Rock Progressiu
Moonquake Records · 30 de maig del 2026
Trenta-quatre minuts i quaranta-tres segons per a nou talls, dels quals només dos passen dels cinc minuts. «Sea Shanties For Future Sailors» s’obre amb «Prelude», un minut i mig d’onades i veus corals, i es tanca amb «Pirates Recapitulation», setanta-sis segons que tornen al tema del segon tall: el disc és un cercle, i a dins hi ha cançons de quatre minuts amb més coses que algunes suites de vint.
El sextet de San Diego ve d’Interrobang, el nom amb què Mat Rakers —compositor principal, teclats i guitarra— signava gravacions casolanes gairebé sempre instrumentals. El canvi de nom té una explicació prosaica: els van deixar fora de la programació d’uns quants promotors de la ciutat quan Rakers parlava massa clar dels problemes de la indústria, i el grup va votar «Wolves» com a referència a aquella mateixa indústria. Hi toquen Ryan Bradley a la guitarra, Nathan Robinson al baix, Kevin Capacia a la bateria i, portant el pes del disc, les dues veus d’Anastasya Korol i Latifah Smith. A «Archons», dos minuts i mig, canten pràcticament soles i en harmonia; a «Pirates» s’hi obre un passatge de jazz-prog amb teclats aguts al mig abans d’un final d’aire cèltic; i «Elegy», set minuts, comença com un concert de piano per a dues veus i acaba en una a cappella que gira sobre ella mateixa. «Thing Eater» és on es veu més clar l’eclecticisme que el grup es declara —cambra clàssica, math rock, jazz i prog— perquè en cinc minuts i tres quarts hi passa també pel metal simfònic i pels teclats de prog clàssic.
El recurs que els identifica és l’únic que no descansen mai. Les dues veus hi són a tots els talls i gairebé sempre a la mateixa altura, i quan el disc busca intensitat la hi busca pujant-les, no canviant-ne el color. A «Gambler», dos minuts i cinquanta-set, es nota més que enlloc, perquè el tema és curt i no té temps de fer res més. L’economia que a escala de disc és virtut —cap tema estirat, cap minut de farciment— a escala de cançó es gira en contra: en tres o quatre talls hi ha una idea que s’acaba abans d’haver-se desenvolupat. Amb tot, és el disc més breu dels quatre que han publicat: «The Sheep That Eats The Wolf» (2023) en tenia setze, de talls, i abans hi havia «Bone Script» (2019) i «Plot Armor» (2017). La retallada els ha anat a favor.
Valoració: 7.5/10
Text de Guillem Cardós