Avui parlaré d’un altre instrument únic que també va esdevenir icònic de l’època daurada del Rock Simfònic, la bateria d’acer inoxidable d’en Carl Palmer dels Emerson, Lake & Palmer (ELP).
A la 1ª meitat dels anys ’70 el Rock Simfònic estava en plena efervescència, els grups capdavanters venien moltíssims discs i omplien grans recintes a les seves gires. Semblava haver-hi una màxima que deia que “com més millor”, res no es considerava un excés. La música era cada cop més complexa i elaborada, els conceptes temàtics més abstractes i ambiciosos, les portades dels àlbums més sofisticades i cares de produir, les gires més pomposes i espectaculars pel que fa a escenografia, so i llums, i també els instruments musicals augmentaven en sofisticació i espectacularitat.
Palmer amb la bateria d’acer inoxidable el 1973
ELP en particular van ser especialment destacats en aquesta cursa. Tot i debutar només al 1970 el seu progrés va ser molt ràpid. A finals del 1972 / principis del ‘73 en Keith Emerson ja s’havia ampliat el seu sintetitzador Moog modular com no s’havia vist mai i portava a més els 2 orgues Hammond (C-3 i L-100), un Hohner Clavinet, un Minimoog i el piano acústic. En Greg Lake tocava els seus diversos baixos i guitarres sobre una catifa persa de 6.000 lliures i li havia demanat al luthier Tony Zemaitis que li construís una exclusiva guitarra / baix de doble màstil. I en Carl Palmer després d’haver començat amb una senzilla bateria Ludwig de només 1 timbala i 2 goliats (timbales de terra), també l’havia ampliat molt i tocava una Ludwig Octaplus de 7 timbales + 2 goliats, alternant timbales negres i daurades, i ja la complementava amb els dos enormes gongs Paiste i la campana d’església de 60 kg que va adquirir d’una fundició que l’havia rebutjat per haver sortit una mica desafinada.
La bateria Ludwig Octaplus d’en Palmer a finals del 1972, ja molt completa
Emerson i Palmer van ser escollits respectivament millor teclista i millor bateria del món (del gènere rock) als premis de la revista Melody Maker del 1972, i ELP com millor banda del món (i en Lake com millor productor i Emerson/Lake com millors compositors, sens dubte ELP van arrasar aquell any). Aquells premis es van celebrar amb un concert el 30 de setembre del ’72 on ELP portaven 2 enormes ninots de Tarkus que treien fum per la boca i disparaven escuma pels canons.
Envaïts per l’efervescència del moment, el grup va crear el seu propi segell discogràfic Manticore Records i va comprar un teatre a Fulham a Londres per utilitzar com a lloc d’assaig i estudi de gravació i producció (Manticore Studios) per on van passar grups com Led Zeppelin, Jethro Tull o la Premiata Forneria Marconi, ja fos per gravar o per assajar les seves gires. Allà van començar a treballar en el que segons molts seria el seu àlbum més ambiciós, Brain Salad Surgery que sortiria a finals del 1973.
ELP recollint els premis del Melody Maker del 1972, i un dels ninots de Tarkus
Un primer prototip de la bateria d’acer inoxidable. Més endavant van separar les timbales en 2 grups per fer espai al mig per el plat ride i s’hi van afegir suports per més elements i pels micros de les timbales
ELP estaven on fire y en Palmer necessitava alguna cosa més única i espectacular. No està clar de qui exactament va ser la idea original, però el cas és que en Palmer i l’empresa d’acers The British Steel Company, que va esponsoritzar el projecte, van començar a treballar en el disseny d’una bateria exclusiva feta d’acer inoxidable. Fins llavors els cascs de les bateries (les carcasses cilíndriques del bombo, les timbales i els goliats) estaven fets de fusta, i alguns de fibra de vidre o plàstic. Només el casc de la caixa estava sovint fet de metall, si bé també n’hi ha de fusta.
Pot semblar curiós que cap fabricant de bateries va estar implicat en el projecte, ni tan sols Ludwig que era el proveïdor principal d’en Palmer aleshores, però en Palmer va explicar que va ser perquè els fabricants ho volien enfocar de manera comercial, mentre que ell volia una cosa única, personal i exclusiva. De manera que ho van fer tot entre en Palmer i enginyers de la British Steel, més un enginyer electrònic anomenat Nick Rose per la part electrònica que de seguida comentaré. Els components d’altres fabricants utilitzats van ser només els cèrcols que eren de Gretsch, la caixa que era una Ludwig i el pedal del bombo i el peu del charles que eren també de Ludwig (i els parxes que eren Remo i tots els plats eren Paiste).
