Rock ProgressiuMetal

Autoedició · 12 de juny del 2026

«The Game», cinc trenta-quatre, comença amb un funk insinuant i de seguida hi entren el saxo soprano, el clarinet i la flauta d’Ella Wilhelmina, tres instruments de la mateixa convidada dins del mateix tall. Allà queda clar de quina mena de disc es tracta: un quartet de prog que fa servir el jazz com a material de treball i no com a cita de passada.

Casey Lee Williams hi signa les lletres i totes les veus. Martín de Lima porta teclats, guitarres i orquestracions, Augusto Bussio bateria i guitarres, i Peter de Reyna el baix; els quatre consten a més com a responsables dels efectes de so, que aquí no són cap adorn, perquè els sintetitzadors i les distorsions emmascaren els finals i fan que les deu cançons s’encavalquin. El grup es va formar a Berklee, viu a Boston i arriba al tercer disc tres anys després de «The Fox And The Bird».

Hi ha un detall de crèdits que diu força del mètode de la casa: els solos de guitarra de «Top of the Bottom», quatre cinquanta-quatre, els fa una convidada, Eve, tot i que dos dels quatre membres consten com a guitarristes. El tall acaba amb una coda djent que es desmunta sola.

La costura que no aguanta és la de la sisena a la setena cançó. «Call Me Away», dos disset, és l’únic moment nu del disc, guitarra acústica i piano i prou, i just a continuació hi entra «The Show» amb una introducció parlada de presentador de fira que es menja tot el que acabava de construir la balada. És una decisió de seqüència i es podia resoldre canviant dues cançons de lloc. El van gravar Mike Midura i el mateix grup, el va mesclar Midura i el va masteritzar Alexander Wright: deu talls, quaranta-set minuts, sortit el 12 de juny sense cap segell al darrere.

Valoració: 7.5/10

Text de Guillem Cardós