Rock Progressiu
Fotografia: Enric Minguillón / Genesimphonic
Entrevista: Jordi Amela
Pendragon porten gairebé mig segle fent una cosa especialment difícil: continuar existint sense quedar-se congelats en l’època que els va fer reconeixibles per primer cop.
Des de 1978 hi ha hagut canvis de formació, d’estètica, de circumstàncies personals i de la pròpia indústria musical. Hi ha hagut discos que van trobar un públic molt més gran del que semblava possible, anys difícils, canvis de direcció, i una relació inusualment propera amb una audiència que ha anat envellint al costat de la banda.
El 3 de novembre del 2026, Pendragon tornaran a Barcelona per tocar a l’Apolo 2, dins d’una gira deliberadament curta.
A Tótum Revolútum ens interessa aquest concert, però encara ens interessa més tot el que ha hagut de passar perquè Pendragon, gairebé cinquanta anys després, encara tinguin alguna cosa nova a dir.
Pendragon existiu des de fa gairebé cinquanta anys, però en tot aquest temps hi ha hagut versions molt diferents de la banda. Si traus de l’equació les formacions, els estils de producció, les modes i fins i tot el vocabulari mateix del rock progressiu, quina és l’única cosa que ha de mantenir-se perquè alguna cosa soni genuïnament a Pendragon, per a tu?
La melodia és una cosa, tenir alguna cosa una mica diferent a dir i la manera de dir-ho; sempre m’ha fascinat i m’ha intrigat la música, i també hi compta l’amistat que en Peter Clive i jo hem tingut durant tant de temps. I, per descomptat, l’amor bàsic per l’ofici de fer música i tocar en directe.
Has explicat que The World es va fer en un moment financerament molt difícil, gairebé com un últim intent per veure si tot allò podia funcionar. Saber que un dels discos que va canviar el rumb de la banda va néixer d’aquelles circumstàncies t’ha canviat la manera de pensar sobre la seguretat creativa? Pot arribar a ser perillós, de fet, estar massa còmode quan intentes crear?
Sí, en una paraula. Pendragon sovint està una mica al límit a nivell financer, i mai és fàcil mantenir tot el projecte en marxa, però això ens manté fidels a l’ofici perquè sempre estem esforçant-nos. Sempre bromejo dient que una de les raons per les quals hem aconseguit mantenir-nos units és que mai no vam arribar a ser gaire populars. Les bandes que es fan populars sovint acaben odiant-se entre elles i deixant de ser realment creatives per culpa d’influències externes com mànagers grans, discogràfiques grans, interessos grans, egos grans: totes aquestes coses distreuen de la creativitat.
Mai oblidaré com el món va fer un gir inesperat després que vam publicar The World. He tingut uns quants moments semblants en què pensava que estàvem a punt del desastre, per exemple quan la descàrrega il·legal gairebé va aturar del tot les vendes de discos, però llavors recordes que sempre pot aparèixer alguna cosa a la cantonada i, de cop, la gent torna a comprar vinils. El vinil i el prog són un matrimoni fet al cel.
The Masquerade Overture va aparèixer el 1996, en un moment en què un disc llarg de rock progressiu, publicat de manera independent i fora de la maquinària de les grans discogràfiques, semblava tenir gairebé totes les circumstàncies comercials en contra. I tot i així va acabar venent més de 90.000 còpies a tot el món. Què creus que la gent va trobar en aquell disc que li va permetre arribar molt més lluny del que probablement tu mateix hauries pogut imaginar?
Ja ens havíem fet un públic amb la direcció de The World i The Window of Life, i crec que quan arribes amb un tercer disc d’un estil semblant, la gent ja està predisposada a agradar-li’n. Amb aquella portada i aquell so molt clàssic de rock progressiu, tenia molt d’atractiu en un moment en què algunes bandes de prog començaven a distanciar-se’n.
Per a alguns guitarristes, el solo és gairebé un esdeveniment a part dins la cançó. Amb Pendragon, sovint sembla que passa una cosa diferent: la guitarra apareix justament en el punt on les paraules ja no basten. Quan escrius un d’aquests solos llargs i melòdics, hi penses realment com a guitarrista, o estàs intentant continuar la lletra sense paraules?