En aquella època els sistemes de rack per les bateries encara no existien, el primer comercial el va treure Pearl el 1983. Els racks de bateria són les estructures fetes amb tubs o perfils on es poden fixar els diferents elements de la bateria, principalment les timbales i els plats i també altres elements de percussió. Fins llavors cada timbala o plat necessitava el seu peu individual (excepte si anaven fixades al bombo), per la qual cosa si parlem de bateries grans com la d’en Palmer, el procés de muntar-ho tot i ajustar la posició de cada element de la bateria era molt llarg i laboriós.
Aquesta bateria solucionaria aquest problema construint una estructura d’acer amb els suports fixes per tots els elements, tant les timbales com els plats i algunes percussions, de manera que no calia ajustar res cada cop que es muntava. Una idea innovadora aleshores, si bé implicava dificultats per el transport donat que l’estructura era molt gran i pesada i no es desmuntava i plegava com els racks actuals (estava dividida només en 2 parts, una a cada costat). Però en aquella època els ELP no pensaven en costos ni problemes pràctics. El rack incloïa també els suports per els micròfons que anaven col·locats dintre de cada timbala, que eren dos, el normal acústic i un altre per activar els sons electrònics.
Els cascs del bombo, timbales i goliats es van fabricar amb làmina d’acer inoxidable d’un quart de polzada de gruix (algunes fonts inclòs el propi Palmer en alguna entrevista diuen mitja polzada, però l’actual propietari ha confirmat que la dada correcta és un quart). Consistia en 7 timbales amb diàmetres des de 6 a 15 polzades, 2 goliats de 16 i 18 polzades i un enorme bombo de 28 polzades (quan la mida més comú és de 22 polzades). Com he dit la caixa era una Ludwig de 14 polzades, el pedal del bombo un Ludwig Speedking i el del charles un també Ludwig Atlas. El seient també es va fabricar especialment per en Palmer. Totes les timbales eren del tipus amb un sol parxe superior (anomenades concert toms) de manera que els micròfons es col·locaven per sota dintre dels cascs.
Per fer-la encara més única i espectacular Palmer va encarregar al joier Paul Raven que gravés imatges d’animals a totes les peces, i també va decorar la cara posterior dels gongs amb imatges de dragons xinesos.
Segons en Palmer l’acer produïa un so molt potent i brillant comparat amb la tradicional fusta.
Paul Raven gravant els cascs d’acer inoxidable
Una altra innovació va ser la incorporació d’electrònica. Si bé hi va haver alguns experiments anteriors com el tambor trigger de Moog, les primeres percussions electròniques comercials no van aparèixer fins el 1977 (les Pollard Syndrum), i la primera bateria electrònica el 1980 (la Simmons SDS-5). El que en Palmer i companyia van fer va ser incorporar a les timbales acústiques un segon micròfon que activava un petit sintetitzador que produïa un so determinat pre-programat. Donada l’estreta col·laboració entre en Bob Moog (pare del sintetitzador modern) i en Keith Emerson en aquella època, podríem pensar que aquests els fabriqués Moog, però no va ser el cas.
Moog va efectivament fer un primer prototip molt senzill per en Palmer però estava massa ocupat amb altres tasques, i Palmer va recórrer a un jove enginyer anomenat Nick Rose, que va fabricar els micròfons especials i els mini-sintetitzadors. N’hi havia 8 (3 que tocaven patrons seqüenciats i 5 que tocaven sons solts), i es connectaven i desconnectaven amb un pedal als peus de la bateria. Palmer els activava per generar els sons electrònics al seu solo al tema Toccata que va esdevenir habitual als concerts d’ELP. Per això, si bé la bateria era acústica, a en Palmer li agradava dir que va ser la primera bateria electrònica de la història, i en aquest sentit tenia raó.
En aquesta foto podem apreciar els micros acústics dintre de cada timbala i com cada una tenia també un segon tub d’acer que entrava dintre i contenia el petit micro que disparava el corresponent sintetitzador. També veiem en primer pla el joc de 5 temple-blocks
La bateria en sí es complementava amb una estructura superior que suportava els 2 enormes gongs Paiste de 38 i 50 polzades, la campana d’església (que en Palmer tocava famosament estirant la corda amb les dents), un enorme triangle i alguna altra percussió. A més en Palmer portava també una parella de timbals orquestrals (Ludwig de 26 i 29 polzades) i un joc de campanes tubulars d’una octava i mitja, també de Ludwig. Tot plegat anava col·locat en un també innovador pòdium giratori (que movien roadies manualment).
