El cantant de Magnum ha parlat obertament, en una conversa amb Dales Rock Interviews, de la decisió de mantenir la banda viva després de la mort de Tony Clarkin, el guitarrista, compositor i motor real del grup. La resposta que en dona no té res d’heroic: no li sortia del cor, hi va ser empès des de fora, i durant bona part d’aquell any va viure amb un buit que no sabia com omplir. Cinquanta anys de feina compartida no es reemplacen amb un comunicat.
Qui el va tornar a pujar a l’escenari va ser Tobias Sammet. Catley ja tenia contractada la gira d’estiu amb Avantasia, el projecte del músic alemany en què fa anys que participa, i s’hi va agafar per no quedar-se a casa: una desena de grans festivals europeus en què va comprovar que el públic sabia perfectament qui era i què li havia passat. Cantant temes d’un altre davant d’aquella reacció, diu, va arribar a la conclusió que allò l’havia de compartir també amb el seu públic, el de Magnum, que no va a veure’l una hora sinó una hora i mitja i no va a veure ningú més. La incògnita era la guitarra, i l’ha resolta Brendon Riley, l’antic tècnic de guitarres de Clarkin, que ja es coneixia el repertori de memòria i que als seguidors no els resultava una cara nova: ha estat el guitarrista de les dates del 2025 i del 2026.
Magnum són una anomalia dins del rock britànic. Nascuts a Birmingham a principis dels setanta, mai no van encaixar del tot en cap etiqueta —massa melòdics per al hard rock, massa èpics per a l’AOR, massa directes per al progressiu— i van acabar definint un territori propi que a la Gran Bretanya es va batejar com a pomp rock, amb «Chase the Dragon» (1982), «On a Storyteller’s Night» (1985) i «Wings of Heaven» (1988) com a cims, i amb les portades fantàstiques de Rodney Matthews com a segell visual inconfusible. Clarkin ho escrivia pràcticament tot. Després de la separació del 1995 i del retorn el 2001 van encadenar una segona etapa de productivitat notable, amb un disc cada dos anys fins a «Here Comes the Rain» (2024), que el guitarrista va deixar acabat abans de morir. Que la banda continuï amb el seu tècnic de guitarres a l’escenari i amb l’única veu que ha tingut mai és, segurament, l’única manera que això es podia fer.