Quina pregunta més interessant! Crec que des que vaig sentir la cançó Ice de Camel, em vaig adonar que, pràcticament, pots parlar a través del teu instrument un llenguatge molt profund sense pronunciar ni una paraula. Soc molt conscient d’aquest enfocament, de manera que l’ànima i les melodies de les parts de guitarra estan molt arrelades dins la composició de la cançó, i no són un simple afegit de darrera hora. M’encantava com Tony Banks, de Genesis, també ho feia així: escrivia melodies de teclat dins les cançons que no eren pròpiament «solos», sinó parts estructurals de la cançó.
Has parlat obertament de com Not of This World va quedar marcat per un període especialment difícil de la teva vida. Aquell disc et va permetre escriure en un llenguatge emocional diferent? I un cop has descobert aquesta manera d’escriure, és possible tornar enrere com a compositor?
Sí, exactament. Amb Not of This World vaig sentir que, lletrísticament, deia exactament el que volia dir d’una manera emocionalment més profunda. Depèn de quin tipus de cançó vulguis escriure: si busques alguna cosa optimista, probablement no recorreràs a temes desoladors o melancòlics. Bàsicament, et dona una eina més a la caixa d’eines, de manera que pots escriure cançons amb significats molt profunds o d’altres més optimistes; dona una bona varietat.
El públic del rock progressiu pot ser extraordinàriament fidel, però aquesta fidelitat té una conseqüència interessant: amb els anys, els oients es construeixen la seva pròpia idea de què és Pendragon. Has sentit alguna vegada que el públic entenia Pendragon d’una manera diferent de com tu l’entenies? I quan passa això, fins a quin punt estàs disposat a decebre una part del públic per seguir cap on et porta la música?
D’entrada, no crec que decebi tant el públic, perquè, fem el que fem, sempre hi serà la melodia, el «so Pendragon». Quan vam fer el rap a Passion, el vam seguir d’una melodia de guitarra ben típica de Pendragon; així que, amb el públic, suposo que els «tombem» i després els tornem a aixecar. És com mirar una pel·lícula: hi ha d’haver un element de perill, si no, pot resultar una mica avorrit.
La majoria de la gent creu que vol sempre el mateix, però en el fons el que vol és un element de perill, com a la vida mateixa: conduir ràpid, escalar muntanyes, la possibilitat que el teu equip de futbol perdi, el cinema i també la música. Hi ha d’haver alguna cosa que ens repti d’alguna manera. Crec que sovint, quan la gent sent per primer cop un disc nou, es queda una mica esgarrifada si hi troba alguna cosa diferent dels discos anteriors, però això és el moll de la vida: jo vaig odiar The Lamb Lies Down on Broadway la primera vegada que el vaig sentir, i dos mesos després era la millor música que havia sentit mai.
El rock progressiu, en bona part, el van crear músics molt joves que intentaven fer coses que encara no existien. Ara tu fas música amb gairebé cinquanta anys d’experiència a l’esquena. Sobre què pot escriure avui en Nick Barrett que, simplement, el Nick Barrett de vint-i-cinc anys no tenia manera d’entendre?
He descobert que, a mesura que et fas gran, el vòrtex de la creativitat es torna encara més infinit, i estic aprenent coses en què ni tan sols pensava als 25 anys, probablement perquè la meva manera de veure les coses m’ha fet dedicar el temps a la creativitat i a l’ofici, en comptes d’intentar fer que Pendragon fos popular. L’ofici és on va l’energia, i arribes a un punt en què les possibilitats són infinites. Crec que m’he tornat més obert a absorbir moltes més influències diferents que quan tenia 25 anys.
Has explicat en diverses ocasions com activitats que semblen molt allunyades de la música —viatjar, viure a Cornualla, fer surf— acaben alimentant el que escrius. Creus que, de vegades, els músics cometen l’error de separar massa dràsticament «viure» i «treballar», quan precisament aquell temps en què sembla que no estan fent música pot ser on comença el proper disc?
