riff agressiu finalitzant amb un fade out serveix per donar una colofó inesperat.
Sap greu, però tenim mostres de que la teoria de banda improvisada és certa. Unes execucions polidíssimes i correctes, però podrien estar tocant un tema de Celine Dion perfectament i donar-li la mateixa ànima. Esperem que la banda vagi prenent cos i personalitat a mesura que elaborin nous treballs, perquè talent interpretatiu tenen; a veure si encerten amb el compositiu. Això sí, si ens els posen en un festival intentarem estar a primera fila.
Redactor : David Sàez