Post-rock
Grabaciones Strelka · 9 d’octubre del 2026
«Rapier», sis cinquanta-dos, obre el disc amb l’esquema de sempre i una peça nova a dins. L’esquema és el de la casa: un tema monolític de desenvolupament llarg, dues guitarres que es responen i una pujada que no es desfà. La peça nova són els sintetitzadors, que aquí fan de sòl i no de decorat, i el grup ho diu sense amagar-ho: el tall «condensa la filosofia de composició dels primers anys» però hi integra els teclats «de manera més protagonista». Els teclats els ha portats Jorge García, el guitarrista que va substituir Girón i que ve d’Adrift, de Loma Baja i d’El Páramo.
La millor decisió del disc és la més petita. A «Sizigia», cinc quinze, la bordonera de la caixa va oberta durant gairebé tot el tall, de manera que cada cop sona com una timbala i la bateria deixa vibrar el pols en comptes de marcar-lo; quan es tanca, al tram final, el tema no accelera i tanmateix sembla que ho faci. És el tall més lent dels set, el que més s’acosta al post-rock de manual, i la contenció li ve d’un cargol de la caixa i no de cap silenci.
«Costa Roja», cinc trenta-dos, és el tall que justifica l’operació. Se sosté damunt d’una bateria electrònica, un recurs que el grup només havia tocat de passada a «Mojave», de «Vortex», i és també el més curt, el més lluminós i el que menys s’assembla a res d’«Hex». «30960», quatre vint-i-quatre, va per l’altre camí: arrenca amunt i no baixa, i el títol és el guinyol al far de Sant Feliu de Guíxols, el poble dels Ultramarinos Costa Brava, on el disc es va mesclar amb Santi García a la taula i es va masteritzar amb Víctor García. «Uniforme», cinc dotze, tanca el disc: comença amb guitarres delicades i acaba arrasant-ho tot, amb unes timbales que s’acceleren a l’últim tram.
El que no acaba de quadrar és la proporció. Si el salt d’aquest disc és l’electrònica analògica —i és el que diuen el grup, el seu nou guitarrista i tothom que n’ha escrit—, al disc hi apareix sencera en un tall de set i en passatges dels altres sis, on torna a manar l’arquitectura de dues guitarres que ja coneixíem. L’autoedició els havia de donar llibertat per explorar un so més lliure, i «Siete» l’ha feta servir per afinar el que ja sabien fer més que per obrir-ne un altre.
Hi ha una cosa, però, que a aquest grup no se li havia sentit mai: sonar còmode just després d’haver-ho perdut gairebé tot. És el setè disc, arriba quatre anys i vuit mesos després d’«Hex», sense el fundador que n’escrivia les guitarres i sense InsideOut, i amb Víctor García-Tapia —l’altre fundador, el que va marxar el 2013— tornant-hi com a convidat després de tretze anys.
Valoració: 8.0/10
Text de Marçal Bonastre