Rock Progressiu
21 de febrer del 2026
Deu temes, seixanta-cinc minuts i tres talls que passen dels nou: «Master Of Illusion» és el primer disc de Molstone i no dissimula gens d’on ve. El grup es va formar el 2014 a Frísia, quan el baixista Mol Mulder va demanar a Sieberein Schaaf (veu i teclats) i a Klaas Hingst (bateria) que muntessin una banda, que els primers anys va tocar versions de Deep Purple, Pat Travers i Joe Bonamassa i que més tard va incorporar Bobby Veenstra a les guitarres. Les composicions les firma Schaaf, i el seu currículum explica mig disc: va ser el cantant i teclista dels dos primers àlbums de Flamborough Head, «Unspoken Whisper» (1998) i «Defining The Legacy» (2001), i va plegar del grup poc després del segon per motius personals. El cinquè membre, Jan Bulthuis, va entrar als teclats precisament per deixar-lo cantar sense haver-ho de tocar tot.
No és un disc conceptual, però les lletres van gairebé totes al mateix lloc: «The Attic», nou minuts i mig, parla del que la gent amaga quan les circumstàncies canvien; «Slave To Technology», de l’addicció; «Not Alone», el tall més curt amb tres minuts i mig, de revoltar-se contra la violència domèstica; «Mind Sculpture», que tanca el disc amb nou minuts i quart, de la manipulació. El centre de gravetat musical és el dels primers Flamborough Head: teclats fent paret, melodies que es recorden a la primera i solos repartits entre guitarra i sintetitzador. L’herència de la banda de versions és el que impedeix que tot plegat quedi en neo-prog de manual, perquè hi ha pes de hard rock a les parts centrals, i Sander Grupstra hi entra convidat amb una guitarra de dotze cordes. «Heavy Weight», cinc minuts instrumentals de teclats, és l’adaptació d’una peça que es va tocar en un enterrament on el grup va participar.
El disc es mesura amb el neo-prog neerlandès de finals dels noranta (Flamborough Head, Kayak, i de fons els primers Marillion i Pendragon) i amb poca cosa posterior, de manera que un debut del 2026 arriba sonant a disc de catàleg. A sobre hi ha la llargada: seixanta-cinc minuts és molt per presentar-se, i amb tres talls de nou minuts i la resta al mateix tempo mitjà la segona meitat demana més paciència de la que el material necessita. El que compra el disc és l’ofici. La veu de Schaaf aguanta vint-i-cinc anys després d’haver plegat de Flamborough Head, i les deu cançons estan arranjades sense una nota de més. Qui va deixar un grup el 2001 per motius que no ha explicat ha trigat dotze anys més a tenir-ne un de propi, i l’ha omplert de cançons sobre el que la gent amaga.
Valoració: 7.0/10
Text de Guillem Cardós