Jazz
Full Beam Music / ECN Music · 9 d’octubre del 2026
«Trent Fields» obre amb cinc minuts i quaranta-u i els primers compassos són del baix de Simon Paterson, sol, abans que Tony Kofi hi entri amb un solo de tenor que creix per acumulació i no per assalt. És la manera com està fet tot «Step Up! Get Down!»: quatre músics que es coneixen de tocar junts cada setmana i que no tenen cap pressa. Són onze talls i seixanta-nou minuts i quaranta-cinc segons, publicats el 9 d’octubre per Full Beam Music i ECN Music. El grup va néixer com el trio de la casa del Peggy’s Skylight de Nottingham —Paterson al baix, Paul Deats al Rhodes i Andrew «Woody» Wood a la bateria— i Kofi s’hi va quedar després d’un concert del 2020.
El centre de gravetat del disc és el Rhodes. Deats hi sosté l’harmonia amb aquell to de pedal elèctric que porta mig segle significant Herbie Hancock, i a «Snake Oil» (cinc quatre) hi afegeix un Moog que posa el tall més a prop del funk dels anys setanta que de res que es toqui en un club de jazz avui. El tall que dona títol fa sis onze al disc; el senzill que va sortir sol el 7 d’agost en feia quatre sis, i la diferència de dos minuts és justament on la banda s’estén i es permet jugar. «Portman Pie» (set trenta-sis) és el més lliure dels onze i se’n va cap a un territori atmosfèric que té més de John Martyn que de hard bop.
Setanta minuts són molts minuts per a aquesta música. Nou dels onze talls passen dels cinc minuts i dos van per sobre dels vuit («Sola Mento», vuit dos, i «Dream Capture», vuit vint-i-quatre), i el disc no té ni una peça curta que trenqui el pas. El format tampoc no es mou: tenor, Rhodes, baix i bateria de principi a fi, sense cap canvi d’instrumentació en una hora i deu. Escoltat sencer d’una sola tirada, el tram de «Sweet Bitter Crush» (cinc trenta-cinc) a «Crystallise» (sis vint-i-vuit) demana una elipsi que no arriba.
Ho compensen l’ofici i una decisió de producció concreta: cada instrument té aire al seu voltant i cap no es menja els altres, de manera que a «Hook Up» (quatre vint-i-sis) i a «Lucidity» (sis trenta) es pot seguir la bateria de Wood tall per tall sense perdre el que fa Kofi a sobre. El nom del grup es va triar per ser el contrari de la música suau, i això potser és una mica d’exageració: el disc és groovy i càlid abans que angulós.
Valoració: 7.5/10
Text d’Aina Torrents