Alternatiu
Loma Vista Recordings · 21 d’agost del 2026
La dada que més diu de The Dark és la durada dels talls. Els deu caben entre els 3:17 de «Seethe» i els 4:31 de «Cold», i el disc sencer fa quaranta minuts i mig. A Hiss Spun (2017) la forquilla anava d’un minut i catorze segons a sis minuts i set: allà les cançons duraven el que demanaven, i aquí totes duren el mateix.
És el novè disc de Chelsea Wolfe i el primer des de She Reaches Out To She Reaches Out To She (2024), que li havia produït Dave Sitek amb molta electrònica al davant. El firmen Ben Chisholm, que hi torna, i Jennifer Decilveo (Hozier, Bat for Lashes), que hi entra nova. La banda de sessió és de primera fila: Justin Meldal-Johnsen al baix, Matt Chamberlain a la bateria i Robin Finck, guitarrista de Nine Inch Nails, a les guitarres.
Amb aquests noms a la sala costa d’entendre el resultat sonor. La guitarra elèctrica hi té molt poca presència, la bateria sona seca i tapada, i la veu de Wolfe queda a un pam per sobre de l’acompanyament quan la seva manera de cantar demana exactament el contrari: aquell to xiuxiuejat necessita aire al voltant per fer por. Aquí el té a tocar.
Les cançons hi són. «Turn the Key» i «Death Is Not the End», que va ser un dels dos avançaments del 23 de juny, tenen tensió de debò i arriben a un lloc; a «Halo» i a «Swallower» el material aguanta. El problema és el conjunt: deu talls amb el mateix tempo mitjà, la mateixa dinàmica i la mateixa durada fan que el disc s’escolti pla encara que cada cançó per separat no ho sigui.
Wolfe venia del folk i hi torna sovint; aquí el que hi torna és la producció, que arrodoneix el que hauria de quedar aspre. Quaranta minuts i mig, deu talls, cap dels quals no arriba als cinc minuts.
Valoració: 6/10
Text de Marçal Bonastre