Anthrax van tocar el 4 de setembre al Saint Vitus Bar de Brooklyn, en la reobertura de la sala i amb les entrades exhaurides, i van aprofitar-ho per fer la primera prova en directe del disc nou: hi van estrenar «The Edge Of Perfection», «Everybody’s Got A Plan» i «NYC 93». El repertori barrejava aquest material inèdit amb clàssics de la casa —«Madhouse», «Caught In A Mosh», «Indians», «Metal Thrashing Mad»— i amb les versions que el grup arrossega de fa dècades, «Got The Time» de Joe Jackson i «Antisocial» de Trust. La sorpresa va ser una altra: «Clobberin’ Time», de Sick Of It All, que no havien tocat mai en directe.
«Cursum Perficio» surt el 18 de setembre per Megaforce Records, amb producció de Jay Ruston i del mateix grup, i és el primer disc d’Anthrax en deu anys —l’anterior, «For All Kings», és del 2016. La formació és la que el públic ha acabat considerant la definitiva: Scott Ian i Jonathan Donais a les guitarres, Charlie Benante a la bateria, Frank Bello al baix i Joey Belladonna a la veu. El detall del segell no és menor: Megaforce és la casa de Jon i Marsha Zazula que els va publicar el debut, «Fistful Of Metal», el 1984, de manera que el retorn discogràfic coincideix amb el retorn a casa.
Que el tast del disc es fes en un club petit de Bushwick i amb una versió de Sick Of It All tampoc no és una anècdota. Anthrax són l’única banda dels grans noms del thrash nord-americà que va sortir de Nova York, i sempre han estat els que tenien un peu a l’altra banda de la ciutat: el hardcore del Lower East Side, els concerts del CBGB, les bermudes i les samarretes de skate quan la resta del gènere anava de cuir. D’aquell pont en van sortir l’EP «I’m The Man» (1987), que jugava amb el rap abans que ningú del metal s’ho prengués seriosament, i sobretot «Bring The Noise» amb Public Enemy (1991), que va obrir una porta que després han travessat centenars de grups amb molt menys criteri. Sick Of It All, de Queens i en actiu des del 1986, són la institució que encara sosté aquella escena. Tocar-los una cançó al seu terreny, en una sala petita i just abans de publicar disc, és una manera bastant precisa de dir d’on vénen.
Text de Mireia Bagués