Sí, conec alguns músics que només fan música, i a un en concret li vaig preguntar: «Per què treus un altre disc tan de pressa després de l’últim?», i em va respondre: «És l’única cosa que faig». Crec que li feia por perdre l’interès de la gent, però el problema és que, llavors, tot el que fan sona igual: no hi ha un pensament realment profund, no hi ha idees noves inspiradores, i es converteix simplement en feina, en anar marcant caselles per treure coses al mercat.
De vegades has d’anar a buscar altres influències: la natura, els fantasmes, Déu, la política, volar, nedar, fer exercici, llegir llibres, tot aquest tipus de coses, i el simple fet de pensar genera inspiració. A mi em costa molt seure davant d’un ordinador i treure’n idees de lletres; m’és molt més fàcil quedar-me mirant el mar.
El 2023 vas parlar amb una franquesa poc habitual sobre l’economia real de les gires: autobusos, equip tècnic, assajos, fabricació, caixets, hotels… I vas posar Espanya específicament com a exemple d’un lloc on voler tornar-hi no vol dir necessàriament poder-ho fer quadrar. En quin moment acceptar un concert deixa de ser una decisió de negoci racional i es converteix en una decisió emocional?
Sincerament, poques vegades és una decisió de negoci, llevat que estiguem especialment sense diners. Jo ho veig així: si podem fer-ho funcionar, ho farem funcionar. Vaig posar Espanya com a exemple perquè és difícil arribar-hi només per fer un o dos concerts, pels costos de desplaçament, mentre que als Països Baixos, per exemple, hi pots arribar un dia, fer el concert i tornar a casa l’endemà. És tan geogràfic com qualsevol altra cosa, i probablement per això mai no hem fet gaires concerts a Itàlia.
En general, ho veig així: la gent de tot el món ens ha donat suport durant tant de temps que, si podem fer-ho funcionar, farem tot l’esforç possible per anar-hi a tocar. No som una banda gran, així que estem lligats a restriccions econòmiques sobre on podem tocar, però, en general, la decisió «emocional» de tocar sol acabar pesant més que la financera.
Hi ha gent que fa trenta o quaranta anys que compra els vostres discos, que viatja per veure-us i que, en un sentit molt real, ha anat envellint al costat de Pendragon. Aquesta proximitat és extraordinària, però també es pot convertir en una responsabilitat. Et costa més assumir un risc artístic sabent que davant teu hi ha gent que ha construït part de la seva vida al voltant d’aquesta música?
No. Assumir aquest risc ha estat força fàcil. Evidentment, sempre hi haurà gent a qui no li faci gaire gràcia el rap de l’àlbum Passion, ha ha! Però una quantitat sorprenent de gent ho va acceptar i ens va donar el benefici del dubte. Crec que hem tingut molta sort que els qui segueixen la banda hagin estat molt oberts de ment amb el que fem. En realitat no escric la música per agradar a una base de fans, sinó que l’escric per agradar-me a mi mateix, i crec que, si a mi m’agrada, hi ha bastantes possibilitats que també agradi als fans, perquè normalment anem a la mateixa pàgina.
Les bandes amb dècades d’història sovint diuen que són «com una família», una expressió que de vegades sona més amenaçadora que reconfortant. Què és el que realment ha permès que Pendragon sobrevisqui als seus propis membres durant tant de temps? L’amistat, la distància, uns rols ben definits, el sentit de l’humor… o simplement saber exactament quan és millor deixar-se en pau els uns als altres?
Tot això alhora! És el que aprens quan has estat amb la mateixa gent durant tants anys.
Estàs treballant en música nova mentre et prepares per a aquesta gira. Sense demanar-te que revelis res que encara no estiguis preparat per explicar, m’interessa més una altra cosa: quina és la pregunta que intentes respondre fent aquest nou disc? No tant com sonarà, sinó què intentes descobrir mentre el fas.
Que encara hi deu haver un milió de melodies que Tony Banks no ha escrit mai! Busco melodia, i no en trobo prou en el prog actual. M’encanten aquells vells discos de Genesis, i sempre seran una influència potent per a mi, junt amb moltes, moltes altres.
