Rock Progressiu
Autoedició · 1 d’octubre del 2026
El millor tall del disc és «Cosmic Solitude», cinc zero dos, i la raó surt dels crèdits abans que de l’escolta: és l’únic dels vuit on Ferenc Izsépi toca el baix. La peça es construeix sobre aquell baix càlid, amb guitarres molt enrere i una electrònica que no competeix amb res, i és el moment en què «Resonance» deixa de ser un paisatge i passa a ser una cançó. Als altres set talls el greu el posa un sintetitzador.
The Mimas Paradox són dos de Budapest, Daniel Kriffel (que ve de Deposed King) i Izsépi, i es reparteixen piano, sintetitzadors i guitarres elèctriques i acústiques; la bateria la programen tots dos. El disc és conceptual —el viatge d’un sol viatger pel sistema solar, que de mica en mica es gira cap endins— i va sortir l’1 d’octubre pel seu propi segell, tres mesos després del senzill «Floating».
«Kuiper Belt», vuit vint, és el tall llarg i el que justifica la paraula «prog» de l’etiqueta: comença amb un greu electrònic molt espès, arriba a un clímax de textures cristal·lines cap al final i en surt amb una guitarra acústica, que és l’únic lloc del disc on se sent un instrument de fusta sense tractar. L’altra guitarra convidada, la de Gabor Budai, també és aquí i només aquí.
Trenta-set minuts amb dues peces de dos minuts i mig fent de portes («Dawn», dos dinou, i «Eventide», dos vint-i-vuit) deixen sis talls de disc de debò, i cinc d’aquests sis es queden entre tres quaranta-dos i cinc cinquanta-tres. El duet treballa sempre amb el mateix procediment: un tapís de sintetitzador, una guitarra que hi canta per sobre i una caixa programada que marca el pas. A «Cosmic Solitude» i a «Kuiper Belt» això arriba a algun lloc; a «Dark Matter», quatre vint-i-quatre, es queda a mig camí i el disc no se n’adona. La decisió de programar la bateria en un disc que vol sonar a immensitat és la que més li costa: el pols sempre és exacte i l’espai mai no respira del tot.
Valoració: 7.0/10
Text de Guillem Cardós