Jazz
Autoeditat · 3 de juliol del 2026
«Atrophy» obre «Disillusion» amb una introducció curta de guitarra sola i aire neoclàssic, i tan bon punt hi entra la banda el disc ja no amaga el que vol ser: un quartet de guitarra elèctrica i saxo tenor amb el peu posat al rock progressiu. Jay Matharu hi toca guitarra i teclats, Erik Brandell el tenor, Christine Lanusse el baix elèctric i Jacob Johnson la bateria. Es va gravar en diversos llocs de Suècia i de França l’estiu i la tardor del 2025 i va sortir, autoeditat, el 3 de juliol.
Els vuit talls fan trenta-quatre minuts justos. «Cog» té el millor moment de guitarra del disc, una cascada saturada que entra a mitja cançó; «Shruti», un minut i trenta-cinc, obre amb un so de guitarra que imita la sitar, i dos talls més enllà «Chalo» torna a aquell terreny amb un riff que puja i baixa mentre Matharu i Brandell s’alternen els solos. Matharu va néixer al sud de Londres el 1981, va estudiar música del nord de l’Índia amb el pandit Sanjay Guha el 2009 i va marxar a Suècia el 2010; aquella formació surt en aquestes dues peces i en poques més.
El patró es repeteix massa: tema, solo de guitarra, solo de tenor, tema. Sis dels vuit talls estan construïts igual i es mouen tots entre els tres minuts i quart i els cinc i quart, de manera que «Bittersweet» —set minuts i divuit, el tancament, amb un tema de regust de blues i la caixa de Johnson empenyent— acaba carregant tot sol amb la feina de donar al disc un lloc on arribar.
És el segon disc de Matharu: el primer, «These Clouds Are So Undisciplined!», és del 2017.
Valoració: 7.0/10
Text d’Aina Torrents