Rock Progressiu
Esoteric Recordings · gener del 2026
El segon CD d’«Earthrise» comença amb tres talls que sumen menys de deu minuts: «Rhayader Goes to Town» (cinc dinou), «Sanctuary» (un quinze) i «The Snow Goose» (tres dinou). El disc d’on surten encara no existia la nit del 30 d’octubre del 1974, i s’hi sent com Camel assajaven en públic un material que encara no havien tancat. A «Rhayader Goes to Town», després de l’entrada dramàtica, Andy Latimer, Peter Bardens i Andy Ward es deixen caure en una estructura de blues amb un to de Les Paul que remet directament al Pink Floyd d’aquells anys, i d’allà passen a un passatge rítmic molt més trencat.
La resta és el repertori de «Mirage» i del primer disc, tocat per una banda que aquella setmana preparava la primera gira americana. «Nimrodel / The Procession / The White Rider» ocupa deu minuts i cinc segons i és on mana Bardens: orgue i sintetitzador al davant, i Ward sostenint-ho amb una bateria que empeny en comptes d’acompanyar. «Supertwister» (tres setze) és l’únic lloc on Latimer canvia la guitarra per la flauta i el concert baixa de to, «Arubaluba» (set trenta-tres) és la part on el quartet s’estira més enllà del que havia gravat, i «Lady Fantasy», quinze minuts i vint-i-sis, s’estira força més que la versió de «Mirage». Tanca «Homage to the God of Light», divuit cinquanta-cinc, que no és ni de Camel: és de «The Answer», el disc en solitari que Bardens havia fet el 1970.
Aquest concert ja havia sortit abans, i no una vegada: la major part era a «A Live Record» (1978), n’hi havia més a les reedicions del 2002 dels dos primers discos, i sencer es va publicar dins de la caixa «Air Born» el 2023. Qui tingui aquella caixa comprarà per segona vegada el mateix màster de setze pistes. El que fa ara Esoteric és treure’l sol, en dos CD, amb la mescla de Stephen W. Tayler i les notes de Mark Powell, i la decisió és legítima. El que no diu enlloc la caixa és que la gravació ja es podia tenir sencera des del 2023.
El so, això sí, justifica l’operació. La mescla col·loca l’oient dins de la sala i deixa sentir la resposta del públic a cada gir —i al que respon aquell públic, a «Rhayader Goes to Town» i a «The Snow Goose», és a una música que encara no tenia disc i que la banda provava davant seu. Era la formació de Latimer, Bardens, Doug Ferguson i Ward, la que va aguantar fins a «Moonmadness» (1976), i aquella nit els enxampa entre dos discos: un de publicat i un que encara s’estava fent.
Valoració: 8.0/10
Text de Guillem Cardós