Quan escric un disc nou, normalment no tinc gaire idea de com acabarà; sempre ho comparo amb una obra en construcció: hi ha sacs de ciment, alguns maons, una excavadora i una formigonera, però no saps ben bé com acabarà agafant forma. També a nivell lletrístic: fer alguna cosa amb un cert significat, amb una certa filosofia, teologia, potser una mica d’humor; tot això hi va a parar, a l’olla.
Aquesta gira arriba quan part de la teva ment ja està ocupada amb aquesta música nova. Quan tornes a material escrit fa deu, vint o trenta anys, has redescobert mai alguna cosa que solies fer i t’has adonat que, sense notar-ho, havies deixat enrere un dels teus propis instints? Pot una cançó vella acabar canviant un disc que encara no existeix?
La veritat és que no gaire; tendeixes a avançar amb les teves tècniques. En el meu cas, la manera com toco la guitarra, el piano i com escric les lletres és molt diferent de com ho feia fa trenta anys. Crec que és molt difícil tornar enrere… no ho sé, seria mai possible tornar a escriure alguna cosa tan extraordinària com Dark Side of the Moon? Probablement no. Suposo que és una mica com trobar uns pantalons de campana vells al fons de l’armari: eren bons als anys setanta, però el teu cervell simplement no pot entendre que potser els voldries tornar a posar ara.
Per a algú que va descobrir Pendragon a través de The Masquerade Overture, la banda pot representar una cosa molt concreta. Per a algú que hi va arribar per Pure o Love Over Fear, Pendragon pot voler dir alguna cosa força diferent. Com construeixes avui un repertori que sigui fidel a totes aquelles versions de la banda sense convertir el concert en un museu de la teva pròpia història? I, concretament a Barcelona, preferiries que algú que fa anys que espera el vostre retorn reconegués exactament el Pendragon que recorda, o que sortís de l’Apolo havent descobert alguna cosa que no s’esperava?
Doncs estic orgullós de tot el que hem fet. Fa un parell d’anys vaig haver d’escoltar el vinil de Fallen Dreams and Angels, que té el nostre primer mini àlbum, i em va encantar tornar-lo a sentir, així que no tinc cap problema a triar cançons de totes les èpoques per al repertori en directe. No soc d’aquells que odien una etapa concreta de la banda.
A Barcelona tocarem alguna cosa de The Jewel, de Kowtow, de Masquerade Overture, i de pràcticament tots els altres discos; és simplement com ho fem, i el més sorprenent és que sovint trobem una manera nova de presentar aquelles cançons que no vam fer servir quan van sortir per primer cop.
Si poguessis asseure cinc minuts el Nick Barrett del 2026 amb el jove que va fundar Pendragon el 1978, quina part de tota aquesta història creus que li costaria més de creure? Els discos? Els anys difícils? El fet que encara estiguis buscant la propera cançó? O simplement que, gairebé cinquanta anys després, un dimarts a la nit a Barcelona, encara hi hagi una sala plena de gent esperant que Pendragon pugi a l’escenari?
Crec que ni jo mateix m’ho acabo de creure, que als 65 anys, després de cinquanta anys fent això, tot allò hagués estat possible; m’hauria quedat al·lucinat. M’hauria sorprès saber que, probablement, tinc un amor encara més gran per tocar, i que la meva curiositat per fer música no ha minvat gens.
El fet que la gent vingui a veure’ns a Barcelona és increïble. Hi ha una cançó al disc Believe que es diu «Edge of the World» on canto justament sobre la possibilitat que ja no poguéssim tornar a tocar mai més per a la gent que ens ha acompanyat durant tant de temps, perquè després de Not of This World i del meu divorci vaig pensar que potser s’havia acabat tot. Però, com tots sabem, d’un gla en surt un roure; a hores d’ara ja hauria de saber-ho.
Moltes gràcies, Nick, pel teu temps, per la teva honestedat i per mirar enrere amb nosaltres sobre tants anys d’història de Pendragon. Tenim moltíssimes ganes de tornar-te a donar la benvinguda a Barcelona el 3 de novembre.