Jazz
Between The Lines · 2 d’octubre del 2026
«Ode to Johnny Doran» dura deu minuts i tres segons i és la peça més llarga de «Disambiguation». Christy Doran hi comença sol i deixa un silenci entre frase i frase que ocupa tant com les notes: les línies no es resolen, es queden suspeses, i quan la tabla d’Imran Khan hi entra no marca cap pols, només els dona permís per continuar. El disc són vuit peces i cinquanta-un minuts i vint-i-quatre segons, va sortir el 2 d’octubre a Between The Lines, i només hi toquen dues persones i dos instruments.
Doran va néixer a Irlanda el 21 de juny del 1949 i fa sis dècades que toca, i el que fa aquí no és anar a buscar la música índia per fer-ne ornament. A «Continuum V» (cinc quaranta-dos) la guitarra elèctrica obre un espai net i de tempo mitjà on cada decisió petita se sent, i la tabla, en comptes d’acompanyar, mou el centre de gravetat cada vegada que la guitarra l’ha fixat. A «The Day They Came» (set deu) la mateixa operació es converteix en joc: una figura de guitarra inclina el terra i Khan en refà l’equilibri inventant-se un centre nou. «Disambiguation», set quatre, obre el disc amb una guitarra oberta i tenyida de country que acaba portant la melodia cap a un folk que no és de cap arxiu concret.
Les dues peces que es desvien del duo són les que convencen menys. «Taal Pravaah» (tres trenta-vuit) és l’única composició que no signa Doran i és de tabla sola: és magnífica i no té res a veure amb la conversa que el disc defensa la resta de l’estona, de manera que funciona com una demostració enmig d’un diàleg. I a «Mantra On An Irish Stream» (cinc cinquanta-tres) la guitarra entra en inversions i tractaments digitals que trenquen justament la condició de la resta del disc: dos instruments escoltant-se sense res al mig.
El tancament recupera el fil. «Dark Slender Boy», cinc cinquanta-tres, insinua una raga a través de la distorsió i es queda a la vora sense resoldre-ho, i abans «Haute Savoie» (sis un) és la peça més enèrgica del conjunt sense que l’energia li faci perdre la forma. Cinquanta-un minuts per a una guitarra i una tabla són molts minuts, i el disc els aguanta perquè no fa mai dues vegades la mateixa cosa.
Valoració: 8.0/10
Text d’Aina Torrents