El conjunt de tot això pesava 2,5 tones i diversos escenaris es van haver de reforçar per suportar el pes, i alguns concerts es van haver d’anular quan això no va ser possible.
Palmer va debutar l’espectacular bateria el 1973 i, si bé hi va anar fent alguns canvis al llarg dels anys, la va utilitzar fins que ELP es van separar el 1979.
Palmer tocant la bateria el 1974
Com a incís curiós, en aquella gira 1973 – ’74 l’Emerson també va debutar una altra excentricitat: un piano que s’elevava uns quants metres sobre l’escenari i girava mentre ell el tocava. El va fer servir poques vegades perquè el seu muntatge era complex i hi havia força risc de lesionar-se (una d’elles va ser el mític festival-concert California Jam el 6 d’abril del ’74, on ELP compartien cap de cartell amb Deep Purple i també hi van participar grups com Black Sabbath, els Eagles, Rare Earth i d’altres, i que va aplegar un públic de 250.000 persones). El piano no era real, la música era pre-gravada, però és una altra mostra de la mentalitat d’ELP en aquella època, cercant sempre espectacularitat i on res no es considerava excessiu ni ridícul. Mentalitat que es va tornar a manifestar amb l’àlbum de triple LP de la gira, Welcome Back My Friends To The Show That Never Ends, per rivalitzar amb el també triple Yessongs que Yes havien tret l’any anterior.
Per cert que l’Emerson no va ser el primer en utilitzar el truc del piano aeri giratori, si cerqueu al youtube “The Steve Allen Show – Levitating Rotating Grand Piano Gag” veureu que aquest artista ja ho va fer el 1959.
En Keith Emerson amb el seu piano aeri giratori
Després d’aquesta gira, ELP van estar més de 2 anys sense trepitjar els escenaris i només el març del 1977 van treure el seu nou àlbum en estudi Works Vol I, amb el qual van escometre la seva següent ambiciosa visió: una massiva gira de quasi 100 concerts (gairebé tots als EEUU i Canadà) amb una orquestra simfònica de 64 membres (58 músics + un cor de 6) i un desplegament tècnic impressionant, enfocada a tocar principalment en grans estadis a l’aire lliure o grans recintes.
Algunes dades: només l’equip de so ja els va costar 1 milió de dòlars (era el que s’havia utilitzat per els Jocs Olímpics de Montreal del ’76, amb una potència de 72.000 watts RMS) a la qual cosa cal afegir tot l’equip per sonoritzar i monitoritzar l’orquestra. 40 enormes bafles contenint 10 altaveus JBL i pesant 200 kg cadascun. L’orquestra es col·locava en grans bastides elevades que a l’igual que l’escenari principal es van haver de fer d’alumini per no passar-se de pes. L’equip que es col·locava penjant (part dels altaveus i un equip de llums de quasi 400 focus) pesava més de 4 tones. El personal total que calia desplaçar de concert en concert era de 115 persones, amb els seus corresponents allotjaments i dietes. Tenien 63 roadies (alguns dels quals es contractaven localment per cada concert) i inclús així el temps necessari per muntar era de 8 hores, i 4 per desmuntar. Tot es transportava en una flota d’entre 8 i 12 trailers + 3 autocars…
Les bastides per l’orquestra, veiem que el director Godfrey Salmon es col·locava en una plataforma elevable hidràulicament
Apart de la bateria amb les percussions habituals (gongs, timbals orquestrals, campanes tubulars, temple-blocks, crotales…) en Palmer portava també un vibràfon, un glockenspiel (xilòfon de metall) i unes congues. L’equip instrumental de l’Emerson i en Lake no es quedava enrere, sent segurament l’instrument més especial aleshores el sintetitzador Yamaha GX-1 de l’Emerson que costava 60.000 dòlars de l’època (apart del seu habitual “monster Moog”, els orgues Hammond C-3 i L-100, un Minimoog partit especialment fabricat per a ell, el piano de cua Steinway i l’acordió). En Greg Lake portava baixos Alembic de 4 i 8 cordes, guitarres acústiques Martin, una Zemaitis de 12 cordes i una força exclusiva Travis Bean elèctrica amb el màstil d’alumini.
