Jazz
Thingamajig · reedició del 2026
«For Django» passa dels onze minuts i és el centre del disc. És on es sent per què «The Call» no s’assembla a la resta del catàleg d’ESP-Disk d’aquells anys: Henry Grimes deixa que la peça s’obri a poc a poc i s’hi reserva un solo de contrabaix amb arquet que és el moment més bonic dels nou talls. Perry Robinson hi toca el clarinet, que era un instrument rar en aquell context, i Tom Price manté la bateria en un segon pla que no tapa mai cap dels dos.
El trio va gravar el 28 de desembre del 1965 i ESP el va publicar el 1966. Era el primer disc de Grimes com a líder després d’anys de fer de contrabaixista de sessió, i el que hi va posar va ser contenció: sis peces originals del grup, espai entre les frases i una idea harmònica que no s’esperava de la seva reputació d’aleshores. «The Call» i «Son Of Alfalfa», les dues últimes, són les que s’allunyen més de la melodia sense arribar a perdre-la.
Aquesta edició hi afegeix tres talls del desembre del 1966 gravats sota el nom de Marzette Watts, i el salt és brusc. Hi tornem a tenir Grimes al contrabaix, però ara amb Clifford Thornton al cornetí i al trombó, Sonny Sharrock a la guitarra, Byard Lancaster al saxo alt i la flauta, Karl Berger al vibràfon, Juney Booth en un segon contrabaix i J.C. Moses a la bateria. On el trio anava per sostracció, l’octet va per acumulació i improvisació col·lectiva.
Són dos discos diferents en un. El trio de 1965 té una forma tancada i acaba on ha d’acabar, i els tres talls de l’octet, que venen de «Marzette Watts and Company» (ESP-Disk, 1968) i ja havien estat reeditats el 2012, hi entren com un apèndix. Qui els vulgui tots dos els té; qui vingui a escoltar el debut de Grimes se’n trobarà la silueta modificada.
La biografia hi pesa i es resumeix amb dates. Grimes va desaparèixer de la música a finals dels anys seixanta amb el contrabaix espatllat i sense diners per fer-lo arreglar, i va passar tres dècades a Los Angeles treballant de conserge i a la construcció; alguns llibres de consulta el donaven per mort. El 2002 el va localitzar un treballador social, Marshall Marrotte; William Parker li va regalar un contrabaix, i Grimes va tornar a tocar i a gravar durant quinze anys, fins que el pàrkinson l’hi va impedir el 2018. Va morir el 15 d’abril del 2020.
Valoració: 8.6/10
Text d’Aina Torrents