ELP amb l’orquestra el maig del 1977 a Detroit
Tot plegat, els costos inicials fixes de la gira passaven dels 2 milions de dòlars, més un pressupost de 200.000 cada setmana. Vist des d’avui en dia, segurament ens sembla increïble que els comptables, financers i managers no fossin capaços de fer un balanç estimat correcte del que podia significar aquest projecte en termes financers. Devien ser molt optimistes, tant com els propis ELP que estaven encara vivint el seu somni on la seva grandesa no tindria límit.
El cas és que tots plegats la van cagar. Si bé el públic estava responent prou bé, passat tot just els primers concerts els comptables els van dir que els números no sortien, i a més l’àlbum Works Vol I no s’estava venent com s’esperava. Sobtadament el projecte va haver de ser avortat. Només 15 concerts es van fer amb l’orquestra i la resta els van haver de continuar com a trio adaptant el repertori, però molts costos generals no es van poder evitar, i tot plegat els va deixar pràcticament en la ruïna. Sortosament el públic va acceptar la situació prou bé, perquè si tots aquells que havien comprat una entrada per veure un concert d’ELP amb orquestra haguessin reclamat per no haver-se complert, els ELP haurien tingut problemes encara molt més seriosos.
Palmer tocant la campana amb les dents durant el seu solo
La bateria el 1977, l’estructura superior havia canviat i ja no portava la campana
Passada la dissolució d’ELP, Palmer va vendre la bateria a en Ringo Starr que la volia per al seu fill Zak, però aquest no la va utilitzar mai i la bateria es va quedar en un magatzem fins que el 2015 en Ringo va decidir posar-la a subhasta entre moltes altres bateries i material que tenia. L’editor de la revista Modern Drummer David Frangioni, un entusiasta de les bateries, la va comprar per 75.000 dòlars i voldria que fos exposada al museu del Rock and Roll Hall of Fame a Cleveland, Ohio, però fins ara no ho ha aconseguit (el museu ha sigut sovint criticat pels fans de Rock Progressiu per la manca de representació d’aquest gènere a la seva col·lecció).
Aquesta bateria doncs va ser icònica, i més enllà del seu gran tamany va ser innovadora en al menys 4 aspectes, el material de què estava feta, el fet que va ser la precursora dels sistemes de rack moderns, l’ús de l’electrònica, i el fet de ser la primera muntada en un pòdium giratori. Sens dubte un dels símbols de les extravagàncies i excessos del Progressiu dels anys ’70, en que sovint es portaven les coses al límit.
El 1976 en John Bonham dels Led Zeppelin va demanar a Ludwig que li fessin una bateria també d’acer inoxidable, que va utilitzar des del ’77 fins els finals de la seva carrera. Ludwig va treure llavors una sèrie comercial d’aquest material, però eren molt cares i pesades i no van tenir èxit i es van deixar de fabricar el 1980. El 2006 però van treure una petita sèrie re-edició del kit d’en Bonham adreçada més aviat a col·leccionistes i fanàtics a un preu de 7.000 lliures.
Ja als 2000s amb la seva Carl Palmer Band, en Palmer va tenir un altre kit de metall, en aquest cas un aliatge de bronze semblant a l’utilitzat per els plats. De fet va ser un projecte de Jeff Ocheltree que va proposar a Paiste (un dels majors fabricants de plats) que fessin també bateries utilitzant l’aliatge sobrant de la fabricació dels plats. El projecte però va ser fallit, Paiste va aportar sobrants de l’aliatge dels seus plats de l’exitosa sèrie 2002, però els cascs de bateria fabricats amb aquest s’esquerdaven, i van haver d’anar provant diferents aliatges i aportar més metall verge de qualitats superiors, i van veure que l’idea d’utilitzar sobrants no valia, i fabricar nous aliatges adequats seria massa car.
Total que només es van fabricar 3 kits complets, el d’en Palmer, un per al Danny Carey dels Tool, i un 3er que va romandre a les oficines del fabricant Duluth Brass Manufacturing a Minnesota EEUU. Els parxes de bombo d’en Palmer posaven “Paiste” com a fabricant si bé Paiste no va arribar a participar oficialment en la seva fabricació més que per subministrar part dels metalls utilitzats.
Palmer tocant la seva “bateria Paiste” d’aliatge de bronze
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. Ja us heu llegit les ressenyes dels lectors?
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997